És fàcil perdonar els errors dels altres

Imatge

Quant odiem ser vistes en el nostre jo més nu! Ens sentim nobles quan perdonem els errors horribles dels altres, però ens paralitzem de culpabilitat  i vergonya quan ens adonem que hem estat descobertes en els nostres pitjors moments.

És tan temptador intentar  per distreure l’atenció del que haguem pogut fer malament. Se’ns ha dit que la millor defensa és una ofensa.
Que difícil és reconèixer els nostres propis errors! I, no obstant això, que alliberador!
Tenim la possibilitat no només d’oblidar les persones que han estat testimonis dels nostres errors, sinó també d’abraçar-les com un regal que ens manté honestes.
De vegades, les meves qualitats estan tan ben embalades, que tinc dificultat en reconèixer-les com a tals. A mesura que em desembalo a mi mateixa, puc desenvolupar cada do.

Una tassa de brou

Una senyora de 75 anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou.
Després s’asseu en una de les taules del local. Quan tot just s’ha assegut s’adona que s’ha oblidat del pa. S’aixeca i va a agafar un panet per menjar-se’l amb el brou, i torna al seu lloc. Sorpresa! Davant la seva tassa de brou es troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. Això és massa! – Pensa la senyora- però no em deixaré robar! I dit i fet, parteix el panet a trossos i els tira dins de la tassa que tenen al davant el magrebí i ella hi posa també la cullera.

El magrebí complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se la sopa, tot en absolut silenci.

Acabada la sopa, el magrebí s’aixeca, s’acosta a la barra i torna amb un gran plat d’espaguetis i… dues forquilles. Mengen tots dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s’acomiaden: Fins aviat!, li diu la senyora. “Adéu”, li respon l’home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s’allunya.

La dona el segueix amb la mirada; vençut el seu estupor busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjat al respatller de la cadira. Però… Sorpresa! ¡La bossa ha desaparegut!

Quan ja anava a cridar: LLADRE, agafeu aquell LLADRE!, Mira al seu voltant i veu la seva bossa penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava ella i sobre la taula un plat amb una tassa de brou … ja fred.

Immediatament, es dóna compte del que ha passat: No ha estat el magrebí el que s’havia menjat la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula, havia menjat gràcies al magrebí, com una gran senyora.

* Autor: Batista Cerruti. (Història real, viscuda a Suïssa, en un restaurant autoservei).

Satisfacció personal

Satisfacció personal

Donar sense esperar res a canvi.

Vol dir fer alguna cosa per als altres sense pensar, ni esperar res a canvi, però fent-ho amb satisfacció i no com una obligació que ens faci sentir frustrats.

Encara que no ens ho agraeixin, el nostre interior estarà ple d’orgull de la nostra actitud desinteressada i d’una satisfacció personal multiplicada per dos, per la bona acció cap a l’altra persona i cap a nosaltres mateixos.

El més important són els nostres pensaments, els nostres desitjos, les nostres voluntats i donar és una recàrrega d’energia positiva.

Educar les emocions (II)

Educar les emocions 2

Nosaltres som referents per als nens, miralls on es reflecteixen, i a partir del quals aprenen el que és correcte i el que no, construint en base a aquesta distinció dualista la seva identitat. Així que, perquè els nens s’acceptin a ells mateixos (i això inclou les seves emocions), abans hem d’aprendre a ser capaços d’acceptar-nos nosaltres i admetre tot allò que sentim, sense jutjar-ho o qualificar-ho.

Les emocions per si mateixes no són ni bones ni dolentes, fins que nosaltres decidim interpretar-les i avaluar-les. En realitat, no són més que impulsos d’energia que formen part de la nostra naturalesa com a éssers vius que necessiten ser expressats. Ara bé, que no siguin dolentes no vol dir que no puguin ocasionar conseqüències negatives, però això només dependrà de la nostra habilitat per a expressar-les i no fer mal als que ens envolten o a nosaltres mateixos.

*Educar les emocions.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Educar les emocions

Educar les emocions

Podríem dir que l’Educació actual no considera l’infant com a individu emocional, sinó que es centra principalment en la dimensió estrictament intel·lectual. Només cal fer un cop d’ull al ventall d’assignatures que aprenen els infants a l’escola, molt útils per a formar-los com a individus eficients i integrats a la nostra societat, però que obvien tot allò que té relació amb el que sent el nen o la nena, com ho sent, i com podria expressar-ho de manera responsable i constructiva. El que tenim ara són nens i nenes amb el cap ple de coneixements i informació, sovint no gaire útil, però incapaços de gestionar la seva pròpia frustració ni reconèixer el conjunt d’emocions que experimenten.

