Separació dels pares

Tots els pares volen protegir el seu fill/a, dels patiments que la separació pot causar. Per evitar seqüeles psicològiques és aconsellable consultar prèviament a un/a pediatre o un psicòleg/a.

Per trencar el gel amb el nen i començar a parlar sobre la situació familiar, els pares poden comprar o agafar en préstec d’una biblioteca, algun conte infantil que parli sobre la separació dels pares. Avui en dia hi ha molts que aborden aquest tema.

Tranquil·lament a casa, mirar el conte junts, deixant-li mirar les pàgines, llegint i comentant les il·lustracions, que el nen dediqui tot el temps que li calgui. Aleshores, li podem preguntar: “Tens algun amic que els seus pares estiguin separats? No creus que tots els nens tenen por que els seus pares es separin?”

El vostre fill/a, podrà transmetre els seus temors, sense por a que us enfadeu.

En molts casos, la separació va precedida de baralles i discussions en les quals el nen ha estat testimoni. O de silencis carregats d’agressivitat o manca de gestos afectuosos entre la parella.

El nen comprèn fàcilment els sentiments dels pares i sent amenaçada la unió familiar. Té un sentiment de culpa i por en veure que els seus pares es separen. Es pregunta perquè ell no ha sabut aconseguir que els seus pares continuin junts, ni que sigui per ell. Les baralles dels pares provoquen sempre en el nen una disminució de la seva autoestima.

La manera de dir que us aneu a separar és molt important, no són convenients paraules com “ens anem a separar” o “ens anem a divorciar”, és millor dir-li que necessiteu estar tranquils i per tant viure en llocs diferents, igual que els germans quan es barallen el millor és posar-los en habitacions diferents per tal que es tranquil·litzin.

Es corre el risc de sobreprotegir al nen, mimar-lo en excés, pel sentiment de culpabilitat o per la por que us deixi d’estimar, però els pares no heu de permetre que el nen us manipuli.

Us podreu divorciar, però recordant que l’educació del nen és cosa dels dos i que mai us podreu separar d’aquesta paternitat en comú.

La frase més difícil de pronunciar en moments àlgids de la crisi de la separació és “Continuarem sent amics”. Aquest és un punt fort, quan els pares no es parlen, o quan el nen no s’atreveix a parlar del pare en presència de la mare o a la inversa, o li passa el telèfon al nen per no haver de parlar amb l’altre, ja que el nen se sentirà destrossat enmig dels pares ressentits, veient-los enemistats. I això pot afectar la integritat psíquica del petit.

En canvi, si la mare deixa el nen a l’escola, i li comenta que després, el seu pare anirà a recollir-lo, o dir-li “ja ho saps, jo sempre estimaré a la mare, si està malalta o necessita ajuda, ja sap que podrà comptar amb mi “. El nen podrà mantenir-se en el seu lloc, sabrà que la vida segueix amb el pare i la mare, que tenien les seves raons per portar-lo al món, ja que continuen aliats.

Hi ha diferents tipus d’amor, amor sexual, amb afecte, amb amistat. Haureu de trobar la vostra nova forma d’estimar-vos i el vostre fill creixerà optimista i us respectarà tota la vida.

Si no podeu trobar el moment de tenir un diàleg sensat, tranquil i constructiu, el millor és anar a un psicòleg o un assistent social per que posi pau entre els dos.

Educar les emocions (II)

Nosaltres som referents per als nens, miralls on es reflecteixen, i a partir del quals aprenen el que és correcte i el que no, construint en base a aquesta distinció dualista la seva identitat. Així que, perquè els nens s’acceptin a ells mateixos (i això inclou les seves emocions), abans hem d’aprendre a ser capaços d’acceptar-nos nosaltres i admetre tot allò que sentim, sense jutjar-ho o qualificar-ho.

Les emocions per si mateixes no són ni bones ni dolentes, fins que nosaltres decidim interpretar-les i avaluar-les. En realitat, no són més que impulsos d’energia que formen part de la nostra naturalesa com a éssers vius que necessiten ser expressats. Ara bé, que no siguin dolentes no vol dir que no puguin ocasionar conseqüències negatives, però això només dependrà de la nostra habilitat per a expressar-les i no fer mal als que ens envolten o a nosaltres mateixos.

*Educar les emocions.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

La disfunció erèctil es diagnostica després de, almenys, tres mesos de “fracassos”.

La tretzena entrega ordinària de la campanya “Recomanacions” de la Societat Espanyola de Farmàcia Comunitària (SEFAC) assenyala que un error puntual durant les relacions íntimes “no vol dir necessàriament disfunció erèctil: perquè aquesta es pugui diagnosticar, cal que els fracassos es repeteixin al menys durant tres mesos”.

