Frustració

 
Ens sentim frustrats quan una persona no aconsegueix arribar a una meta per algun motiu o algú s’interposa en el seu camí.
Hi ha moltes fonts menors de frustració que poden causar-nos un estrès significatiu.
Hi ha cinc causes de frustració que són bastant comunes (Morris, 1990): 
Els retards, perquè la cultura dona molt valor al temps.
La falta de recursos, pel que interpretem que és un dret de tot ciutadà, com pot ser no poder costejar-nos unes bones vacances o comprar-nos el cotxe que ens agrada.
El fracàs perquè assumim que si haguéssim fet les coses diferents hauríem tingut èxit, ja que la cultura sosté que l’èxit o fracàs depèn del nostre talent i esforç personal, sense tenir en compte la sort, la bona fortuna o simplement ser al lloc correcte en el moment adequat.
Les pèrdues ens fan sentir poc valorats, poc importants o indefensos, com el final d’una relació amorosa o l’acomiadament de la nostra feina.
La discriminació pel fet de que ens neguin oportunitats o reconeixements per raó de sexe, edat, color de pell o religió.

Falta de desig sexual

Falta de desig sexual

És un trastorn que pot arribar a afectar a homes i a dones, i és la manca de desig sexual o anafrodisia, d’origen psicològic que es defineix per una falta de desig sexual, fredor sexual, incapacitat per arribar a l’orgasme i fins i tot repulsió cap el contacte sexual. Es pot dir de moltes maneres, desig sexual inhibit, falta de líbido, pèrdua de líbido, manca de desig sexual.

Pot ser la causa de problemes físics o la presa d’algun medicament, o d’altres factors. S’haurà de consultar amb el metge de capçalera, però quan ja s’han descartat les causes físiques o hormonals, el motiu sol ser psicològic.

L’estrès, negació a l’èxit, l’amor i al plaer, ansietat, por al rebuig del company o companya, depressió, problemes per demostrar els desitjos sexuals, pot provocar una inhibició de la líbido, persistent o més lleu, que fa disminuir o fins i tot convertir-se en nul el desig sexual. El nostre estat d’ànim va directament influït pel nostre rendiment sexual.

La anafrodisia, sol ser més freqüent en dones, però en el cas dels homes és més preocupant. Perquè no s’ha de confondre la manca de desig amb els trastorns de l’erecció, ja que hi pot haver un desig enorme amb gran excitació però la impossibilitat de mantenir l’erecció durant llarga estona. La manca d’erecció, no vol dir manca de desig sexual.

El millor és parlar amb la parella i tractar de trobar les causes obertament, amb sinceritat i sense complexos. Ja que qui el pateix pot sentir una gran frustració, però al company o la companya també la situació li interessa, el preocupa i pot arribar a provocar-li infelicitat. La comunicació pot ser una bona eina per trobar una solució. En el cas que la parella ja no sàpiga com resoldre les seves inquietuds per la anafrodisia d’una de les parts, el millor serà anar al psicòleg, que us donarà el diagnòstic i tractament adequats per al vostre cas.

La disfunció erèctil es diagnostica després de, almenys, tres mesos de “fracassos”.

Disfunció erèctil

La tretzena entrega ordinària de la campanya “Recomanacions” de la Societat Espanyola de Farmàcia Comunitària (SEFAC) assenyala que un error puntual durant les relacions íntimes “no vol dir necessàriament disfunció erèctil: perquè aquesta es pugui diagnosticar, cal que els fracassos es repeteixin al menys durant tres mesos”.

Com a novetat, aquest lliurament de la campanya inclou un qüestionari que orientarà al pacient sobre la necessitat o no d’anar al metge davant la sospita que pateix un problema d’aquest tipus, que a Espanya afecta gairebé 2 milions d’homes majors de 25 anys, va informar SEFAC en un comunicat.

I és que, tal com s’explica a la fitxa, “la capacitat d’erecció de l’home no és sempre la mateixa: la fermesa i durada de l’erecció assoleixen el seu màxim al voltant dels 20 anys. A partir d’aquesta edat tendeix a disminuir de forma molt lenta, encara que progressiva, ja que l’erecció està molt lligada a l’envelliment de les nostres artèries i venes”.

El tractament recomanat en la majoria de vegades es basa en l’administració d’uns medicaments orals coneguts com inhibidors de la fosfodiesterasa (Sildenafil, vardenafil, tadalafil): “Són eficaços i segurs i no perden la seva activitat amb el temps”, afirma la guia.

En cas de no respondre reiteradament al tractament anterior, recull la fitxa,  pot ser necessària l’administració de petites injeccions o la utilització d’aparells de buit que produeixen una acumulació de sang. Si aquest tractament també fracassa, “es podria fins i tot valorar amb l’especialista la possibilitat d’operar per implantar unes pròtesis inflables”, va explicar SEFAC en les seves recomanacions.

* Fonts:

Saludalia, juliol, 2009.

Psiquiatria.com, juliol, 2009.