La Pepa maca

La Pepa maca 

Nascuda a la Costa Brava, paratge més bell del món
Allí viu una fadrina a la que han tret un renom.
Li diuen la Pepa Maca per el seu rostre tan bonic
I amb una rialla fresca que encisa al pobre i al ric.

Quan en nits de lluna plena s’ha sentit el seu cantar
Ens evoca la sirena que mai no es pot estimar.
Els mariners diuen d’ella que té un secret dins del cor.
La Pepa segueix donzella car sempre allunya l’amor. 

La tramuntana sap molt bé
Tot el passat que ella guarda
Les cales serven silencis de pedra
que un raig de lluna sempre il·lumina. 

Ai Pepa, ai Pepa Maca orgull de l’Empordà
Pubilla encisadora que jo no puc oblidar
Ai Pepa, ai Pepa Maca podries ser el meu port
Bonica i catalana porta’ns la pau i fe en el cor.
Punteges bé la sardana a la plaça major
I atraus dins de l’anella les sagetes de l’amor.
Ai Pepa, ai Pepa Maca el teu bell amor perdut
Ens roba tota alegria i fins se’n va la nostra joventut.
 

Els anys passaren de pressa en una trista solitud
L’enyor és flama encesa que ha cremat la joventut
Un dia la Pepa Maca va tornar a viure el seu passat
La filla que ella enyorava tota una dona ha tornat 

Que ignora que és la mare la que té tant a prop seu
Que somriu amb timidesa però amb el cor clavat en creu.
De nou al davant d’un home de la filla amor primer
La Pepa fa el sacrifici fuig d’aquest amor darrer 

La gent que ho sap van murmurant
De sa fingida alegria
I com que és molt esvelta i riallera
Tothom del poble així li canta.

* Nota: Com a la vida,  no tot té de ser línial ni recte, avui m’ha vingut de gust sortir de la temàtica que habitualment toco aquí, i donar a en Psicologiacat un petit esbarjo amb aquesta sardana que m’ha enamorat: La Pepa maca.

Espero que us agradi com m’ha agradat a mí!!!

Art en silenci

Fotografia de Mario Carvajal

El llenguatge dels signes permet als sords no només parlar, sinó cantar, interpretar i recitar poemes amb les mans, creant un art únic i singular que traspassa la barrera del so i poc a poc va obrint-se camí.

“Ser sord no és ni molt menys un límit per a l’expressió artística, però hi ha poques persones sordes dedicades a l’art, només ara se’ls estan començant a obrir les portes a l’art”, va explicar la directora del centre argentí ADASA (Associació de Arts i Senyes), Gabriela Bianco.

ADASA és un grup d’artistes i pedagogs de Buenos Aires que treballa per fomentar l’art en silenci a través de la música, el teatre i la poesia entre els membres de la comunitat sorda.

El seu lema, “Habitar el cos. Dansar les paraules. Escriure el silenci. Reinventar el silenci”, descriu el sentit de l’art sord que evoluciona també en el món musical, com ho demostren músics d’arreu del món que pateixen de sordesa.

“Beethoven’s Nightmare” és un grup de rock hawaià compost per tres músics sords que senten la música a través del moviment i les vibracions. Per percebre-la amb precisió en els assajos subjecten globus d’aire amb les mans, sentint vibrar cada nota.

“Veig canvis en el nostre món sord. Les persones sordes han anat més enllà de les seves limitacions per acceptar la música com a part d’un experiment per trobar-se a si mateixos”, va assenyalar a Efe, via e-mail, el baixista del grup, Ed Chevy .

Segons ell, l’art sord es troba en plena experimentació musical on també juguen un paper important els signes.

La llengua de signes enriqueix actuacions d’autors que combinen la seva veu amb els gestos d’intèrprets per crear un espectacle on es barregen els jocs de mans amb els de paraules.

A Espanya, el cantautor Juan Antonio Ipiña, més conegut com Tontxu, ha donat 30 concerts amb una intèrpret de la llengua de signes que sobre l’escenari tradueix les seves lletres per als oients i els no-oients, donant-li un doble sentit a cada cançó.

Tontxu en concert

“Visualment la interpretació de les cançons en la llengua de signes és una espècie de dansa en la qual endevines les paraules. És una manera de ballar les cançons”, va explicar a Efe Tontxu.

Però el cantant va afirmar que la traducció de metàfores i altres construccions literàries era diferent i difícil de traduir al llenguatge dels signes que, al seu torn, també crea un art manual únic moltes vegades intraduïble a la llengua oral.

“En la llengua de signes hi ha expressions, girs i frases fetes que si les tradueixes literalment no tenen cap sentit en l’idioma parlat”, va afirmar a Efe un membre de la Confederació Nacional de Sords Espanyols (CNSE).

El mateix passa amb l’expressió del sentiment poètic, que els sords representen per mitjà de metàfores visuals desbordants de potencial artístic procedent únicament del gest i de la mirada.

Gabriela Bianco opina que “traduir un poema signat en paraules ho banalitza, el baixa de categoria”.

Així, la llengua de signes pot crear veritables obres d’art amb les seves pinzellades gestuals.

“Molts poden pensar que la llengua de signes no pot expressar pensaments abstractes i per això, no pot expressar-se en forma de poema. Això és totalment incert”, explica a Efe una professora del Centre d’Estudis per a Sords de la Universitat de Bristol (sud-oest d’Anglaterra), Michiko Kaneko.

Bianco reflecteix la màgia de la comunicació manual i gestual en la seva pàgina web: “vaig créixer envoltada de persones sordes comunicant a través del moviment de les seves mans, gestos de la cara, fent servir tot el seu cos per entrar en relació, per vincular-se amb els altres i amb el món “.

L’art no té límits, ja ho han demostrat artistes discapacitats que pinten, escriuen o toquen un instrument amb la boca o els peus. Igualment, la llengua de signes comunica els sentiments en silenci per un món sense orelles.

* Font: EFE, 1, d’agost, 2009.

* Fotografia Palabras desde el silencio, autor: Mario Carvajal.