Pressió psicològica

Presión psicológica

Sentim pressió psicològica quan ens veiem obligats a intensificar, accelerar o canviar la direcció del nostre comportament o ens sentim obligats a exercir un rendiment més alt. La pressió també contribueix a l’estrès.

Un exemple que ens és familiar és la pressió en el treball, actualment hi ha moltes companyies que han adoptat la política de “reducció de personal”, és a dir, mantenir o augmentar la producció amb menys treballadors. El resultat és, més tasques amb menys ajuda . No sorprèn veure com aquests empleats probablement pateixin més estrès, depressió i insatisfacció en l’ocupació (Kaminski, 1999).

Tractar d’estar a l’altura del que s’espera de nosaltres, social i culturalment, del que hauríem de fer, igual que tractar de complir les expectatives que la nostra família i amics tenen en nosaltres, també genera pressió de les nostres necessitats personals.

Potser sigui per què competim, que el fracàs es considera com quelcom vergonyós, i per això la pressió per guanyar sigui tan intensa.

La pressió econòmica també és un esdeveniment estressant, sobretot en gent amb menys suport socioeconòmic.

Ansietat -II part

La  fòbia social, és un altre tipus de trastorn d’ansietat, que són els causats per pors exagerades i no apropiades, en algunes circumstàncies socials o les realitzades davant d’altres persones.

Parlar en públic quan produeix un temor intens, és un tipus comú de la fòbia social. De la mateixa manera, que les persones fòbiques que per parlar amb gent o menjar en públic, fan l’impossible per evitar la situació que els provoca ansietat.

Tenir por moderada o inquietud en situacions socials és normal.

Es considera fòbia social, quan el temor és excessiu interferint amb el funcionament de la vida.

Aquí us deixo el vídeo, amb exemples reals de gent que han patit trastorns d’ansietat.

Ansietat -I part

L’ansietat és més comuna que qualsevol tipus de trastorn psicològic, es va considerar en una enquesta nacional feta als Estats Units.

La fòbia específica, és un trastorn de l’ansietat i es caracteritza per una por paralitzadora i intensa, però alhora exagerada i no lògica.

La persona deixa de fer activitats, que abans li eren normals i naturals, al interferir la por en la seva vida.

Tenir por als llocs alts, tancats, a la sang, a fer-nos mal, és normal, però quan aquest temor és excessiu i paralitzant parlem de fòbia específica.

Aquest vídeo explica detalladament la fòbia específica.

Ansietat

Tots alguna vegada de la nostra vida hem sentit por, normalment sabem de què, ho identifiquem i amb el temps passa. Però quan la persona no sap el perquè d’aquest temor o li provoca una ansietat inapropiada a la situació, parlem de trastorns d’ansietat.

Psicòlegs cognoscitius, van suggerir que les persones que pensen que no controlen les circumstàncies estressants de la seva vida, són més propenses a patir d’ansietat, que les que senten que controlen aquests esdeveniments.

I psicòlegs, des de l’àmbit biològic, consideren que la predisposició a l’ansietat és hereditària, ja que aquests trastorns es presenten més en famílies.

Us convido a veure aquest vídeo, que és molt interessant i aclaridor.

Hi ha diferents trastorns d’ansietat, les fòbies específiques, trastorns de pànic, trastorns d’ansietat generalitzada, trastorns obsessius-compulsius.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Mania i trastorn bipolar

Bipolar

La mania és un trastorn de l’estat d’ànim. No tan comuna com la depressió i que es caracteritza perquè la persona es torna eufòrica, superactiva i es distreu amb facilitat.

Amb una autoestima excessivament inflada, sol tenir grans projectes, però poques ganes de realitzar-les.

Aquesta autoestima inflada, de vegades fa que es torni cap als altres agressiva, incontrolable, violenta i incomprensible, fins a tal punt, que esgotada s’acaba per esfondrar.

Poques vegades, sol aparèixer la mania sola, més aviat s’alterna amb la depressió. Quan la mania i la depressió són presents, se’l coneix com trastorn bipolar.

Pot durar des d’uns dies a diversos mesos, i intercalar amb estats normals d’ànim.

Afecta per igual a homes i dones. El trastorn bipolar, es vincula més a l’herència que la depressió, i es tracta amb medicaments més freqüentment.

Depressió

falling dreams

La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim, que es caracteritza per tenir sentiments exagerats de tristesa, pèrdua d’interès en les activitats que abans gaudien, símptomes com culpa excessiva o sentiments de minusvalidesa.

Les persones que pateixen depressió, es poden sentir incapaços per prendre les decisions més simples en la seva vida diària, perquè se senten cansades i apàtiques.

Poden tenir sentiments d’haver fracassat en la vida i es fan absolutament culpables de tots els seus problemes.

