Una tassa de brou

Una senyora de 75 anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou.
Després s’asseu en una de les taules del local. Quan tot just s’ha assegut s’adona que s’ha oblidat del pa. S’aixeca i va a agafar un panet per menjar-se’l amb el brou, i torna al seu lloc. Sorpresa! Davant la seva tassa de brou es troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. Això és massa! – Pensa la senyora- però no em deixaré robar! I dit i fet, parteix el panet a trossos i els tira dins de la tassa que tenen al davant el magrebí i ella hi posa també la cullera.

El magrebí complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se la sopa, tot en absolut silenci.

Acabada la sopa, el magrebí s’aixeca, s’acosta a la barra i torna amb un gran plat d’espaguetis i… dues forquilles. Mengen tots dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s’acomiaden: Fins aviat!, li diu la senyora. “Adéu”, li respon l’home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s’allunya.

La dona el segueix amb la mirada; vençut el seu estupor busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjat al respatller de la cadira. Però… Sorpresa! ¡La bossa ha desaparegut!

Quan ja anava a cridar: LLADRE, agafeu aquell LLADRE!, Mira al seu voltant i veu la seva bossa penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava ella i sobre la taula un plat amb una tassa de brou … ja fred.

Immediatament, es dóna compte del que ha passat: No ha estat el magrebí el que s’havia menjat la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula, havia menjat gràcies al magrebí, com una gran senyora.

* Autor: Batista Cerruti. (Història real, viscuda a Suïssa, en un restaurant autoservei).

Pressió psicològica

Presión psicológica

Sentim pressió psicològica quan ens veiem obligats a intensificar, accelerar o canviar la direcció del nostre comportament o ens sentim obligats a exercir un rendiment més alt. La pressió també contribueix a l’estrès.

Un exemple que ens és familiar és la pressió en el treball, actualment hi ha moltes companyies que han adoptat la política de “reducció de personal”, és a dir, mantenir o augmentar la producció amb menys treballadors. El resultat és, més tasques amb menys ajuda . No sorprèn veure com aquests empleats probablement pateixin més estrès, depressió i insatisfacció en l’ocupació (Kaminski, 1999).

Tractar d’estar a l’altura del que s’espera de nosaltres, social i culturalment, del que hauríem de fer, igual que tractar de complir les expectatives que la nostra família i amics tenen en nosaltres, també genera pressió de les nostres necessitats personals.

Potser sigui per què competim, que el fracàs es considera com quelcom vergonyós, i per això la pressió per guanyar sigui tan intensa.

La pressió econòmica també és un esdeveniment estressant, sobretot en gent amb menys suport socioeconòmic.

Felicitat contagiosa

Un nou estudi realitzat per James Fowler de la Universitat de Califòrnia-San Diego, i el Dr Nicholas Christakis a Harvard, afirmen que la felicitat és contagiosa, que es transmet a través de la societat com si d’un germen es tractés, que va estenent-se a través del contacte personal.

Felicidad contagiosa

Les nostres connexions socials, veïns, amics, família, companys de treball, socis, tot el nostre entorn ens afecta.

Vivim en un ambient social que forma el que nosaltres fem, pensem i sentim. Al mateix temps que exploren com la influència dels llaços socials afecta al nostre humor i benestar.

Les persones envoltades de persones felices més probablement són feliços amb elles mateixes. I no només les persones que estan en els nostres cercles immediats, sinó també les que envolten a les persones que nosaltres coneixem.

Imagineu que tireu una pedra a l’aigua i envia les ones cap a l’exterior, va dir Fowler, professor associat de ciències polítiques. Cada pedra representa una persona feliç i les onades l’impacte anímic d’aquesta persona en altres.

Gota de agua

També van descobrir que la felicitat és més contagiosa que la infelicitat.

Alguns experts han qüestionat si la metodologia estadística utilitzada pels investigadors pot donar suport a aquesta conclusió.

La investigació es va publicar al British Medical Journal, i són els autors que van demostrar que l’obesitat i l’hàbit de fumar es contagia.

Separació dels pares

separació dels pares

Tots els pares volen protegir el seu fill/a, dels patiments que la separació pot causar. Per evitar seqüeles psicològiques és aconsellable consultar prèviament a un/a pediatre o un psicòleg/a.

Per trencar el gel amb el nen i començar a parlar sobre la situació familiar, els pares poden comprar o agafar en préstec d’una biblioteca, algun conte infantil que parli sobre la separació dels pares. Avui en dia hi ha molts que aborden aquest tema.

