Resiliència I

Alguns nens que experimenten problemes seriosos semblen, sorprenentment, sortir indemnes. A aquests nens se’ls anomena “resilients” o “invencibles”. Els que estan familiaritzats amb la investigació recent, no obstant això, utilitzen aquests termes amb precaució. El que sembla cert és que tot estrès té un impacte, però alguns nens ho suporten tant bé que l’impacte es suavitza. L’èxit d’aquests nens ha proporcionat un nou objectiu a la psicologia del desenvolupament: enfortir els potencials del nen, no necessàriament eliminant els riscos.

En comptes d’eliminar les experiències negatives de la vida dels nens (una tasca impossible), els psicòlegs del desenvolupament volen saber de quina manera els nens les afronten, deixant enrere els problemes per a tornar-se adults reeixits.

La resiliència ha estat definida com “un procés dinàmic que recull l’adaptació positiva dintre del context de l’adversitat significativa”.
Consideri les tres parts d’aquesta definició:

• La resiliència és dinàmica, no és un tret estable. Això significa que un nen pot ser resilient en alguns períodes però no en d’altres. Per exemple, un nen d’una família problemàtica pot ser un bon lector sense importar que estigui en mig d’una classe sorollosa amb un mestre incompetent, però a l’arribar a l’adultesa sigui incapaç d’establir una relació sentimental satisfactòria.
• La resiliència no és absència de patologia sinó una adaptació positiva a l’estrès. Per exemple, una nena rebutjada no se la considera resilient si simplement no està deprimida. No obstant això, si el rebuig dels seus companys de classe la duu a establir una relació tancada amb una altra persona, sigui un avi o un nen més petit, aleshores ella sí és resilient.
• L’adversitat ha de ser significativa. Hi ha estrès benigne (inclusivament aquells que en un primer moment es va pensar que eren nocius, com l’ocupació materna), alguns són de menor importància (gran grandària de la classe, dèficit visuals) altres són de major importància (discriminació per part dels companys, negligència dels pares).

  Per a determinar l’impacte més probable d’un tipus d’estrès particular en un nen, s’ han de respondre tres preguntes:

  Quantes vegades ha experimentat estrès?

  Es veu afectada la seva vida quotidiana?

  Què pensa el nen sobre això?

Resiliència

El nen copejat per la vida, pot canviar radical i positivament el seu futur.

Un tema de gran interès per als psicòlegs del desenvolupament és la resiliència, la capacitat d’alguns nens de superar greus obstacles per al seu desenvolupament. Per exemple, un nen que creix en una llar de baixos ingressos, en un barri empobrit, amb una mare que pateix una malaltia mental, un pare alcohòlic i aturat, i diversos germans, probablement arribi a ser delinqüent, marginat, addicte a les drogues i criminal. Les estadístiques revelen que, no importa quina sigui la cultura o l’ètnia, aquesta infantesa generalment condueix a una adultesa problemàtica. Però, la resiliència demostra que no té perque ser així. Que el nen copejat per la vida, si se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

Alguns nens que creixen en aquestes terribles circumstàncies arriben a ser adults feliços, saludables i productius. Aquests individus podran graduar-se a la universitat, mantenir-se en una bona ocupació, casar-se amb cònjuges afectuosos i educar nens feliços i productius. Ells són resilients.

Com es produeix aquest fenomen? Com podrem deduir si emprem una perspectiva multicontextual, la personalitat d’un nen, les característiques de la seva educació, la naturalesa de la vida familiar i les característiques del barri en el qual viu, tot contribueix a la resiliència. Cap d’aquests factors és simple.

El dolor físic continua en el record

Un nou estudi dut a terme per l’investigador Vania Apkarian, professor de fisiologia i anestesiologia de la facultat de Medicina de la Universitat de Northwestern (Estats Units), suggereix que els “vestigis de memòria” del dolor original queden “embussats” en l’escorça mitjana prefrontal del cervell, que controla les emocions i l’aprenentatge. El resultat, és que el cervell experimenta la lesió com si fos recent, encara que hagi passat el temps i s’hagi curat.

Tot i que després les ferides hagin cicatritzat i estiguin sanes, algunes persones continuen patint dolor crònic que no poden alleujar amb medicaments analgèsics. Les causes d’aquestes molèsties, fins ara eren desconegudes, però a les troballes d’aquesta investigació, Apkarian, indica que hi podria existir un “component anormal de memòria cognitiva i emocional en el cervell  que causa el dolor crònic”.

Apkarian, ha identificat un medicament, en fase d’experimentació per aquesta indicació, que pot controlar el dolor nerviós persistent.