Sovint pateixen insomni i tenen problemes per concentrar-se o per pensar. Perden l’interès pel menjar i pel sexe. En casos molt greus de depressió, les persones poden tenir pensaments suïcides i fins i tot poden arribar a intentar suïcidar-se.

adioslagrima

S’ha de distingir entre la depressió clínica i la depressió normal . La depressió normal, és la tristesa absolutament normal, que sentim quan perdem un ésser estimat, quan perdem el treball, quan acaba una relació amorosa. I que tots hem sentit en un moment o en un altre a la vida.

Fins i tot a vegades sentir-se trist sense motiu aparent, és normal en persones psicològicament saludables.

Els trastorns de l’ànim, en aquests casos, es consideren normals a problemes de la vida real i amb el temps passen.

Quan es classifica que la depressió és un trastorn de l’estat d’ànim és perquè es perllonga en el temps, és seriosa i va més enllà de la reacció característica davant d’un moment estressant de la vida.

Soledat

Soledat

Diuen alguns psicòlegs que la soledat és “la pesta del segle XXI”, un mal del nostre temps.

Avui en dia, nombroses persones diuen trobar-se soles, sobretot en ciutats grans, on hi ha menys contacte humà. I és que, es pot estar envoltat de gent i tenir una sensació de soledat increïble i d’altra banda, un pot estar sol i no sentir-se sol. La solitud, sol ser indesitjada, llevat d’excepcions.

Hi ha diversos tipus de soledat, l’emocional o personal, és a dir, manca de companyia, tenir relacions superficials que no són satisfactòries. O la social, que no es pertany a cap grup per mantenir interessos i ocupacions comunes, que ens ajudin a enfortir la nostra autoestima.

La solitud és similar a la depressió i l’ansietat.

Una solitud desitjada i ocasional ens pot reportar grans beneficis.  

Com aconseguir combatre la solitud?

1. Diagnòstic. Fent un diagnòstic de quin tipus de solitud es pateix i les causes.

2. Reforçant la teva autoestima. Coneixen-te bé, acceptan-te tal com ets, i estiman-te més.

3. Sense timidesa. Obligan-te a conèixer noves persones.

4. Hi ha moltes persones que se senten com nosaltres. És qüestió d’aprendre a escoltar, aprofundir en les relacions, ser empàtics, ser solidaris amb la gent que passen per una situació similar a la nostra.

Falta de desig sexual

Falta de desig sexual

És un trastorn que pot arribar a afectar a homes i a dones, i és la manca de desig sexual o anafrodisia, d’origen psicològic que es defineix per una falta de desig sexual, fredor sexual, incapacitat per arribar a l’orgasme i fins i tot repulsió cap el contacte sexual. Es pot dir de moltes maneres, desig sexual inhibit, falta de líbido, pèrdua de líbido, manca de desig sexual.

Pot ser la causa de problemes físics o la presa d’algun medicament, o d’altres factors. S’haurà de consultar amb el metge de capçalera, però quan ja s’han descartat les causes físiques o hormonals, el motiu sol ser psicològic.

L’estrès, negació a l’èxit, l’amor i al plaer, ansietat, por al rebuig del company o companya, depressió, problemes per demostrar els desitjos sexuals, pot provocar una inhibició de la líbido, persistent o més lleu, que fa disminuir o fins i tot convertir-se en nul el desig sexual. El nostre estat d’ànim va directament influït pel nostre rendiment sexual.

La anafrodisia, sol ser més freqüent en dones, però en el cas dels homes és més preocupant. Perquè no s’ha de confondre la manca de desig amb els trastorns de l’erecció, ja que hi pot haver un desig enorme amb gran excitació però la impossibilitat de mantenir l’erecció durant llarga estona. La manca d’erecció, no vol dir manca de desig sexual.

El millor és parlar amb la parella i tractar de trobar les causes obertament, amb sinceritat i sense complexos. Ja que qui el pateix pot sentir una gran frustració, però al company o la companya també la situació li interessa, el preocupa i pot arribar a provocar-li infelicitat. La comunicació pot ser una bona eina per trobar una solució. En el cas que la parella ja no sàpiga com resoldre les seves inquietuds per la anafrodisia d’una de les parts, el millor serà anar al psicòleg, que us donarà el diagnòstic i tractament adequats per al vostre cas.

Depressió després del matrimoni

Núvia

Segons els experts, l’estat de pesar després de la boda és més o menys comú i sol donar-se en persones “una mica immadures”. “No és una cosa patològica, sinó una reacció emocional que veiem bastant en consulta, però res greu”, reconeix Jesús de la Gándara, psiquiatra i cap del Servei de Psiquiatria del Complex Assistencial de Burgos. “Alguns que s’han casat recentment senten por pel pas que acaben de donar i no assumeixen aquesta vinculació amb la seva parella”, assenyala.

