Guanyar després de perdre

Amb freqüència, circumstàncies que a priori són valorades com negatives o adverses esdevenen en oportunitats o comporten efectes beneficiosos o positius .

Algú es recupera a l’hospital després d’un accident de trànsit i allí troba, sense buscar-ho, “l’amor de la seva vida”. Una altra persona creia desesperar, quan la seva parella el va abandonar i amb el temps i la distància comprèn com de limitada havia estat aquella relació i quant han millorat els seus dies des del fatídic moment. La crisi econòmica està reactivant, en moltes persones, la capacitat d’aprofitar millor els recursos i d’aguditzar l’enginy. Gràcies a l’embotellament de trànsit que va fer que arribéssim tard a la feina, va fer que trobéssim un vell amic que feia molt de temps que no vèiem…

Quantes coses bones poden ocórrer després de perdre una cosa que anhelàvem assolir o retenir?

Són molts els relats de gent que “han guanyat després de perdre” i que queden sintetitzats en cites, refranys i fins i tot contes. Entre aquests darrers destaca el, ja gairebé universal, sobre un jove camperol que es lliura d’anar a la guerra perquè el dia abans s’havia caigut del cavall trencant-se la cama, davant la indiferència del seu pare, que d’entrada no jutjava negatiu l’accident, ni positiva  la seva exclusió de files.

¿Realitat, llegenda, destí?

Què hi ha de veritat en tot això?

Creixen en funció de la mida de la peixera en què viuen

 

Els Koi són una varietat de carpa originària de la Xina i Japó. Tenen més de 100 varietats de colors molt brillants i cridaners.

Poden aconseguir una mida de 50cm en pocs anys i un màxim de 90 cm.

En condicions normals viuen de 20 a 30 anys, però s’han arribat a registrar exemplars de 107 anys.

Són ideals per viure en estanys i són molt resistents, poden aguantar tant les altes temperatures com les baixes.

En el període d’hivern entren en letargia baixant tot el seu metabolisme al mínim, fins i tot deixant de menjar.

Creixen en funció de la mida de la peixera en què viuen, de manera que són petits si els dipositen en una peixera de reduïdes dimensions, d’aquestes rodones i de vidre. No obstant això, si s’opta per deixar-los en un aquari, els mateixos peixos augmenten de mida, els creixen les aletes i els colors es tornen més brillants.

Les imatges que tenim de nosaltres mateixos fan que acabem per transformar-nos en allò que pensem de nosaltres mateixos.

És fonamental, reconèixer que els nostres pensaments són esquemes de percepció del món, dels altres i de nosaltres mateixos, però que no són la realitat. Són simplement, la nostra manera de percebre la realitat.

Idealitzar la parella

Sentir intensament no és negatiu. Però distorsionar la realitat sí que ho és.
Segons Herbert Freudenberger, psicoanalista, quan s’inicien relacions amb sentiments molt forts i una gran passió poden sorgir unes expectatives molt elevades, les quals, amb el temps s’hi poden veure frustrades.
Apareixen els retrets. Un dels membres de la parella es desil·lusiona per la falta “d’interès” de l’altre, perquè les promeses que es van fer són massa difícils d’aconseguir i abandona la relació.
El motiu és que la parella “s’han inventat” mútuament, diu Freudenberger, i en lloc d’anar-se coneixent cada vegada més, acaben ensorrant aquests invents sobre l’altre a base de decepcions.
En alguns casos, un dels membres de la parella pretén crear la parella perfecta. Malgrat que al principi el company es senti protegit i necessitat, acabarà per sentir-se pressionat per intentar complir els objectius i decidirà acabar la relació.
Procura no idealitzar la teva parella.

 Sigues realista quan al comportament o personalitat de la teva parella.

 Sigues conseqüent amb el que demanis verbalment i el que realment necessitis rebre.

No intentis fer-te indispensable.

No siguis possessiu, el suport que tots necessitem ve de diverses persones, no només de la teva parella, sinó també d’amics, familiars, companys.