Resiliència, de cos i ànima

De cuerpo y alma

La resiliència és un terme, per designar l’actitud que adopta una persona en moments tràgics de la vida, convertint aquest procés dolorós en quelcom creatiu i positiu per sobreposar.

No és per casualitat, que les persones resilients, siguin grans músics com Maria Callas, escriptors, pintors, polítics com ara Bill Clinton, psicòlegs com el mateix Boris Cyrulnik, que ha estat la primera persona que s’ha interessat en el tema de la resiliència a França, haguessin quedat presoners del seu entorn, haurien après de la violència física i emocional que ells patien.

No obstant això, només que una persona els va allargar la mà, els va orientar cap a una altra direcció, els va desbaratar el medi sensorial en què vivien i els va mostrar una manera de ser estimats, d’obtenir moments de felicitat malgrat tot, va aconseguir salvar-los de la desgràcia .

Finalitza el llibre amb una moral molt interessant com a conclusió final en la que diu que cos i ànima van de la mà i no es poden tractar com si de dues coses diferents es tractessin. Que la felicitat complerta no existeix.

La resiliència

Los patitos feosLa resiliència és la capacitat de superar els cops durs  de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats de que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria. Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té perquè ser així. Que si el nen colpejat a la vida, se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament ha de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’ aneguet lleig en cigne.

Cigne