Ara bé, com podem pretendre educar als nostres infants en la dimensió emocional, si ni tan sols nosaltres som capaços de gestionar les nostres pròpies emocions de manera sana i responsable?

Quin sentit té que mirem d’ensenyar als nens que s’acceptin i expressin les seves emocions si molts de nosaltres no som capaços de fer-ho?

Quin tipus d’educació emocional transmetem si dividim l’espectre de les emocions entre positives i negatives, i ensenyem que unes s’han de cultivar, mentre que les altres més val evitar-les?

No fomentem així que els nens acabin desenvolupant rebuig i incomoditat cap a una part d’ells mateixos?

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Altruisme

Altruisme

Aquesta noia és el símbol del donant, és la personificació de l’altruisme. Així són els donants, herois silenciosos i desconeguts. L’acte de donar és simple, com un pegat, però impressionant en la seva capacitat per salvar una vida.

La Reial Acadèmia Espanyola defineix el terme altruista com: La diligència per procurar el bé aliè tot i a costa del propi.

Sobre el altruisme hi ha una nota comuna que el defineix per ser una clau essencial de la conducta altruista: qualsevol acció que afavoreix a una persona o a un grup de persones per sobre dels propis interessos.

El seu origen s’ha arribat a identificar en molts casos com una conducta d’ajuda. L’ajuda és un terme que està en estreta relació amb l’altruisme i té a veure amb l’acció de prestar auxili i cooperació a algú, amb l’esforç que cal realitzar per aconseguir alguna cosa.

Altres termes que sovint es fan servir en l’intent de determinar la causa d’aquesta forma d’actuar són la cooperació, la conducta pro-social, la generositat. De vegades es fan servir indistintament fins i tot uns i altres per tractar d’explicar aquesta forma d’actuació, una mica misteriosa, de la persona.

A l’altruisme es consideren tres elements constitutius que gairebé sempre han d’estar presents: que la conducta sigui voluntària i lliure, que en qualsevol cas suposi un benefici per a un altre, i que no busqui el propi benefici. No tots els autors, però, coincideixen a considerar els tres elements anteriors com a determinants de la conducta altruista.

D’aquesta manera, si un fa un acte beneficiós per als altres per tal d’obtenir algun benefici personal, llavors seria un acte egoista.

S’han complert tres mesos des que al Joel li van diagnosticar Aplàsia Medul·lar Congènita, una malaltia hematològica, mortal (que va destruint progressivament les cèl·lules mare i amb elles les plaquetes, els glòbuls blancs i els glòbuls vermells del nostre organisme) i l’únic tractament possible és un trasplantament de medul·la òssia, Conegut també com TMO, d’un donant compatible. Normalment, el donant idoni és un germà o els mateixos pares. Només 1 de cada 4 pacients disposa d’un donant familiar compatible. Ivan, el germà bessó del Joel, no és compatible i, com assenyala el Román, el pare del petit, «Malauradament, nosaltres, els seus pares, tampoc». És per això que el  Roman i la Camí, van començar una crida col.lectiva, amb l’objectiu d’ aconseguir un major nombre de donants de medul·la i amb l’esperança que alguna d’aquestes donacions serveixi per salvar la vida del Joel.

Seguim de prop la crida del Roman i la Camí (i ja som molts i cada vegada més els que ens hem unit a aquesta crida), però no n’hi ha prou amb difondre el missatge, sinó també demanar a qui ens llegeixi, que “Es Busquen persones altruistes, que vulguin fer-se donants de medul·la”.

Penseu, que com diu el Roman el pare del Joel, un petit gest teu pot salvar una vida sencera.

L’hora de la felicitat

L'hora de la felicitat

En estudis relacionats amb la Psiconeuroimmunologia, així com en alguns programes de medicina psicosomàtica, els pacients se’ls recomana practicar una hora de satisfacció personal. Se l’anomena “L’hora de la felicitat”.

A mesura que anem adquirint amb els anys més responsabilitats i obligacions, acabem per deixar de banda les coses que ens produeixen satisfacció, entestats a adaptar-nos a les circumstàncies diàries. I el desig és el primer que es perd en cas de crisi. El “jo” psíquic pateix la pèrdua davant el principi de realitat exagerada, ja que l’oblit de la nostra satisfacció, representa les parts de la nostra personalitat que s’han quedat en el camí.

Es pot realitzar en solitari o en companyia. Es pot fer la mateixa tasca o anar-la variant segons els dies. L’important és que trobem una hora al dia i ens conscienciem que és la nostra hora de la felicitat. I la ocupem amb activitats que ens agradin o que teníem oblidades, però que no siguin competitives. És a dir, no és vàlid ordenar papers del banc, ni posar-se a estudiar un nou curs, sinó per exemple, fer un trencaclosques, punt de creu, anar a caminar, visitar un museu, …

Hem de recuperar l’afany de coneixement i no oblidar-nos dels nostres propis desitjos.

