L’enuig no és el problema

Imatge

L’enuig no és una emoció fàcil. Ens enfadem quan no ens tenen en compte. Ens enfadem quan ningú ens escolta.  Quan no s’escolten les nostres idees, i molt més quan aquestes mateixes idees són declarades “fantàstiques” quan les presenta un dels nostres col·legues masculins. Ens enfadem quan estem tan esgotades i tenses que ens veiem, de sobte, cridant a les persones que més ens estimem. Llavors ens enfadem per haver-nos enfadat, i intentem “controlar-nos”.

És important recordar que els sentiments no són més que això… sentiments. És normal que tinguem sentiments, i és normal que ens enfadem. L’enuig només és nociu quan es reprimeix. Quan el mantenim dins, creix i el fem explotar sobre persones innocents en les circumstàncies més sorprenents. Aleshores, acabem sentint-nos malament amb nosaltres mateixes i aconseguint ser el blanc de l’enuig d’altres persones.

Hem de trobar situacions segures en què puguem deixar sortir el nostre enuig. Podem respectar-lo. És el nostre amic. Ens permet conèixer quan alguna cosa no va bé.
L’enuig no és el problema. És el que faig amb ell.

Aferma la teva autoestima

 

Aferma la teva autoestima

Per afermar l’autoestima de la persona insegura aquests consells d’Irene Alonso, psicòloga i psicoterapeuta, poden ser útils:
* Escolta els teus sentiments i emocions, tot i que a vegades el que sentim no ens agradi perquè ens genera conflicte, identificar-ho i acceptar-ho ens ajuda a reconèixer el que ens fa sentir malament.
El ser conscients dels nostres sentiments ens proporciona seguretat en nosaltres mateixos.
* Dona’t temps, amb entrenament trobaràs la manera d’expressar els teus sentiments d’alguna manera que et resulti còmoda.
Actuar conforme  les teves sensacions i comunicar-les de manera còmoda.
* Els nostres sentiments són nostres. No són opinables, però no hem d’imposar-los, però sí que ens els respectin.
Assumir que els altres no tenen per què estar d’acord amb nosaltres.

Idealitzar la parella

Sentir intensament no és negatiu. Però distorsionar la realitat sí que ho és.
Segons Herbert Freudenberger, psicoanalista, quan s’inicien relacions amb sentiments molt forts i una gran passió poden sorgir unes expectatives molt elevades, les quals, amb el temps s’hi poden veure frustrades.
Apareixen els retrets. Un dels membres de la parella es desil·lusiona per la falta “d’interès” de l’altre, perquè les promeses que es van fer són massa difícils d’aconseguir i abandona la relació.
El motiu és que la parella “s’han inventat” mútuament, diu Freudenberger, i en lloc d’anar-se coneixent cada vegada més, acaben ensorrant aquests invents sobre l’altre a base de decepcions.
En alguns casos, un dels membres de la parella pretén crear la parella perfecta. Malgrat que al principi el company es senti protegit i necessitat, acabarà per sentir-se pressionat per intentar complir els objectius i decidirà acabar la relació.
Procura no idealitzar la teva parella.

 Sigues realista quan al comportament o personalitat de la teva parella.

 Sigues conseqüent amb el que demanis verbalment i el que realment necessitis rebre.

No intentis fer-te indispensable.

No siguis possessiu, el suport que tots necessitem ve de diverses persones, no només de la teva parella, sinó també d’amics, familiars, companys.

Enveja

L’enveja apareix quan tendim a valorar en altres persones el que a nosaltres ens falta.
Segons els experts, el benestar emocional es fonamenta en equilibrar els trets de la nostra personalitat amb serenitat i bon humor, acceptant-nos tal i com som i el que aspirem ser.
No es tracta de ser conformistes i d’oblidar-nos de les nostres ambicions personals, sinó de ser conseqüents amb allò que som.
L’enveja és un sentiment humà més, i com a tal l’hem d’acceptar. Només quan és patològic és motiu de preocupació i el millor és anar a un/a psicòleg/oga.
Coneixent-nos millor, descobrint les nostres qualitats, sent conscients de les nostres limitacions, no comparant-nos amb els altres, mesurant-nos a nosaltres mateixos, valorant la nostra vida, alegrant-nos de la bona sort dels altres, ens pot ajudar a prevenir-la i superar-la.
L’envejós col·loca els envejats en una posició de superioritat, els col·loca a una distància llunyana i inabastable, i això li provoca malestars com complexes d’inferioritat, ràbia, frustració, impotència, i a més es tornen dependents d’aquestes persones.

Frustració

 
Ens sentim frustrats quan una persona no aconsegueix arribar a una meta per algun motiu o algú s’interposa en el seu camí.
Hi ha moltes fonts menors de frustració que poden causar-nos un estrès significatiu.
Hi ha cinc causes de frustració que són bastant comunes (Morris, 1990): 
Els retards, perquè la cultura dona molt valor al temps.
La falta de recursos, pel que interpretem que és un dret de tot ciutadà, com pot ser no poder costejar-nos unes bones vacances o comprar-nos el cotxe que ens agrada.
El fracàs perquè assumim que si haguéssim fet les coses diferents hauríem tingut èxit, ja que la cultura sosté que l’èxit o fracàs depèn del nostre talent i esforç personal, sense tenir en compte la sort, la bona fortuna o simplement ser al lloc correcte en el moment adequat.
Les pèrdues ens fan sentir poc valorats, poc importants o indefensos, com el final d’una relació amorosa o l’acomiadament de la nostra feina.
La discriminació pel fet de que ens neguin oportunitats o reconeixements per raó de sexe, edat, color de pell o religió.

