Ell no entén com em sento

Un estudi dut a terme per la psicòloga Lisa Neff, publicat al Journal of Personality and Social Psychology, afirma que “els homes estan igual de capacitats que les dones per proporcionar suport emocional“.
Sempre s’ha dubtat de la capacitat masculina de donar suport emocional, que a ells els resulta difícil percebre l’estat d’ànim de les seves parelles, però segons aquesta font d’informació, això no és cert.
Les dones solen reaccionar ràpid a l’hora de recolzar les seves parelles quan pateixen estrès o tenen problemes.
Els homes poden arribar a esperar que la dona estigui realment malament abans de reaccionar i donar-li l’ajuda necessària obertament.
El cas és, que si la dona no expressa el seu malestar directament, l’home no percep la necessitat de donar suport. Així que el problema és que els homes no donen el suport necessari al seu moment.
La conclusió, segons aquest estudi, és que els homes Sí poden ser comprensius i recolzar emocionalment igual que les dones i que amb la pràctica puguin aprendre a fer-ho en el moment adequat.

Dones i homes, diferents al volant

Precovir 2009 

Les dones són més responsables en la conducció i més respectuoses que els homes.

Els homes tenen millors habilitats motores per a la conducció, les dones “compensen” aquesta menor destresa reduint les conductes de risc.

Dones i homes són diferents al volant, segons el grup Precovir, organitzador del  “Congreso Internacional de Prevención de Riesgos en los Comportamientos Viales” que se celebrarà la setmana que ve a València, els dies 5, 6 i 7 de novembre.

Un dels temes que s’abordarà en el congrés són les diferències de comportament entre els dos gèneres davant la conducció. La xifra de morts així ho constaten, ja que la franja d’edat entre els 25 i 44 anys moren cinc vegades més homes que dones.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Depressió després del matrimoni

Núvia

Segons els experts, l’estat de pesar després de la boda és més o menys comú i sol donar-se en persones “una mica immadures”. “No és una cosa patològica, sinó una reacció emocional que veiem bastant en consulta, però res greu”, reconeix Jesús de la Gándara, psiquiatra i cap del Servei de Psiquiatria del Complex Assistencial de Burgos. “Alguns que s’han casat recentment senten por pel pas que acaben de donar i no assumeixen aquesta vinculació amb la seva parella”, assenyala.

Curiosament, aquest “baixón postboda” es dóna més sovint en aquelles parelles que ja portaven anys convivint. Gándara apunta una possible explicació: “Es tracta d’una conjunció de diversos factors, però fonamentalment amaga un sentiment de por a la pèrdua de llibertats i dificultats per acceptar el compromís per a tota la vida”.

La relació de parella té unes fases ben conegudes. Primer es dóna l’etapa de l’enamorament inicial, que dura uns tres anys i és la fase platònica, la del desig, en què l’hormona més activa és la dopamina, relacionada amb el plaer. El segueix el que Eduard Punset anomena la “fase de construcció del niu”, que inclou “assumir una certa responsabilitat, la negociació de les llibertats individuals i comprometre’s més amb la parella”, segons explica el psiquiatre, i l’hormona oxitocina guanya protagonisme, per sobre de la dopamina. És en aquest període en el qual poden sorgir problemes, ja que “tots aquests acords als quals s’ha d’arribar no són verbalitzats, sinó que és una qüestió d’actitud, del dia a dia i tots dos han de cedir en algun aspecte”, indica .

Si aquesta darrera fase no està ben assentada, donar el pas cap al matrimoni pot no ser una bona idea. “S’ha de pensar-s’ho molt abans i analitzar si realment el company sentimental és la persona ideal per compartir la vida, per molt afecte que existeixi”, aconsella l’especialista, que considera que si no s’està molt segur, el més probable és que la parella duri poc temps casada “.

Tots els informes assenyalen, any rere any, que les vacances són catastròfiques per als matrimonis, ja que en l’època estival augmenta el temps que els cònjuges passen junts i, també, les discussions. Per això és durant aquests mesos quan els jutjats reben el major nombre de peticions de divorci. No obstant això, aquesta influència negativa de les vacances a la parella és aplicable només a aquells matrimonis que fa temps que es van prometre amor per tota la vida. En els acabats de casar, aquesta estació té l’efecte contrari.

Segons Jesús de la Gándara, “el problema sorgeix en aquelles parelles que estan acostumades a passar poc temps sota el mateix sostre, pels seus respectius treballs, i que quan arriben les vacances gairebé han d’aprendre a conviure de nou. És llavors quan sorgeixen les baralles i les ‘diferències irreconciliables’ “, explica.

* Font: elmundo.es

 

 

joel rodríguez   AJUDA AL JOEL!!! Fes-te donant de medul·la òssia.