Viure amb senzillesa

Viure amb senzillesa

Vivim en una societat en què la comparativa i la competència s’han convertit en els nostres companys. Vivim pendents de tenir el millor cotxe, la millor roba, la millor casa, fins i tot de tenir les millors vacances i oci. A vegades vivim per sobre de les nostres possibilitats aparentant un estatus que no tenim i tot per ser admirats pels altres. Si mires al teu voltant et donaràs compte que hi ha moltes coses que tens, que realment no són necessàries per viure. Seria convenient de tant en tant, fer neteja a casa de calaixos plens de papers, racons amb molts trastos que no utilitzes per a res, joguines trencades que conserves per si algun dia el teu fill o filla es decideix a recuperar-lo de nou, roba que fa tres anys que no et poses però no et decideixes a donar-li el passaport per si un dia et tornes a aprimar, atuells a la cuina que no són pràctics i només els has utilitzat una vegada, etc.

Fixa’t que podries prescindir de molts objectes i d’aquesta manera, guanyaries més espai. No cal que ho llencis tot, pots regalar-ho a algú que segur que se’n alegrarà o per que no, vendre-ho a través dels mitjans que tenim avui en dia.

Amb el menjar passa el mateix, mengem porqueries per menjar, quan amb una simple poma treuríem la nostra gana. I en canvi, omplim el nostre estómac d’aliments que realment no són bons per al nostre organisme, perquè tenim un compromís social o familiar, o pel motiu que sigui, complicant el nostre metabolisme menjant el doble. No significa que hagis de passar fam o alimentar-te incorrectament, simplement menjar de tot i el que el teu cos necessita.

Alhora jo volia sobretot, intentar donar consciència de la senzillesa interior, de respectar més simplificant les nostres vides. Mantenim relacions amb gent que ens turmenta la vida, que no ens són sincers, que ens fan malbé, que no ens ofereixen res positiu, que ens deprimeixen, que no omplen la nostra vida i responem a ells, estant disponibles com si no ens importèssim en absolut .

Viure amb senzillesa, seria eliminar tot el que tenim de més, només quedar-nos amb el que ens és bàsicament necessari i que sigui bo per a nosaltres, que no vol dir arribar a pidolar. Per que viure amb senzillesa, significa aprendre a no presumir, a acceptar el que tens i agradar-te com ets per dins i per fora. I aconseguir-ho té el seu treball, però la compensació és gran: claredat, pau mental i una satisfacció enorme del que s’ha aconseguit.

Empatia

Empatia

Molts desconeixen que significa aquesta paraula i per explicar d’una manera molt senzilla us diré que és l’acte de posar-te en el lloc d’una altra persona. Per exemple, quan estàs parlant amb algú, intentar posar-te en la seva situació, escoltant el que et diu, sentint el que l’altra persona pugui sentir, mirant més enllà de les paraules o dels gestos.
De vegades passa que pensem que la persona que ens està explicant una cosa vol la nostra aprovació, el nostre rebuig, la nostra opinió, el nostre consell o el que sigui, quan en segons quins casos, el millor és simplement, sentir empatia. I això s’aconsegueix guardant silenci i escoltant atentament.
Quan una persona ha perdut un ésser estimat, o passa per una malaltia greu de vegades, no vol missatges positius, ni d’ànim, només que entenguin el que li està passant, només volen parlar i ser escoltats per a treure’s de sobre els sentiments dolorosos, de solitud, d’angoixa i poder suportar millor el que li està succeint.
Moltes persones que treballen com a metges, psicòlegs, assistents de gent gran, per exemple, poden arribar a sentir-se cremades per un excés d’empatia. No és bo, ni una manca d’empatia cap als altres ni un excés. Una falta d’empatia, fa que et converteixis en una persona freda i egoista, incapaç de posar-te en el lloc d’una altra persona i un excés pot arribar a agotar-te mentalment i desgastar-te físicament. Per tant, seria ideal aprendre a sentir empatia en la seva mesura justa.
Empatia no és sinònim de simpatia. Simpatia significa ser agradable amb els altres. Compte, amb la diferència.
Es pot sentir empatia amb el teu veí, una persona que se’t creua al supermercat, amb un gos, amb un esquirol que veus per la tele, ho vivim més del que ens adonem. I hem d’aprendre a ser una mica més empàtics amb la gent que ens envolta diàriament.
I finalment us deixo un lema dels indis americans perquè la reflexioneu:
“Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins”.