Separació dels pares

separació dels pares

Tots els pares volen protegir el seu fill/a, dels patiments que la separació pot causar. Per evitar seqüeles psicològiques és aconsellable consultar prèviament a un/a pediatre o un psicòleg/a.

Per trencar el gel amb el nen i començar a parlar sobre la situació familiar, els pares poden comprar o agafar en préstec d’una biblioteca, algun conte infantil que parli sobre la separació dels pares. Avui en dia hi ha molts que aborden aquest tema.

Tranquil·lament a casa, mirar el conte junts, deixant-li mirar les pàgines, llegint i comentant les il·lustracions, que el nen dediqui tot el temps que li calgui. Aleshores, li podem preguntar: “Tens algun amic que els seus pares estiguin separats? No creus que tots els nens tenen por que els seus pares es separin?”

El vostre fill/a, podrà transmetre els seus temors, sense por a que us enfadeu.

En molts casos, la separació va precedida de baralles i discussions en les quals el nen ha estat testimoni. O de silencis carregats d’agressivitat o manca de gestos afectuosos entre la parella.

El nen comprèn fàcilment els sentiments dels pares i sent amenaçada la unió familiar. Té un sentiment de culpa i por en veure que els seus pares es separen. Es pregunta perquè ell no ha sabut aconseguir que els seus pares continuin junts, ni que sigui per ell. Les baralles dels pares provoquen sempre en el nen una disminució de la seva autoestima.

La manera de dir que us aneu a separar és molt important, no són convenients paraules com “ens anem a separar” o “ens anem a divorciar”, és millor dir-li que necessiteu estar tranquils i per tant viure en llocs diferents, igual que els germans quan es barallen el millor és posar-los en habitacions diferents per tal que es tranquil·litzin.

Separación de los padres

Es corre el risc de sobreprotegir al nen, mimar-lo en excés, pel sentiment de culpabilitat o per la por que us deixi d’estimar, però els pares no heu de permetre que el nen us manipuli.

Us podreu divorciar, però recordant que l’educació del nen és cosa dels dos i que mai us podreu separar d’aquesta paternitat en comú.

La frase més difícil de pronunciar en moments àlgids de la crisi de la separació és “Continuarem sent amics”. Aquest és un punt fort, quan els pares no es parlen, o quan el nen no s’atreveix a parlar del pare en presència de la mare o a la inversa, o li passa el telèfon al nen per no haver de parlar amb l’altre, ja que el nen se sentirà destrossat enmig dels pares ressentits, veient-los enemistats. I això pot afectar la integritat psíquica del petit.

nen amb nina

En canvi, si la mare deixa el nen a l’escola, i li comenta que després, el seu pare anirà a recollir-lo, o dir-li “ja ho saps, jo sempre estimaré a la mare, si està malalta o necessita ajuda, ja sap que podrà comptar amb mi “. El nen podrà mantenir-se en el seu lloc, sabrà que la vida segueix amb el pare i la mare, que tenien les seves raons per portar-lo al món, ja que continuen aliats.

Hi ha diferents tipus d’amor, amor sexual, amb afecte, amb amistat. Haureu de trobar la vostra nova forma d’estimar-vos i el vostre fill creixerà optimista i us respectarà tota la vida.

Si no podeu trobar el moment de tenir un diàleg sensat, tranquil i constructiu, el millor és anar a un psicòleg o un assistent social per que posi pau entre els dos.

Resiliència, de cos i ànima

De cuerpo y alma

La resiliència és un terme, per designar l’actitud que adopta una persona en moments tràgics de la vida, convertint aquest procés dolorós en quelcom creatiu i positiu per sobreposar.

No és per casualitat, que les persones resilients, siguin grans músics com Maria Callas, escriptors, pintors, polítics com ara Bill Clinton, psicòlegs com el mateix Boris Cyrulnik, que ha estat la primera persona que s’ha interessat en el tema de la resiliència a França, haguessin quedat presoners del seu entorn, haurien après de la violència física i emocional que ells patien.

No obstant això, només que una persona els va allargar la mà, els va orientar cap a una altra direcció, els va desbaratar el medi sensorial en què vivien i els va mostrar una manera de ser estimats, d’obtenir moments de felicitat malgrat tot, va aconseguir salvar-los de la desgràcia .

Finalitza el llibre amb una moral molt interessant com a conclusió final en la que diu que cos i ànima van de la mà i no es poden tractar com si de dues coses diferents es tractessin. Que la felicitat complerta no existeix.

La resiliència

Los patitos feosLa resiliència és la capacitat de superar els cops durs  de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats de que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria. Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té perquè ser així. Que si el nen colpejat a la vida, se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament ha de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’ aneguet lleig en cigne.

Cigne

Educar les emocions (II)

Educar les emocions 2

Nosaltres som referents per als nens, miralls on es reflecteixen, i a partir del quals aprenen el que és correcte i el que no, construint en base a aquesta distinció dualista la seva identitat. Així que, perquè els nens s’acceptin a ells mateixos (i això inclou les seves emocions), abans hem d’aprendre a ser capaços d’acceptar-nos nosaltres i admetre tot allò que sentim, sense jutjar-ho o qualificar-ho.