Com a novetat, aquest lliurament de la campanya inclou un qüestionari que orientarà al pacient sobre la necessitat o no d’anar al metge davant la sospita que pateix un problema d’aquest tipus, que a Espanya afecta gairebé 2 milions d’homes majors de 25 anys, va informar SEFAC en un comunicat.

I és que, tal com s’explica a la fitxa, “la capacitat d’erecció de l’home no és sempre la mateixa: la fermesa i durada de l’erecció assoleixen el seu màxim al voltant dels 20 anys. A partir d’aquesta edat tendeix a disminuir de forma molt lenta, encara que progressiva, ja que l’erecció està molt lligada a l’envelliment de les nostres artèries i venes”.

El tractament recomanat en la majoria de vegades es basa en l’administració d’uns medicaments orals coneguts com inhibidors de la fosfodiesterasa (Sildenafil, vardenafil, tadalafil): “Són eficaços i segurs i no perden la seva activitat amb el temps”, afirma la guia.

En cas de no respondre reiteradament al tractament anterior, recull la fitxa,  pot ser necessària l’administració de petites injeccions o la utilització d’aparells de buit que produeixen una acumulació de sang. Si aquest tractament també fracassa, “es podria fins i tot valorar amb l’especialista la possibilitat d’operar per implantar unes pròtesis inflables”, va explicar SEFAC en les seves recomanacions.

* Fonts:

Saludalia, juliol, 2009.

Psiquiatria.com, juliol, 2009.

Els aneguets lletjos

La resiliència és la capacitat de superar els cops durs de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria.  Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té per què ser així. Que si al nen colpejat a la vida, se li dona un cop de mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament té de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’aneguet lleig a cigne.

Una nina és més que una joguina

L’elecció d’una nina serà bona si seguim algunes simples regles:

• Es necessari que la nina sigui lleugera i d’una talla adaptada a la nena, com el bebè als braços de la seva mare.
• La nena apreciarà que la seva nina tingui cabells, un aspecte agradable i que tanqui els ulls quan dormi.
• Ha de ser manejable: articulacions flexibles, còmoda de vestir, que li sigui possible seure.
• No cal que la nina faci res: ha de ser una nina simple amb què la nena pugui donar llibertat a la seva imaginació i la seva fantasia. Si la nina pronuncia frases, si diu, per exemple, “mama”, la nena no podrà jugar a una altra cosa que a ser la seva mare. Si la nina no diu res, podrà ser el bebè, però també l’alumna, la malalta, la germaneta, etc. Es aconsellable privilegiar les joguines més simples: com menys coses tingui la joguina per si mateixa, més podrà ser la nena l’actriu de la seva pròpia joguina.
• La nena agrairà així mateix que li donis allò que necessita per cuidar la seva nina: un petit biberó, una manta, una cullera de plàstic, etc. Fins i tot, sent molt petita, veureu a la vostra nena, encara que barroerament, intentar donar el biberó i la cullera imitant alguns dels vostres comportaments.

Decàleg per a formar a un delinqüent

1. Comenci des de la infantesa donant al seu fill tot el que demani. D’aquesta manera creixerà convençut que el món sencer el pertany.
2. No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi a que arribi a la majoria d’edat per què pugui decidir ell amb llibertat.
3. Quan digui paraulotes, riu-li. Això l’animarà a fer coses més gracioses.
4. No el renyi ni li digui quan fa un cosa malament. Podria crear-li complexes de culpabilitat.
5. Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines… Així s’acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els demés.
6. Deixa-li llegir tot el que caigui en les seves mans. Vigili que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s’ompli de brossa.
7. Barallis sovint amb la seva parella en presència del nen, així a ell no li farà gaire mal el dia que la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.
8. Dóna-li tots els diners que vulgui gastar. No sigui cas que sospiti què per a obtenir-los s’ha de treballar.
9. Satisfaci tots els seus desitjos, comoditats i plaers. El sacrifici i l’ austeritat podrien produir-li frustracions.
10. Posis de part seva en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que el volen fastiguejar de veritat.

* Reflexions d’un jutge de menors, Emilio Calatayud. Ed. Dauro.

Pensament repetitiu

Pensaments repetitius

Quan la nostra ment no fa més que donar voltes i més voltes als nostres pensaments inútilment i ens produeix  sentiments negatius, el resultat és esgotador. No trobem respostes o solucions vàlides i acabem en un carreró sense sortida: “No me’n surtiré”, “Sóc incapaç com sempre”, “La meva vida no té sentit”, “No puc concentrar-me”.

Ens deixem atrapar per una quantitat de pensaments i sentiments negatius que ens aclaparen i interrompen el nostre funcionament diari i el nostre benestar: Et costa dormir al vespre després d’una petita errada en el treball, o després d’un control mèdic rutinari, o després d’una discussió i et quedes “enganxat” pensant el què vas dir malament o què podries haver dit.

