Fa un temps que em vaig convèncer que les casualitats no existeixen. És massa casualitat que passin coses o situacions significatives i no estiguin dins d’un marc d’experiències pedagògiques de la gran mestra, anomenada VIDA.
Crec en la vida com un camí en el qual tots som companys i que en algun moment la inèrcia de les energies que desprenem ens acosten més o menys a una o altra companyia, i que segons la missió que toqui, poden estar més o menys temps al nostre costat. Vist d’aquesta manera, la vida és una gran aventura, en la que l’equipatge ha de ser lleuger perquè no retardi les nostres passes i ens faci més pesat el caminar.
En aquest caminar, hem oblidat cap a on ens dirigíem i davant de tal desconcert, intentem aferrar-nos a les seguretats que el camí ens ofereix… i aturem el pas, ens instal·lem i fins i tot, vam decidir no seguir el camí, ja que la SEGURETAT que ens ofereix el camí, no és suficient. S’entén. Si no recordem cap a on anàvem, si no sabem quin és el nostre gran destí, és fàcil quedar-se amb allò que ens brinda seguretat.
No obstant això, l’únic que podem fer per saber-ho certament, és VIURE AMB INTENSITAT. Com si fos l’últim dels nostres dies, gaudir en cada moment, en cada “trobada” o “retrobament” i sobretot, fer el que el cor ens dicti, sense por…
Algú va dir en algun lloc:
“Si vius cada dia com si fos l’últim, algun dia tindràs raó”.
Psicologiacat 