  * El blog de Roman. El pare del Joel.

  * Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Ajuda al Joel

L’Ajuntament de Cambrils dóna suport al Joel

Joel Rodríguez

Bona iniciativa per part de l’Ajuntament de Cambrils a la que convoquen un acte de suport al Joel, el petit de sis anys veí de Cambrils, que necessita amb urgència un trasplantament de mèdul·la òssia. A la web municipal informen que l’acte serà el dimarts 18 a les 12 del migdia davant del consistori i es farà  la lectura d’un manifest per donar suport a la família del Joel i informar, a tothom que ho desitgi, sobre com, quan i on es poden convertir en donants de mèdul·la òssia.

L’Ajuntament s’ha fet ressò de les múltiples peticions que ha fet la família de la necessitat d’un donant, a través de fòrums virtuals i blocs, i vol difondre la importància de fer-se donant de mèdul·la.

Allà estarem, família, entre tots aconseguirem més conscienciació de la necessitat de fer-nos donants de mèdul·la (jo ja ho sóc). Entre tots ho aconseguirem!

El cambrilenc Joel, necessita urgentment un trasplantament de medul·la òssia

Joel rodríguez

El jove cambrilenc Joel Rodríguez, de només 6 anys d’edat, pateix una greu malaltia hematològica anomenada aplàsia medul·lar congènita. Aquesta rara malaltia és molt poc coneguda i només afecta d’entre 2 a 6 persones per cada milió. L’aplàsia medul·lar congènita consisteix en la desaparició de les cèl·lules mare de la medul·la òssia encarregades de la producció de les cèl·lules de la sang, és a dir, les plaquetes, els glòbuls vermells i els glòbuls blancs. En nens aquesta malaltia és mortal i l’única solució de curació és el trasplantament de medul·la òssia d’un donant compatible.

En conèixer la greu malaltia del Joel, la seva família ha iniciat una campanya de difusió per tal d’arribar al màxim de gent i que es pugui aconseguir un donant compatible pel petit Joel el més aviat possible. Revista Cambrils Diari Digital ha parlat amb el seu pare, en Román Rodríguez, que ha volgut fer una crida a tothom sobre la importància de ser donants.

La medul·la òssia del Joel ha deixat de fabricar cèl·lules mare que són les encarregades de produir les cèl·lules sanguínies

Segons ha explicat el seu pare, quan el nen tenia un any i mig aproximadament van portar-lo a l’Hospital de Sant Joan de Reus perquè portava uns dies que no menjava massa i perquè estava una mica refredat, fruit d’una bronquiolitis -que és una inflamació dels bronquíols- tot i que és més lleu que una bronquitis. Aleshores li van realitzar una analítica de sang, en la qual li van detectar un nivell de plaquetes molt baix. A partir d’aquí, segons detalla Román Rodríguez, “ens van derivar al departament d’hematologia pediàtrica de la Vall d’Hebrón de Barcelona. Des de 2004, hem anat cada mes a Barcelona a fer controls d’analítica i cada vegada s’ha anat reduint més el nombre de plaquetes. Per altra banda, els valors de gòbuls vermells i blancs estaven baixos però es mantenien dins dels límits de referència”. No obstant, des de fa uns dos o tres mesos també han comprovat que els glòbuls blancs i vermells estan disminuint i ja estan per sota dels límits de referència. Segons explica el pare del Joel, “en diverses ocasions li han fet puncions lumbars per treure-li líquid de la medul·la i comprovar si fabrica cèl·lules mare. Fins ara anaven sortint cèl·lules, molt poques, però en l’última punció ja no va sortir cap cèl·lula mare. També li van fer una biòpsia medul·lar, que és una analítica més completa, i van comprovar que la seva medul·la òssia ja no fabrica cèl·lules mare”.

De fet, fa només 15 dies, els pares del Joel van conèixer el diagnòstic definitiu: el Joel té aplàsia medul·lar congènita i necessita un trasplantament de medul·la òssia per curar-se.

“És la pitjor notícia que li poden donar a un pare i a una mare; quan et diuen que el teu fill es pot morir”

Román explica que és molt dur conèixer que el teu fill té una malaltia tan greu com l’aplàsia medul·lar congènita; “és la pitjor notícia que li poden donar a un pare i a una mare; quan et diuen que el seu fill es pot morir. Però el que no pots fer és quedar-te a casa esperant a que et truquin. Si amb aquesta crida aconsegueixo que 50, 100, 200 persones o les que siguin, es facin donants, doncs molt bé pel Joel perquè tindrà moltes més possibilitats, però també pels altres malalts”.