La preocupació intensa, resulta nociva perquè afecta la nostra capacitat per a obtenir respostes i solucions als nostres problemes, produeix desmotivació i ens bloqueja en una posició repetitiva, la qual, finalment, pot arruinar la nostra salut física i mental, provocant-nos trastorns com la gastritis, mals de cap, hipertensió, o bé depressió i ansietat, així com abusar del consum de drogues com l’alcohol, café o tabac.

D’aquesta manera, les tensions a les quals t’enfrentes et semblen majors, no trobes solucions adequades i et sents cansat.

No es tracta de reprimir aquest tipus de pensaments sinó de considerar-los i analitzar-los a fons. Si el pensament és causat pel hàbit, és un fet indicatiu i resulta important advertir que només es tracta d’una repetició i còpia mecànica, per tant, això no és pensar en absolut. Al no donar importància a aspectes de la nostra vida, salut, relacions o circumstàncies, no s’ha donat al pensament repetitiu el temps necessari per a completar-se. Seria com comparar-ho amb una carta que has començat a escriure però que mai acabes i això t’irrita. Per aquest motiu, el pensament divaga i es torna repetitiu.

Si segueixes el curs dels teus pensaments, amb atenció cuidadosa, desinteresada i passivament conseguiràs una concentració essencial per la comprensió real.

Com deslliurar-te d’aquests pensaments?

* Tens què saber que pensar més no és pensar millor, observar els nostres pensaments i saber detectar-los quan estan començant a rondar-nos d’una manera inútil i esgotadora.

* Prèn-te un respir. Surt a passejar, cuina, llegeix un llibre, juga amb els teus fills, escolta música que t’agradi, fes manualitats,…

* Mou-te, l’activitat física ens repercuteix positivament en el nostre estat d’ànim.

* Anota el teu problema, recorda la carta inacabada de la què parlava abans i dedica un moment oportú per a tractar-lo amb les condicions adequades i poder considerar-lo situante a una distància que et permeti veure amb claredat i perspectiva.

* Practica la meditació, t’ajudarà a prendre distància de les teves obsessions.

Alletament matern

Alletament matern

 Un dels aspectes més importants que ens trobem en la tasca de fer de mares i pares és tot allò que fa referència a l’alimentació. Es recomana alimentar el nadó amb el pit. En circumstàncies escasses no és possible donar-l’hi i no per això s’han de generar sentiments de culpabilitat, ni tampoc pensar que pot ser perjudicial per al nounat.

Així, l’opció de pit o biberó és responsabilitat de la mare, tenint en compte que les dues activitats són igualment útils per proporcionar el contacte físic i social que necessita l’infant. L’estimulació tàctil té beneficis per al seu desenvolupament, és un factor que facilita la regulació del sistema respiratori infantil i, a més, durant l’alimentació s’estableixen contactes visuals i maneres refinades de comunicació entre la persona adulta i el nounat molt importants per vincular-se mútuamente, i per aprendre les bases del diàleg i de l’intercanvi social que posteriorment donaran pas a la comprensió de les normes, a l’ús del llenguatge i al joc social.

Algunes dones deixen de donar el pit a les criatures perquè “creuen” que no tenen suficient llet o que l’infant es queda amb gana, creença que en la majoria de casos no està fonamentada. Aquesta decisió no es pot prendre de manera precipitada sense consultar abans algun professional expert en lactància, com pot ser el llevador o la llevadora, el servei de pediatria o assistint a les trobades de grups de suport de mares lactants. Cal saber que la producció de llet depèn de la freqüència, la intensitat i la durada de les mamades.

És normal que el nadó perdi una mica de pes durant els primers dies de vida. Després, s’engreixa de manera gradual entre 150 i 200 grams per setmana o entre 600 i 800 grams al mes durant els tres primers mesos, encara que aquesta mesura pugui variar d’un mes  a l’altre i segons la criatura. El que és més important és que guanyi pes, i mentre sigui així no hi ha motius per canviar-li l’alimentació.

En tot cas el seguiment del creixement i el desenvolupament correcte del teu fill, cal que els facis amb col·laboració del teu servei de pediatria.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana una lactància materna exclusiva fins als 6 mesos d’edat. Llavors es pot iniciar la introducció d’altres aliments, tot i que la lactància pot continuar durant els primers anys de vida.

* Adreça d’interès:

La Lliga de la Llet de Catalunya: www.lalligadelallet.org

Com et sents, mare?

És molt normal que el naixement d’un nadó comporti sentiments ambivalents de cansament i alegria, angoixa i excitació. A vegades les mares experimenten els primer dies sentiments de tristesa i malenconia.

