Saber dir No a la feina

Quan es tracta de dir “no” a la feina i sobretot a un superior, aquest simple monosíl·lab pot costar-nos molt de pronunciar .No obstant, és pitjor dir un “sí” a contracor ja que després et sents malament.

Com recomana el psicòleg Manuel J. Smith, hi ha diverses tècniques d’assertivitat que ens poden resultar útils a l’hora de dir no sense ofendre, ni comportar-nos a la defensiva, sense sentir-nos culpables, ni témer pel nostre lloc de treball.
* Autorevelació: per evitar la manipulació de qui ens critica, revelem aspectes de la nostra personalitat obrint la conversa amb aspectes positius i negatius.
Ex: “Necessito que tornis una altra vegada, ara mateix, al magatzem per més caixes”. Tu: “Entenc que per a tu sigui prioritari, però ja tinc altres tasques més urgents aquí”.
* Disco ratllat: a base de repetir-nos una i altra vegada el que desitgem fins a aconseguir-ho. Amb això, diem el que considerem una mica injust sense sentir ira, ni deixar-nos manipular verbalment.
Ex: “Ho sento, no puc pagar-te la factura avui, no l’he pogut corregir”. Tu: “Entenc que sigui tard, però és el vostre error i tinc dret a cobrar-la avui”. Et diuen: “Ja, però és que és tard, ja veurem demà”. Tu: “Entenc que sigui tard, però és el vostre error i tinc dret a cobrar-la avui”.
* Compromís viable: si no entra en joc el respecte cap a un mateix en qüestions materials, es pot “regatejar”.
Ex: “Com aquesta setmana hi ha dos dies festa, necessito que et quedis diàriament una hora més”. Tu: “D’acord, ho faré, però la setmana que ve m’agafaré un dia lliure”.

Anuncis

Com és que diem mentides?

L’ésser humà és l’únic en la seva espècie que ha integrat el filtre de la mentida a l’ordre de les seves necessitats diàries i és capaç de mentir tan “naturalment” com li convingui. Tergiversa la realitat quan les seves petites debilitats li impedeixen acostar-se a la imatge del ser perfecte que s’havia forjat, inventant i costruïnt cada dia els bons motius que fonamenten la seva mala fe i li permeten jugar amb una realitat sovint complicada de viure.

Per sort, la mentida deixa empremtes en la nostra consciència. L’ésser que menteix, als seus petits o grans enganys, mostren la seva ambivalència. La persona que menteix, sap perfectament d’aquesta mentida, mentre parla i enganya o transforma la realitat d’aquests fets, una part no menteix: el seu cos. El discurs camufla la mentida, però el seu cos parla i ens diu el que les seves paraules amaguen.

Com és que l’home menteix? Senzillament, perquè a la nostra societat en què prima la “rectitud” i la ‘”dretura”, és tan respectuosa amb els valors morals, es construeix a la vegada, sobre unes mentides sense les quals tot l’edifici social s’ensorraria completament. (Philippe Turchet, 2004)

El llenguatge del cos

Philippe Turchet, és una autoritat a l’àrea de la comunicació no verbal.
Els seus nombrosos treballs universitaris han creat una nova manera de llegir el llenguatge no verbal: la sinergologia.
Els éssers humans estem programats universalment per relacionar-nos i compartir les nostres emocions. A través de la nostra cara i cos, transmetrem inconscientment informacions sobre els nostres sentiments.
La sinergologia estudia aquest llenguatge no verbal des de fa uns deu anys, a partir dels descobriments més recents en l’àmbit de la comunicació i de les neurociències.
Actualment, és l’única clau de lectura del llenguatge no verbal inconscient, susceptible de descodificar, alhora que metòdica i exhaustiva, de les emocions en les nostres converses.

Resiliència, de cos i ànima

De cuerpo y alma

La resiliència és un terme, per designar l’actitud que adopta una persona en moments tràgics de la vida, convertint aquest procés dolorós en quelcom creatiu i positiu per sobreposar.