Les complicacions d’aquesta malaltia fa que la família d’en Joel tingui una especial vigilància sobre el nen. Tal i com explica el seu pare, “si no tens plaquetes et surten molts més blaus o amb una petita ferida pots tenir hemorràgies, perquè la sang no coagula. A més, ara com que li han baixat els nivells de glòbuls blancs i vermells, doncs també estem amb la por de que agafi infeccions, perquè els glòbuls blancs s’encarreguen de lluitar contra les infeccions i els vermells s’encarreguen de portar l’oxigen per la sang”.

Única solució possible: un trasplantament de medul·la òssia

La medul·la òssia del jove cambrilenc no treballa bé i per a la seva curació l’única solució és fer un trasplantament. També li poden anar fent transfusions de sang, tot i que el darrer pas ha de ser el trasplantament d’un donant compatible. Normalment el donant idoni és un germà o els propis pares, tot i que només 1 de cada 4 pacients disposa d’un donant familiar. El Joel té un germà bessó, l’Ivan, tot i que tant ell com els seus pares són incompatibles amb en Joel. A més la probabilitat de trobar un donant de medul·la compatible és d’1 entre 40.000 persones. Aquest percentatge és molt baix i per això és important que el nombre de donants sigui molt més elevat. La donació és anònima i pot ser compatible amb qualsevol malalt que ho necessiti. A Espanya, tal i com va assenyalar el pare del Joel, hi ha uns 80.000 donants de medul·la òssia.

Donades les complicacions de trobar un donant compatible Román Rodríguez fa una crida a tothom, “a que la gent s’informi i aquells que puguin i estiguin disposats a fer-ho. La donació és anònima, per tant, no és només pel Joel sinó per qualsevol altre nen o adult que ho necessiti a nivell mundial. Quan et fas donant és a nivell de tot el món, ja que existeix un registre de donants i una base de dades dels malalts, i això ho contrasten”.

Per ser donant, només cal una mostra de sang

Ser donant de medul·la òssia és molt senzill, ja que només cal que et preguin una mostra de sang i amb aquesta passes a formar part del Registre de Donants de Medul·la Òssia (REDMO). Dins d’aquest registre, pot ser que un dia et truquin per dir-te que la teva medul·la òssia és compatible amb la d’un pacient malalt.

Posteriorment, la donació de cèl·lules mare més utilitzada, en un 70% dels casos, és per sang perifèrica. Segons explica Román, “en aquest cas et treuen sang d’un braç, la sang passa per una màquina, filtren les cèl·lules mare i la resta de la sang torna al teu cos”. L’altra tècnica que s’utilitza en alguns casos aïllats, consisteix en una punció lumbar, una mica a la dreta de la medul·la espinal -amb anestèsia- des d’on extreuen les cèl·lules. Una altra opció molt important, tal i com va remarcar en Román, “és que les mares embarassades donin el cordó umbilical, ja que són una molt bona font de cèl·lules mare”.

On adreçar-se per ser donant

Per ser donant de medul·la òssia s’ha de tenir entre 18 i 55 anys. Els centres més propers per fer-ho són els següents: el Banc de Sang de l’Hospital de Joan XXIII de Tarragona trucant al telèfon 977 24 23 34; el Banc de Sant de l’Hospital de Sant Joan de Reus al telèfon 977 30 85 56 o bé a través de la Fundació Internacional Josep Carreras, al telèfon 93 414 55 66 o visitant la seva pàgina web http://fcarreras.org.

* Font: Revista Cambrils

El pare del Joel, també disposa d’un blog personal que és el següent: http://el-blog-de-roman.blogspot.com/

Art en silenci

Fotografia de Mario Carvajal

El llenguatge dels signes permet als sords no només parlar, sinó cantar, interpretar i recitar poemes amb les mans, creant un art únic i singular que traspassa la barrera del so i poc a poc va obrint-se camí.

“Ser sord no és ni molt menys un límit per a l’expressió artística, però hi ha poques persones sordes dedicades a l’art, només ara se’ls estan començant a obrir les portes a l’art”, va explicar la directora del centre argentí ADASA (Associació de Arts i Senyes), Gabriela Bianco.

ADASA és un grup d’artistes i pedagogs de Buenos Aires que treballa per fomentar l’art en silenci a través de la música, el teatre i la poesia entre els membres de la comunitat sorda.

El seu lema, “Habitar el cos. Dansar les paraules. Escriure el silenci. Reinventar el silenci”, descriu el sentit de l’art sord que evoluciona també en el món musical, com ho demostren músics d’arreu del món que pateixen de sordesa.

“Beethoven’s Nightmare” és un grup de rock hawaià compost per tres músics sords que senten la música a través del moviment i les vibracions. Per percebre-la amb precisió en els assajos subjecten globus d’aire amb les mans, sentint vibrar cada nota.

