Posar atenció per tal de ser més feliç

Certes corrents filosòfiques orientals adverteixen, des de fa segles, que la felicitat s’aconsegueix quan la ment està involucrada totalment en el que fem aquí i ara.

Una investigació de la Universitat de Harvard (EUA) ho ha analitzat. Els resultats del seu estudi, mostren que el nostre cervell es passa un 46,9% del temps divagant, recordant el passat o anticipant el futur i llavors és quan menys felices ens sentim.

Per contra, som més felices quan ens concentrem en el que estem fent. Augmentar la nostra dosi de felicitat passa per entrenar la ment a estar present. La pràctica de l’atenció, o l’atenció plena, pot ser de gran ajuda.

No va aprendre a llegir fins als vuit anys

L’estudiós dels forats negres Stephen Hawking, recorda els seus anys de la universitat com un període “d’avorriment i amb la sensació que no valia la pena esforçar-se”. Hawking estudiava menys d’una hora al dia. Va confessar que no va aprendre a llegir fins a l’edat de vuit anys. Tot i així, la seva intel·ligència era indiscutible.

El seu tutor de física, Robert Berman, va explicar posteriorment a The New York Times Magazine: “Aquell noi ja en tenia prou de saber que es podia fer alguna cosa. I ell era capaç de fer-la sense mirar com la feien els altres. Sens dubte, la seva ment era completament diferent de la dels seus coetanis”.

La malaltia, relacionada amb l’esclerosi lateral amiotròfica, que el va afectar als 21 anys, el va desvetllar: “Només llavors vaig entendre que em moriria aviat i que m’havia d’activar”, va declarar Hawking.

Aprèn malament

Gràfic on s’estableixen els diferents determinants que duen als alumnes de medicina a decidir l’especialitat.

El veredicte del professor sembla inapel·lable. L’alumne en qüestió és John Gurdon. “La seva dedicació a l’estudi no és satisfactòria. Aprèn malament. Les notes on apunta els experiments són desendreçades i confuses. Sovint, se’l veu perdut, perquè no escolta. Insisteix a fer les coses a la seva manera… M’ha arribat la notícia que vol ser científic. En les circumstàncies actuals, em sembla una cosa ridícula. Si no pot ni tan sols aprendre les bases de la biologia, no té possibilitats d’exercir la feina d’un especialista. Tot plegat seria una pèrdua de temps, no només per a ell, sinó també per als que n’hi hauran d’ensenyar”.

Mig segle després d’aquell veredicte demolidor, el 2012, als 64 anys, Gurdon se n’ha ben venjat guanyant el premi Nobel de Medicina. Els seus pobres resultats a Eton School, on els acadèmics encara recorden que en una prova va treure una miserable puntuació de 2 sobre 50, no li van impedir arribar al capdamunt de tot en la carrera professional.

Aquest noi no arribarà mai enlloc

Albert Einstein

El professor d’Albert Einstein, va escriure: “Aquest noi no arribarà mai enlloc“. Tampoc no és que fos un desastre (s’ha exagerat molt en aquest aspecte), però, és cert, que els mestres trobaven lent el jove Einstein i es queixaven que reflexionava massa abans de contestar una pregunta. No aconseguia aprendre’s res de memòria. No entenia les regles ni les ordres. No volia fer esport i això el va portar a aïllar-se. Als 16 anys el van rebutjar en una primera prova d’accés a l’Escola Politècnica de Zuric pels mals resultats en lletres.

Tot i ser excel·lent en matemàtiques i física, era fluix en francès (s’acabava de traslladar a Suïssa i no coneixia el país), geografia i dibuix.

Anys després, el pare de la teoria de la relativitat va deixar per a la posteritat una de les seves cèlebres frases sobre el tema: “L’educació és el que queda després que haguem oblidat el que vam aprendre a l’escola”.

El llenguatge del cos

Philippe Turchet, és una autoritat a l’àrea de la comunicació no verbal.
Els seus nombrosos treballs universitaris han creat una nova manera de llegir el llenguatge no verbal: la sinergologia.
Els éssers humans estem programats universalment per relacionar-nos i compartir les nostres emocions. A través de la nostra cara i cos, transmetrem inconscientment informacions sobre els nostres sentiments.
La sinergologia estudia aquest llenguatge no verbal des de fa uns deu anys, a partir dels descobriments més recents en l’àmbit de la comunicació i de les neurociències.
Actualment, és l’única clau de lectura del llenguatge no verbal inconscient, susceptible de descodificar, alhora que metòdica i exhaustiva, de les emocions en les nostres converses.