Curiosament, aquest “baixón postboda” es dóna més sovint en aquelles parelles que ja portaven anys convivint. Gándara apunta una possible explicació: “Es tracta d’una conjunció de diversos factors, però fonamentalment amaga un sentiment de por a la pèrdua de llibertats i dificultats per acceptar el compromís per a tota la vida”.

La relació de parella té unes fases ben conegudes. Primer es dóna l’etapa de l’enamorament inicial, que dura uns tres anys i és la fase platònica, la del desig, en què l’hormona més activa és la dopamina, relacionada amb el plaer. El segueix el que Eduard Punset anomena la “fase de construcció del niu”, que inclou “assumir una certa responsabilitat, la negociació de les llibertats individuals i comprometre’s més amb la parella”, segons explica el psiquiatre, i l’hormona oxitocina guanya protagonisme, per sobre de la dopamina. És en aquest període en el qual poden sorgir problemes, ja que “tots aquests acords als quals s’ha d’arribar no són verbalitzats, sinó que és una qüestió d’actitud, del dia a dia i tots dos han de cedir en algun aspecte”, indica .

Si aquesta darrera fase no està ben assentada, donar el pas cap al matrimoni pot no ser una bona idea. “S’ha de pensar-s’ho molt abans i analitzar si realment el company sentimental és la persona ideal per compartir la vida, per molt afecte que existeixi”, aconsella l’especialista, que considera que si no s’està molt segur, el més probable és que la parella duri poc temps casada “.

Tots els informes assenyalen, any rere any, que les vacances són catastròfiques per als matrimonis, ja que en l’època estival augmenta el temps que els cònjuges passen junts i, també, les discussions. Per això és durant aquests mesos quan els jutjats reben el major nombre de peticions de divorci. No obstant això, aquesta influència negativa de les vacances a la parella és aplicable només a aquells matrimonis que fa temps que es van prometre amor per tota la vida. En els acabats de casar, aquesta estació té l’efecte contrari.

Segons Jesús de la Gándara, “el problema sorgeix en aquelles parelles que estan acostumades a passar poc temps sota el mateix sostre, pels seus respectius treballs, i que quan arriben les vacances gairebé han d’aprendre a conviure de nou. És llavors quan sorgeixen les baralles i les ‘diferències irreconciliables’ “, explica.

* Font: elmundo.es

 

 

joel rodríguez   AJUDA AL JOEL!!! Fes-te donant de medul·la òssia.

  * El blog de Roman. El pare del Joel.

  * Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Ajuda al Joel

Història recent sobre la bulímia nerviosa

Bulímia nerviosa

L’interès per la bulímia nerviosa (BN) es va iniciar en la meitat dels anys 70 al publicar una sèrie d’informes descrivint el “síndrome d’afartaments i purgues” entre estudiants universitàries americanes. El trastorn va captar encara més l’atenció amb la publicació d’un article titulat “Bulímia nerviosa: una variant nefasta de l’anorèxia nerviosa” escrit pel Dr Russell de Londres, una autoritat en el camp de l’anorèxia nerviosa (Russell, 1979).

A partir de la seva inclusió com a entitat diagnòstica en el DSM-III (Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals), el 1980, la BN ha arribat a ser un tema rellevant tant en la literatura popular com en les publicacions científiques especialitzades.

El 1980, Fairburn va publicar a la revista femenina Cosmopolitan un article en què es descrivien els símptomes d’aquest trastorn i es demanava a les lectores que ho pateixen, que es posessin en contacte amb ell per omplir un qüestionari, ajudant així a la investigació sobre aquest trastorn. En uns dies es van rebre més de 1000 respostes. La majoria de les que van respondre al qüestionari semblaven tenir BN, encara que només el 2,5% estava rebent alguna forma de tractament per a aquest problema. Els resultats d’aquest estudi suggerien que la BN era una malaltia greu, no detectada en la gran majoria dels casos (Fairburn i Cooper, 1982).

Posteriorment, s’han realitzat nombroses investigacions sobre aquest tema i s’ha trobat que la BN és un important problema de salut en nombrosos països, concretament a aquells en què es presenten més casos de anorèxia nerviosa. Recentment s’ha estès a països mediterranis com Itàlia i Espanya i la seva incidència, en general, sembla ser creixent (Fairburn, 1995).

En l’estudi pioner de Cosmopolitan es va constatar que només el 2,5% dels casos trobats amb BN estaven en tractament. Aquesta reticència al tractament, encara que no en forma tan extrema, segueix observant en l’actualitat segons diversos estudis. Les raons per les quals aquests pacients són reacis a buscar ajuda són la vergonya, el sentiment de culpa i el temor a que altres persones s’assabentin. També sol influir la tendència a minimitzar el problema i la manca de confiança en que puguin trobar una ajuda eficaç.