El temps vola

el temps vola

A mesura que complim anys, tenim la sensació de que el temps vola. La memòria està darrere d’aquesta percepció. És en ella on es genera la sensació subjectiva del temps. Valorem el pas dels dies a partir del nombre de records. En les èpoques en què generem molts, com en la infantesa o a l’adolescència, tracem un extens mapa de les hores. És més, aquests records estan carregats de més emoció, per la qual cosa els recordem més vívidament.
En canvi, en l’edat adulta, quan ens submergim en la rutina i la repetició, no creem noves memòries, per la qual cosa els dies ens semblen iguals i més curts que als vint anys.

Un bon antídot és emocionar-se i viure la vida amb passió a cada moment.

Creixen en funció de la mida de la peixera en què viuen

 Imatge

Els Koi són una varietat de carpa originària de la Xina i Japó. Tenen més de 100 varietats de colors molt brillants i cridaners.

Poden aconseguir una mida de 50cm en pocs anys i un màxim de 90 cm.

En condicions normals viuen de 20 a 30 anys, però s’han arribat a registrar exemplars de 107 anys.

Són ideals per viure en estanys i són molt resistents, poden aguantar tant les altes temperatures com les baixes.

En el període d’hivern entren en letargia baixant tot el seu metabolisme al mínim, fins i tot deixant de menjar.

Creixen en funció de la mida de la peixera en què viuen, de manera que són petits si els dipositen en una peixera de reduïdes dimensions, d’aquestes rodones i de vidre. No obstant això, si s’opta per deixar-los en un aquari, els mateixos peixos augmenten de mida, els creixen les aletes i els colors es tornen més brillants.

koi-fish-pond

Les imatges que tenim de nosaltres mateixos fan que acabem per transformar-nos en allò que pensem de nosaltres mateixos.

És fonamental, reconèixer que els nostres pensaments són esquemes de percepció del món, dels altres i de nosaltres mateixos, però que no són la realitat. Són simplement, la nostra manera de percebre la realitat.

Autosuggestió

Autosuggestió

L’autosuggestió és un procés en el qual a base de repetir-nos un pensament, una frase, una visualització, sigui positiva o negativa i de manera constant, arribem a convèncer-nos d’això, ens arribem a creure les nostres repeticions. Pot ser, premeditadament amb alguna finalitat o inconscientment sense cap intenció específica.

La autosuggestió, ja sigui induïda per hipnosi o a base de repeticions constants, passa al subconscient que rep la informació rebuda repetitivament com una veritat. Podria entendre’s com un autorentat de cervell, que repetint frases positives o d’ànim, en veu alta o com si fos una meditació, poden arribar a convertir-se en reals.

Món virtual

Món virtual

Si el món de l’amor i els sentiments és delicat cara a cara, el medi virtual, que per definició significa “no real”, complica una mica més les coses, sobretot a nivell de sentiments, emocions, anhels i fantasies, entre d’altres. El món virtual dóna molt de joc per inventar, mentir o simular una personalitat fictícia que potser tingui més a veure amb el que m’agradaria ser que amb el que sóc realment.

També la imaginació pot volar a més velocitat, si és possible, que quan tinc davant a la persona. He d’imaginar moltes coses que no puc percebre en una simple foto: La seva veu, les seves expressions, la seva olor, la seva energia, els seus moviments… La química continua sent el més gran dels misteris, que prové dels terrenys de l’inconscient i del cervell més primitiu. Si parteixo d’aquestes premisses, després dels primers “xats” estarà bé passar al telèfon per escoltar la veu del nou amic o amiga, i un cop superat aquest pas, fer la trobada en persona.

Consell: Cal estar preparats per a qualsevol cosa! El bis a bis és la prova de foc, i el personatge en qüestió se’t pot “caure” en tres segons, però també podria anar guanyant punts per moments … Sort!!!