La disfunció erèctil es diagnostica després de, almenys, tres mesos de “fracassos”.

La tretzena entrega ordinària de la campanya “Recomanacions” de la Societat Espanyola de Farmàcia Comunitària (SEFAC) assenyala que un error puntual durant les relacions íntimes “no vol dir necessàriament disfunció erèctil: perquè aquesta es pugui diagnosticar, cal que els fracassos es repeteixin al menys durant tres mesos”.

Com a novetat, aquest lliurament de la campanya inclou un qüestionari que orientarà al pacient sobre la necessitat o no d’anar al metge davant la sospita que pateix un problema d’aquest tipus, que a Espanya afecta gairebé 2 milions d’homes majors de 25 anys, va informar SEFAC en un comunicat.

I és que, tal com s’explica a la fitxa, “la capacitat d’erecció de l’home no és sempre la mateixa: la fermesa i durada de l’erecció assoleixen el seu màxim al voltant dels 20 anys. A partir d’aquesta edat tendeix a disminuir de forma molt lenta, encara que progressiva, ja que l’erecció està molt lligada a l’envelliment de les nostres artèries i venes”.

El tractament recomanat en la majoria de vegades es basa en l’administració d’uns medicaments orals coneguts com inhibidors de la fosfodiesterasa (Sildenafil, vardenafil, tadalafil): “Són eficaços i segurs i no perden la seva activitat amb el temps”, afirma la guia.

En cas de no respondre reiteradament al tractament anterior, recull la fitxa,  pot ser necessària l’administració de petites injeccions o la utilització d’aparells de buit que produeixen una acumulació de sang. Si aquest tractament també fracassa, “es podria fins i tot valorar amb l’especialista la possibilitat d’operar per implantar unes pròtesis inflables”, va explicar SEFAC en les seves recomanacions.

* Fonts:

Saludalia, juliol, 2009.

Psiquiatria.com, juliol, 2009.

Els aneguets lletjos

La resiliència és la capacitat de superar els cops durs de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria.  Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té per què ser així. Que si al nen colpejat a la vida, se li dona un cop de mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament té de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’aneguet lleig a cigne.

Conductes alimentàries de risc en adolescents.

 

Jose Moya, vol contribuir amb Psicologiacat fent una aportació interessant. Us transmeto íntegrament el treball que ha realitzat per a la Universitat, on estudia Psicologia, diu així:

En el següent treball es farà un anàlisi i recorregut per les conductes alimentàries de risc (“picar” entre hores, consum de “menjar ràpid”, consum de llaminadures dolces i snacks salats, saltar-se àpats, dietes d’aprimament i règims hipocalòrics, etc.) entre adolescents d’entre 13 a 17 anys a nivell de Catalunya, juntament amb una proposta de disseny d’una campanya informativa i tallers extraescolars de cuina i alimentació sana basats en el model de Prochaska i DiClemente (1982) sobre el procés de canvi en addiccions, dirigit a aquesta població, amb l’objectiu de disminuir les conductes alimentàries de risc que poden desenvolupar en un transtorn alimentari:

INTRODUCCIÓ:

Els canvis culturals que s’han produït en les darreres dècades en el món, sobre tot la globalització dels estils de vida i el canvi cultural en els patrons de bellesa, ens han conduït a la proliferació d’unes conductes alimentaries molt diferents de les que existien fins a les hores. El model tradicional de família, on les menjades es feien a una hora determinada, sent la mare la que s’encarregava de planificar una dieta variada d’aliments, rica en nutrients i equilibrada, ha anat deixant pas a un “campi qui pugui”, on la figura de la mare tradicional (en una societat patriarcal com la nostra), va passant a la mare treballadora que deixa de ser el referent de la planificació de la nutrició de la família, i malauradament no ha tingut substitut.
A aquest fet se li ha unit el canvi produït en el concepte de bellesa basat en patrons de primesa per a les dones i de força per als homes. Els medis de comunicació, TV, revistes, publicitat, bombardegen constantment els nostres fills amb aliments hipocalòrics, aliments descompensats, menjars ràpids, “xuxeries”, dietes que permetran tenir una figura esvelta, … Se’ns mostra una guerra als quilos, i a la vegada, en l’afany de vendre, tota una sèrie d’aliments que molt enllà de permetre una alimentació rica i variada ens aboquen a la nutrició deficient.
La imatge de les maniquí de passarel·la és prototípica en la societat actual de bellesa, una imatge que per tal de ser abastada cal posar en marxa totes les dietes, privació de menjades, .. que hi ha al mercat, sense cap més objectiu que perdre pes. En aquesta dèria hi ha un dels principals factors d’una conducta alimentària deficient, de risc.
Els hàbits alimentaris que s’adquireixen principalment en la infància són determinants en les conductes alimentaries que es durant a terme en la edat adulta i en el traspàs generacional de comportaments. Ja que és en l’àmbit familiar on s’adquireixen. En l’actualitat, aquest àmbit ha deixat de tenir l’exclusivitat ja que el canvi de model familiar implica, moltes vegades, el fet que les nostres obligacions cap als nostres fills siguin traspassades a les escoles. Que els pares treballin obliga a deixar els fills als menjadors escolars, traspassant-los en aquest acte l’educació en l’alimentació.
Aquestes conductes alimentaries han conduït a l’augment considerable de trastorns alimentaris, tals com l’obesitat, l’anorèxia i la bulímia, a part d’altres. És fonamental, per tant, ensenyar els nostres fills des de ben joves, la importància que té l’alimentació en el manteniment de la salut, en el desenvolupament emocional i psicosocial. Així com en la prevenció de trastorns alimentaris.
Hem d’educar en l’alimentació, mostrar estratègies, per tal que puguin prendre decisions responsables i correctes en quant a la nutrició, i a una dieta saludable.

* Informació cedida per Jose Moya.

Mètodes en la psicologia del desenvolupament.

Els psicòlegs del desenvolupament fan servir els mateixos mètodes d’investigació que els psicòlegs en d’altres àrees: observacions naturals, estudis correlacionals i experiments. No obstant, ja que els psicòlegs del desenvolupament estan interessats en els processos de canvi al llarg del temps, utilitzen aquests mètodes en tres tipus especials d’estudis: transversals, longitudinals i biogràfics.

En un estudi transversal, els investigadors examinen el canvi en el desenvolupament observant o provant persones de diferents edats en el mateix moment. Per exemple, poden estudiar el desenvolupament del pensament lògic examinant grups de nens de sis, nou i 12 anys i buscant després les diferències entre els grups d’edat.
El problema amb els estudis transversals és que no distingeixen les diferències d’edat de les diferències de cohort. Una cohort és un grup de gent nascuda durant el mateix període històric; per exemple, tots els catalans nascuts el 1940 formen una cohort. Les diferències de cohort són diferències entre els individus que sorgeixen del fet que van néixer i van créixer en diferents moments històrics. Si trobem que els individus de 40 anys van poder resoldre problemes matemàtics més difícils que els de 80 anys, no sabríem si aquest resultat es deu a les diferències d’edat o a les de cohort. Al capdavall, els individus de 80 anys van créixer en una època en què les oportunitats educatives eren més limitades i que no hi havia calculadores o computadores.

 

Per continuar llegint els mètodes longitudinals i biogràfics fes clic a la pestanya d’aquí baix :

 

El dolor físic continua en el record

Un nou estudi dut a terme per l’investigador Vania Apkarian, professor de fisiologia i anestesiologia de la facultat de Medicina de la Universitat de Northwestern (Estats Units), suggereix que els “vestigis de memòria” del dolor original queden “embussats” en l’escorça mitjana prefrontal del cervell, que controla les emocions i l’aprenentatge. El resultat, és que el cervell experimenta la lesió com si fos recent, encara que hagi passat el temps i s’hagi curat.

Tot i que després les ferides hagin cicatritzat i estiguin sanes, algunes persones continuen patint dolor crònic que no poden alleujar amb medicaments analgèsics. Les causes d’aquestes molèsties, fins ara eren desconegudes, però a les troballes d’aquesta investigació, Apkarian, indica que hi podria existir un “component anormal de memòria cognitiva i emocional en el cervell  que causa el dolor crònic”.

Apkarian, ha identificat un medicament, en fase d’experimentació per aquesta indicació, que pot controlar el dolor nerviós persistent.