Tranquil·lament a casa, mirar el conte junts, deixant-li mirar les pàgines, llegint i comentant les il·lustracions, que el nen dediqui tot el temps que li calgui. Aleshores, li podem preguntar: “Tens algun amic que els seus pares estiguin separats? No creus que tots els nens tenen por que els seus pares es separin?”

El vostre fill/a, podrà transmetre els seus temors, sense por a que us enfadeu.

En molts casos, la separació va precedida de baralles i discussions en les quals el nen ha estat testimoni. O de silencis carregats d’agressivitat o manca de gestos afectuosos entre la parella.

El nen comprèn fàcilment els sentiments dels pares i sent amenaçada la unió familiar. Té un sentiment de culpa i por en veure que els seus pares es separen. Es pregunta perquè ell no ha sabut aconseguir que els seus pares continuin junts, ni que sigui per ell. Les baralles dels pares provoquen sempre en el nen una disminució de la seva autoestima.

La manera de dir que us aneu a separar és molt important, no són convenients paraules com “ens anem a separar” o “ens anem a divorciar”, és millor dir-li que necessiteu estar tranquils i per tant viure en llocs diferents, igual que els germans quan es barallen el millor és posar-los en habitacions diferents per tal que es tranquil·litzin.

Separación de los padres

Es corre el risc de sobreprotegir al nen, mimar-lo en excés, pel sentiment de culpabilitat o per la por que us deixi d’estimar, però els pares no heu de permetre que el nen us manipuli.

Us podreu divorciar, però recordant que l’educació del nen és cosa dels dos i que mai us podreu separar d’aquesta paternitat en comú.

La frase més difícil de pronunciar en moments àlgids de la crisi de la separació és “Continuarem sent amics”. Aquest és un punt fort, quan els pares no es parlen, o quan el nen no s’atreveix a parlar del pare en presència de la mare o a la inversa, o li passa el telèfon al nen per no haver de parlar amb l’altre, ja que el nen se sentirà destrossat enmig dels pares ressentits, veient-los enemistats. I això pot afectar la integritat psíquica del petit.

nen amb nina

En canvi, si la mare deixa el nen a l’escola, i li comenta que després, el seu pare anirà a recollir-lo, o dir-li “ja ho saps, jo sempre estimaré a la mare, si està malalta o necessita ajuda, ja sap que podrà comptar amb mi “. El nen podrà mantenir-se en el seu lloc, sabrà que la vida segueix amb el pare i la mare, que tenien les seves raons per portar-lo al món, ja que continuen aliats.

Hi ha diferents tipus d’amor, amor sexual, amb afecte, amb amistat. Haureu de trobar la vostra nova forma d’estimar-vos i el vostre fill creixerà optimista i us respectarà tota la vida.

Si no podeu trobar el moment de tenir un diàleg sensat, tranquil i constructiu, el millor és anar a un psicòleg o un assistent social per que posi pau entre els dos.

Resiliència, de cos i ànima

De cuerpo y alma

La resiliència és un terme, per designar l’actitud que adopta una persona en moments tràgics de la vida, convertint aquest procés dolorós en quelcom creatiu i positiu per sobreposar.

No és per casualitat, que les persones resilients, siguin grans músics com Maria Callas, escriptors, pintors, polítics com ara Bill Clinton, psicòlegs com el mateix Boris Cyrulnik, que ha estat la primera persona que s’ha interessat en el tema de la resiliència a França, haguessin quedat presoners del seu entorn, haurien après de la violència física i emocional que ells patien.

No obstant això, només que una persona els va allargar la mà, els va orientar cap a una altra direcció, els va desbaratar el medi sensorial en què vivien i els va mostrar una manera de ser estimats, d’obtenir moments de felicitat malgrat tot, va aconseguir salvar-los de la desgràcia .

Finalitza el llibre amb una moral molt interessant com a conclusió final en la que diu que cos i ànima van de la mà i no es poden tractar com si de dues coses diferents es tractessin. Que la felicitat complerta no existeix.

La resiliència

Los patitos feosLa resiliència és la capacitat de superar els cops durs  de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats de que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria. Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té perquè ser així. Que si el nen colpejat a la vida, se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament ha de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’ aneguet lleig en cigne.

Cigne

Ansietat -III part

L’ agorafòbia, és un trastorn de l’ansietat més debilitant que la fòbia social.

És el temor intens a estar en llocs públics, envoltat de molta gent, d’estar sol, de viatjar en cotxe, travessar túnels, ponts i no poder escapar.

Situacions que provoquen un enorme por a separar-se de les seves bases de seguretat.

Per complementar aquesta informació, clickeu al vídeo.

I per acabar, aquest vídeo que es titula “Podem superar-la“.