Les emocions per si mateixes no són ni bones ni dolentes, fins que nosaltres decidim interpretar-les i avaluar-les. En realitat, no són més que impulsos d’energia que formen part de la nostra naturalesa com a éssers vius que necessiten ser expressats. Ara bé, que no siguin dolentes no vol dir que no puguin ocasionar conseqüències negatives, però això només dependrà de la nostra habilitat per a expressar-les i no fer mal als que ens envolten o a nosaltres mateixos.

*Educar les emocions.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Annerl

Anna Freud

Anna Freud, va néixer un 3 desembre de 1895 a Viena.

Va ser la sisena i última filla del matrimoni Sigmund Freud i Martha Bernays.

El seu pare l’anomenava afectuosament Annerl i Dimoni Negre (Schwarzer Teufel) pel seu caràcter díscol i capritxós. Dominava, a part de la seva llengua materna, lògicament, l’anglès, el francès i una mica d’italià. Va ser la successora dels ensenyaments del seu pare i va treballar durant molts anys, colze a colze al seu costat, però ella es va interessar més per la psicoanàlisi infantil. Els seus mètodes o teories podrien ser molt qüestionades, igual que els del seu pare, però ha estat una de les figures més importants en la psicologia als Estats Units, encara que immerescudament no reconeguda en la psiquiatria de parla hispana.

Us deixo unes paraules seves …

“Només quan la meva ment es va commoure sencera

Quan lluitava contra forces fosques, desenfrenades

Vaig poder, sola en la meva necessitat, sentir amb temor

Que cada poeta canta únicament la seva pròpia pena ”  (1918)

El 9 octubre de 1982 va morir a Londres.

Educar les emocions

Educar les emocions

Podríem dir que l’Educació actual no considera l’infant com a individu emocional, sinó que es centra principalment en la dimensió estrictament intel·lectual. Només cal fer un cop d’ull al ventall d’assignatures que aprenen els infants a l’escola, molt útils per a formar-los com a individus eficients i integrats a la nostra societat, però que obvien tot allò que té relació amb el que sent el nen o la nena, com ho sent, i com podria expressar-ho de manera responsable i constructiva. El que tenim ara són nens i nenes amb el cap ple de coneixements i informació, sovint no gaire útil, però incapaços de gestionar la seva pròpia frustració ni reconèixer el conjunt d’emocions que experimenten.

Ara bé, com podem pretendre educar als nostres infants en la dimensió emocional, si ni tan sols nosaltres som capaços de gestionar les nostres pròpies emocions de manera sana i responsable?

Quin sentit té que mirem d’ensenyar als nens que s’acceptin i expressin les seves emocions si molts de nosaltres no som capaços de fer-ho?

Quin tipus d’educació emocional transmetem si dividim l’espectre de les emocions entre positives i negatives, i ensenyem que unes s’han de cultivar, mentre que les altres més val evitar-les?

No fomentem així que els nens acabin desenvolupant rebuig i incomoditat cap a una part d’ells mateixos?

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Carta d’un fill al seu pare

 

No em donis tot el que et demano, a vegades només ho faig  per veure fins a on puc arribar.

No em cridis, et respecto menys quan ho fas, i m’ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho.

No em donis sempre ordres… Si en lloc d’ordres, a vegades, em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i amb més gust.

Compleix les promeses, bones o dolentes… Si em promets un premi dona-me’l, però també si és un càstig.

No em comparis amb ningú, especialment amb els meus germans. Si tu em fas lluir millor que els altres, algú patirà, i si em fas lluir pitjor que els altres seré jo qui pateixi.

No canviïs d’opinió tan sovint sobre el què he de fer, decideix-te i mantingues aquesta decisió.

Deixa’m valdre per mi mateix, sí tu ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.

No diguis mentides davant meu ni em demanis que les digui per tu, ni que sigui per treure’t d’un mal pas, em faràs sentir malament i perdre la fe en el que em dius.

Quan jo faci alguna cosa dolenta, no m’exigeixis que et digui per què ho vaig fer, a vegades ni jo mateix ho sé.

Quan estiguis equivocat en alguna cosa, admete-ho. Creixerà l’opinió que jo tinc de tu i m’ensenyaràs a  admetre les meves equivocacions també.

No em diguis que faci una cosa que tu no fas, jo aprendré i faré sempre el que tu facis, encara que no ho diguis, però mai faré el que tu diguis i no facis.

Ensenya’m a estimar i conèixer Déu. No importa si a l’escola em volen ensenyar perquè de res val si jo veig que tu ni coneixes ni estimes Déu.

Quan t’expliqui un problema meu no em diguis: no tinc temps per bestieses o això no té importància. Intenta comprendre’m i ajudar-me.

I estima’m i diga-m’ho, a mi m’agrada sentir-t’ho dir, encara que tu no creguis necessari dir -m’ho.