Algunes dones poden experimentar aquests sentiments de tal manera que semblen una petita depressió. Les raons són diverses, els canvis hormonals i psicològics implicats en l’arribada de la criatura, la manca de suport social a la maternitat, la manca d’implicació paterna pel que fa a la cura de l’infant, el fet que la dona es trobi molt de temps sola a casa i dedicada exclusivament al nadó…

En cas que sigui el pare el que renuncia inicialment a una part important de la seva vida social i professional, poden aparèixer també sentiments semblants.

Si es produeix aquesta situació, et poden ajudar aquests consells:

• Aprendre a identificar els propis sentiments i a expressar-los lliurement amb les persones de confiança.
• Dirigir els pensaments vers el futur. És a dir, imaginar el creixement de la teva criatura, els bons moments que compartireu, planificar les experiències que us esperen ( li ensenyaré a llegir; jugarem plegats; anirem al parc…).
• Pensar en tu mateixa. Procurar-te temps de descans i prioritzar les tasques a fer. Sortir a passejar. Tornar a reemprendre de manera progressiva les activitats que solies fer abans de tenir la teva filla o el teu fill.
• Demanar suport i afecte a les persones que t’envolten ( company o companya, amistats, familiars).
• Buscar una persona que pugui ajudar-te a atendre la casa mentre t’estàs adaptant al nou rol de mare i, si tens company o companya, arribar a acords que signifiquin la seva implicació pel que fa a la cura del nounat des del primer dia.

Un infant a la família

Enhorabona! Has donat vida a una criatura.

Enhorabona! Ja ets mare o pare. Has donat vida a una criatura amb els sentiments positius i les il·lusions que això comporta. Veuràs que meravellós és observar com creix i es desenvolupa gràcies a tu que has decidit compartir la vida amb ell, ella o ells!

Aquesta nova experiència t’omplirà d’alegria i orgull encara que en algunes ocasions sentiràs que et desbordes davant dels nous reptes que suposa l’arribada d’un infant. Com interpretar el seu plor?, com alimentar-lo?, com agafar-lo?, què fer si es posa malalt?… Aquest sentiment és natural i comú en moltes mares i molts pares. Es tracta d’una situació nova que t’exigeix un canvi de vida i de comportament. Amb el pas dels dies t’aniràs sentint més segur i capaç de comprendre i cuidar la teva criatura, fins que t’adaptaràs plenament a la nova situació. De fet, el desenvolupament dels infants depèn en gran mesura del clima adequat de relació que la família li pot aportar, i cal tenir clar que des del primer dia tu ets qui millor coneix aquesta personeta meravellosa. Per tant, confia en les teves possibilitats perquè de ben segur que ho faràs molt bé!

Segurament un dels canvis més importants en la vida de les persones adultes és la incorporació d’un infant a la família. Aquest fet suposa una adaptació a la nova situació que comporta prendre un seguit de decisions en relació amb l’alimentació, l’educació, els valors i les formes de criança. Al mateix temps, es generen nous compromisos per tal de garantir el benestar de la criatura i, per tant, cal decidir sobre com conciliar el treball amb la vida familiar o cal determinar les responsabilitats i les funcions que cada membre de la família assumirà.

Tenir cura d’un infant implica tenir en compte alguns aspectes importants:

• Cal assumir amb responsabilitat el naixement del nadó. Això vol dir tenir roba adequada, preparar bolquers, informar-se sobre la seva alimentació… però també, pensar, imaginar com serà la nova vida amb un infant i dialogar sobre el tema. Et pot servir el fet de recordar la teva experiència com a filla o fill per tal de repetir tot allò que els teus pares van fer i que creus que ha estat positiu per a la teva vida.
• L’avenç progressiu cap a les relacions paritàries entre home i dona, i la incorporació de la dona al món del treball remunerat i fora de la llar, ha modificat notablement els papers tradicionals de la dona i l’home pel que fa a la cura de les criatures. La criança dels infants ha de ser una tasca compartida i basada en una relació de col·laboració i de complementarietat entre els dos progenitors, de manera que tothom sigui important i participi de les diferents activitats amb el seu fill o la seva filla. Per això és molt important el fet de conciliar i repartir les tasques familiars amb les pròpies del treball cadascú.
• També pot ser que hagis decidit tirar endavant la criança de la criatura sense parella. És cert que la tasca pot ser més feixuga pel fet de no poder compartir-la amb una altra persona i, per això, és important el suport de la teva xarxa familiar i d’amistats. Criar els fills en solitari pot ser igual de satisfactori que fer-ho en parella. Comportarà canvis importants a la teva vida que en cap cas han de suposar un trencament laboral i social, sinó una adaptació a la nova situació.
• L’arribada d’una nova persona a casa comporta reajustar la vida familiar. Els ritmes, el temps i l’estil de vida es modifiquen substancialment, però un bon clima familiar, base del progrés de les criatures, requereix també que disposis de moments d’intimitat i d’espais propis per a tu o per a les teves relacions personals i socials.