Art en silenci

Fotografia de Mario Carvajal

El llenguatge dels signes permet als sords no només parlar, sinó cantar, interpretar i recitar poemes amb les mans, creant un art únic i singular que traspassa la barrera del so i poc a poc va obrint-se camí.

“Ser sord no és ni molt menys un límit per a l’expressió artística, però hi ha poques persones sordes dedicades a l’art, només ara se’ls estan començant a obrir les portes a l’art”, va explicar la directora del centre argentí ADASA (Associació de Arts i Senyes), Gabriela Bianco.

ADASA és un grup d’artistes i pedagogs de Buenos Aires que treballa per fomentar l’art en silenci a través de la música, el teatre i la poesia entre els membres de la comunitat sorda.

El seu lema, “Habitar el cos. Dansar les paraules. Escriure el silenci. Reinventar el silenci”, descriu el sentit de l’art sord que evoluciona també en el món musical, com ho demostren músics d’arreu del món que pateixen de sordesa.

“Beethoven’s Nightmare” és un grup de rock hawaià compost per tres músics sords que senten la música a través del moviment i les vibracions. Per percebre-la amb precisió en els assajos subjecten globus d’aire amb les mans, sentint vibrar cada nota.

“Veig canvis en el nostre món sord. Les persones sordes han anat més enllà de les seves limitacions per acceptar la música com a part d’un experiment per trobar-se a si mateixos”, va assenyalar a Efe, via e-mail, el baixista del grup, Ed Chevy .

Segons ell, l’art sord es troba en plena experimentació musical on també juguen un paper important els signes.

La llengua de signes enriqueix actuacions d’autors que combinen la seva veu amb els gestos d’intèrprets per crear un espectacle on es barregen els jocs de mans amb els de paraules.

A Espanya, el cantautor Juan Antonio Ipiña, més conegut com Tontxu, ha donat 30 concerts amb una intèrpret de la llengua de signes que sobre l’escenari tradueix les seves lletres per als oients i els no-oients, donant-li un doble sentit a cada cançó.

Tontxu en concert

“Visualment la interpretació de les cançons en la llengua de signes és una espècie de dansa en la qual endevines les paraules. És una manera de ballar les cançons”, va explicar a Efe Tontxu.

Però el cantant va afirmar que la traducció de metàfores i altres construccions literàries era diferent i difícil de traduir al llenguatge dels signes que, al seu torn, també crea un art manual únic moltes vegades intraduïble a la llengua oral.

“En la llengua de signes hi ha expressions, girs i frases fetes que si les tradueixes literalment no tenen cap sentit en l’idioma parlat”, va afirmar a Efe un membre de la Confederació Nacional de Sords Espanyols (CNSE).

El mateix passa amb l’expressió del sentiment poètic, que els sords representen per mitjà de metàfores visuals desbordants de potencial artístic procedent únicament del gest i de la mirada.

Gabriela Bianco opina que “traduir un poema signat en paraules ho banalitza, el baixa de categoria”.

Així, la llengua de signes pot crear veritables obres d’art amb les seves pinzellades gestuals.

“Molts poden pensar que la llengua de signes no pot expressar pensaments abstractes i per això, no pot expressar-se en forma de poema. Això és totalment incert”, explica a Efe una professora del Centre d’Estudis per a Sords de la Universitat de Bristol (sud-oest d’Anglaterra), Michiko Kaneko.

Bianco reflecteix la màgia de la comunicació manual i gestual en la seva pàgina web: “vaig créixer envoltada de persones sordes comunicant a través del moviment de les seves mans, gestos de la cara, fent servir tot el seu cos per entrar en relació, per vincular-se amb els altres i amb el món “.

L’art no té límits, ja ho han demostrat artistes discapacitats que pinten, escriuen o toquen un instrument amb la boca o els peus. Igualment, la llengua de signes comunica els sentiments en silenci per un món sense orelles.

* Font: EFE, 1, d’agost, 2009.

* Fotografia Palabras desde el silencio, autor: Mario Carvajal.