Separació dels pares

separació dels pares

Tots els pares volen protegir el seu fill/a, dels patiments que la separació pot causar. Per evitar seqüeles psicològiques és aconsellable consultar prèviament a un/a pediatre o un psicòleg/a.

Per trencar el gel amb el nen i començar a parlar sobre la situació familiar, els pares poden comprar o agafar en préstec d’una biblioteca, algun conte infantil que parli sobre la separació dels pares. Avui en dia hi ha molts que aborden aquest tema.

Tranquil·lament a casa, mirar el conte junts, deixant-li mirar les pàgines, llegint i comentant les il·lustracions, que el nen dediqui tot el temps que li calgui. Aleshores, li podem preguntar: “Tens algun amic que els seus pares estiguin separats? No creus que tots els nens tenen por que els seus pares es separin?”

El vostre fill/a, podrà transmetre els seus temors, sense por a que us enfadeu.

En molts casos, la separació va precedida de baralles i discussions en les quals el nen ha estat testimoni. O de silencis carregats d’agressivitat o manca de gestos afectuosos entre la parella.

El nen comprèn fàcilment els sentiments dels pares i sent amenaçada la unió familiar. Té un sentiment de culpa i por en veure que els seus pares es separen. Es pregunta perquè ell no ha sabut aconseguir que els seus pares continuin junts, ni que sigui per ell. Les baralles dels pares provoquen sempre en el nen una disminució de la seva autoestima.

La manera de dir que us aneu a separar és molt important, no són convenients paraules com “ens anem a separar” o “ens anem a divorciar”, és millor dir-li que necessiteu estar tranquils i per tant viure en llocs diferents, igual que els germans quan es barallen el millor és posar-los en habitacions diferents per tal que es tranquil·litzin.

Separación de los padres

Es corre el risc de sobreprotegir al nen, mimar-lo en excés, pel sentiment de culpabilitat o per la por que us deixi d’estimar, però els pares no heu de permetre que el nen us manipuli.

Us podreu divorciar, però recordant que l’educació del nen és cosa dels dos i que mai us podreu separar d’aquesta paternitat en comú.

La frase més difícil de pronunciar en moments àlgids de la crisi de la separació és “Continuarem sent amics”. Aquest és un punt fort, quan els pares no es parlen, o quan el nen no s’atreveix a parlar del pare en presència de la mare o a la inversa, o li passa el telèfon al nen per no haver de parlar amb l’altre, ja que el nen se sentirà destrossat enmig dels pares ressentits, veient-los enemistats. I això pot afectar la integritat psíquica del petit.

nen amb nina

En canvi, si la mare deixa el nen a l’escola, i li comenta que després, el seu pare anirà a recollir-lo, o dir-li “ja ho saps, jo sempre estimaré a la mare, si està malalta o necessita ajuda, ja sap que podrà comptar amb mi “. El nen podrà mantenir-se en el seu lloc, sabrà que la vida segueix amb el pare i la mare, que tenien les seves raons per portar-lo al món, ja que continuen aliats.

Hi ha diferents tipus d’amor, amor sexual, amb afecte, amb amistat. Haureu de trobar la vostra nova forma d’estimar-vos i el vostre fill creixerà optimista i us respectarà tota la vida.

Si no podeu trobar el moment de tenir un diàleg sensat, tranquil i constructiu, el millor és anar a un psicòleg o un assistent social per que posi pau entre els dos.

Depressió

falling dreams

La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim, que es caracteritza per tenir sentiments exagerats de tristesa, pèrdua d’interès en les activitats que abans gaudien, símptomes com culpa excessiva o sentiments de minusvalidesa.

Les persones que pateixen depressió, es poden sentir incapaços per prendre les decisions més simples en la seva vida diària, perquè se senten cansades i apàtiques.

Poden tenir sentiments d’haver fracassat en la vida i es fan absolutament culpables de tots els seus problemes.

Sovint pateixen insomni i tenen problemes per concentrar-se o per pensar. Perden l’interès pel menjar i pel sexe. En casos molt greus de depressió, les persones poden tenir pensaments suïcides i fins i tot poden arribar a intentar suïcidar-se.

adioslagrima

S’ha de distingir entre la depressió clínica i la depressió normal . La depressió normal, és la tristesa absolutament normal, que sentim quan perdem un ésser estimat, quan perdem el treball, quan acaba una relació amorosa. I que tots hem sentit en un moment o en un altre a la vida.

Fins i tot a vegades sentir-se trist sense motiu aparent, és normal en persones psicològicament saludables.

Els trastorns de l’ànim, en aquests casos, es consideren normals a problemes de la vida real i amb el temps passen.

Quan es classifica que la depressió és un trastorn de l’estat d’ànim és perquè es perllonga en el temps, és seriosa i va més enllà de la reacció característica davant d’un moment estressant de la vida.