No és per casualitat, que les persones resilients, siguin grans músics com Maria Callas, escriptors, pintors, polítics com ara Bill Clinton, psicòlegs com el mateix Boris Cyrulnik, que ha estat la primera persona que s’ha interessat en el tema de la resiliència a França, haguessin quedat presoners del seu entorn, haurien après de la violència física i emocional que ells patien.

No obstant això, només que una persona els va allargar la mà, els va orientar cap a una altra direcció, els va desbaratar el medi sensorial en què vivien i els va mostrar una manera de ser estimats, d’obtenir moments de felicitat malgrat tot, va aconseguir salvar-los de la desgràcia .

Finalitza el llibre amb una moral molt interessant com a conclusió final en la que diu que cos i ànima van de la mà i no es poden tractar com si de dues coses diferents es tractessin. Que la felicitat complerta no existeix.

La resiliència

Los patitos feosLa resiliència és la capacitat de superar els cops durs  de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats de que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria. Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té perquè ser així. Que si el nen colpejat a la vida, se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament ha de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’ aneguet lleig en cigne.

Cigne

Annerl

Anna Freud

Anna Freud, va néixer un 3 desembre de 1895 a Viena.

Va ser la sisena i última filla del matrimoni Sigmund Freud i Martha Bernays.

El seu pare l’anomenava afectuosament Annerl i Dimoni Negre (Schwarzer Teufel) pel seu caràcter díscol i capritxós. Dominava, a part de la seva llengua materna, lògicament, l’anglès, el francès i una mica d’italià. Va ser la successora dels ensenyaments del seu pare i va treballar durant molts anys, colze a colze al seu costat, però ella es va interessar més per la psicoanàlisi infantil. Els seus mètodes o teories podrien ser molt qüestionades, igual que els del seu pare, però ha estat una de les figures més importants en la psicologia als Estats Units, encara que immerescudament no reconeguda en la psiquiatria de parla hispana.

Us deixo unes paraules seves …

“Només quan la meva ment es va commoure sencera

Quan lluitava contra forces fosques, desenfrenades

Vaig poder, sola en la meva necessitat, sentir amb temor

Que cada poeta canta únicament la seva pròpia pena ”  (1918)

El 9 octubre de 1982 va morir a Londres.

Freud, el pare del psicoanàlisi

Freud, el pare del psicoanàlisi

El seu nom complet: Sigismund Schlomo Freud.

Nascut a Freiberg, el 6 de maig de 1856 i va morir a Londres, el 23 de setembre de 1939.

Va ser metge, neuròleg i el creador de la psicoanàlisi.

La seva faceta menys coneguda és la de la recerca neurològica, que va abandonar per dedicar-se exclusivament als llavors anomenats “malalts nerviosos”, després d’adonar-se que les teràpies utilitzades en aquella època no eren adequades per a la rehabilitació dels malalts.

A l’inici de la seva carrera, va utilitzar la hipnosi per tractar els malalts mentals, però va descartar temps després aquesta tècnica terapèutica en comprovar que els símptomes patològics reapareixien un cop la suggestió hipnòtica havia desaparegut.

Va mostrar especial interès per la neurosi i per la histèria, avui coneguda com trastorn de conversió, però acabaria abandonant aquest mètode a favor de l’associació lliure.

Va descobrir que els seus pacients alleujaven els seus símptomes quan els animava a que expressessin el que pensaven, recolzats en un divan i d’aquesta manera va començar a fundar els conceptes de la psicoanàlisi. Però les seves teories i els tractaments als seus pacients van revolucionar la Viena del segle XIX, ja que les seves investigacions partien del mètode de tractar l’inconscient per a curar malalties mentals i no es centrava en la medicina com a tal.

Actualment el debat segueix dividint les opinions entre els seguidors que consideren que va ser un científic que va fer grans descobriments de la psicologia i d’altra banda, els seus crítics que el consideren més aviat un filòsof, que les seves teories no tenen una base científica rigorosa.

Avui en dia, la psiquiatria i la psicologia rebutgen l’obra de Freud per no pertànyer a l’àmbit de la ciència.

Encara que la paraula de Freud en la psicoanàlisi moderna continua tenint un lloc important.