“Veig canvis en el nostre món sord. Les persones sordes han anat més enllà de les seves limitacions per acceptar la música com a part d’un experiment per trobar-se a si mateixos”, va assenyalar a Efe, via e-mail, el baixista del grup, Ed Chevy .

Segons ell, l’art sord es troba en plena experimentació musical on també juguen un paper important els signes.

La llengua de signes enriqueix actuacions d’autors que combinen la seva veu amb els gestos d’intèrprets per crear un espectacle on es barregen els jocs de mans amb els de paraules.

A Espanya, el cantautor Juan Antonio Ipiña, més conegut com Tontxu, ha donat 30 concerts amb una intèrpret de la llengua de signes que sobre l’escenari tradueix les seves lletres per als oients i els no-oients, donant-li un doble sentit a cada cançó.

Tontxu en concert

“Visualment la interpretació de les cançons en la llengua de signes és una espècie de dansa en la qual endevines les paraules. És una manera de ballar les cançons”, va explicar a Efe Tontxu.

Però el cantant va afirmar que la traducció de metàfores i altres construccions literàries era diferent i difícil de traduir al llenguatge dels signes que, al seu torn, també crea un art manual únic moltes vegades intraduïble a la llengua oral.

“En la llengua de signes hi ha expressions, girs i frases fetes que si les tradueixes literalment no tenen cap sentit en l’idioma parlat”, va afirmar a Efe un membre de la Confederació Nacional de Sords Espanyols (CNSE).

El mateix passa amb l’expressió del sentiment poètic, que els sords representen per mitjà de metàfores visuals desbordants de potencial artístic procedent únicament del gest i de la mirada.

Gabriela Bianco opina que “traduir un poema signat en paraules ho banalitza, el baixa de categoria”.

Així, la llengua de signes pot crear veritables obres d’art amb les seves pinzellades gestuals.

“Molts poden pensar que la llengua de signes no pot expressar pensaments abstractes i per això, no pot expressar-se en forma de poema. Això és totalment incert”, explica a Efe una professora del Centre d’Estudis per a Sords de la Universitat de Bristol (sud-oest d’Anglaterra), Michiko Kaneko.

Bianco reflecteix la màgia de la comunicació manual i gestual en la seva pàgina web: “vaig créixer envoltada de persones sordes comunicant a través del moviment de les seves mans, gestos de la cara, fent servir tot el seu cos per entrar en relació, per vincular-se amb els altres i amb el món “.

L’art no té límits, ja ho han demostrat artistes discapacitats que pinten, escriuen o toquen un instrument amb la boca o els peus. Igualment, la llengua de signes comunica els sentiments en silenci per un món sense orelles.

* Font: EFE, 1, d’agost, 2009.

* Fotografia Palabras desde el silencio, autor: Mario Carvajal.

La disfunció erèctil es diagnostica després de, almenys, tres mesos de “fracassos”.

Disfunció erèctil

La tretzena entrega ordinària de la campanya “Recomanacions” de la Societat Espanyola de Farmàcia Comunitària (SEFAC) assenyala que un error puntual durant les relacions íntimes “no vol dir necessàriament disfunció erèctil: perquè aquesta es pugui diagnosticar, cal que els fracassos es repeteixin al menys durant tres mesos”.

Com a novetat, aquest lliurament de la campanya inclou un qüestionari que orientarà al pacient sobre la necessitat o no d’anar al metge davant la sospita que pateix un problema d’aquest tipus, que a Espanya afecta gairebé 2 milions d’homes majors de 25 anys, va informar SEFAC en un comunicat.

I és que, tal com s’explica a la fitxa, “la capacitat d’erecció de l’home no és sempre la mateixa: la fermesa i durada de l’erecció assoleixen el seu màxim al voltant dels 20 anys. A partir d’aquesta edat tendeix a disminuir de forma molt lenta, encara que progressiva, ja que l’erecció està molt lligada a l’envelliment de les nostres artèries i venes”.

El tractament recomanat en la majoria de vegades es basa en l’administració d’uns medicaments orals coneguts com inhibidors de la fosfodiesterasa (Sildenafil, vardenafil, tadalafil): “Són eficaços i segurs i no perden la seva activitat amb el temps”, afirma la guia.

En cas de no respondre reiteradament al tractament anterior, recull la fitxa,  pot ser necessària l’administració de petites injeccions o la utilització d’aparells de buit que produeixen una acumulació de sang. Si aquest tractament també fracassa, “es podria fins i tot valorar amb l’especialista la possibilitat d’operar per implantar unes pròtesis inflables”, va explicar SEFAC en les seves recomanacions.

* Fonts:

Saludalia, juliol, 2009.

Psiquiatria.com, juliol, 2009.