Educar les emocions (II)

Educar les emocions 2

Nosaltres som referents per als nens, miralls on es reflecteixen, i a partir del quals aprenen el que és correcte i el que no, construint en base a aquesta distinció dualista la seva identitat. Així que, perquè els nens s’acceptin a ells mateixos (i això inclou les seves emocions), abans hem d’aprendre a ser capaços d’acceptar-nos nosaltres i admetre tot allò que sentim, sense jutjar-ho o qualificar-ho.

Les emocions per si mateixes no són ni bones ni dolentes, fins que nosaltres decidim interpretar-les i avaluar-les. En realitat, no són més que impulsos d’energia que formen part de la nostra naturalesa com a éssers vius que necessiten ser expressats. Ara bé, que no siguin dolentes no vol dir que no puguin ocasionar conseqüències negatives, però això només dependrà de la nostra habilitat per a expressar-les i no fer mal als que ens envolten o a nosaltres mateixos.

*Educar les emocions.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Anuncis

Dorms el que necessites?

Dormir

Dorms prou? 
Segons les enquestes, no dormim prou. El problema és particularment agut entre els adolescents i els adults joves, els quals es senten pressionats per treballar, tenir èxit a l’escola i mantenir l’activitat social. Al final del dia, alguna cosa s’ ha de perdre i amb molta freqüència és la son. Irònicament no dormir prou, sovint interfereix amb les mateixes activitats que ens mantenen desperts, reduint l’efectivitat en el treball, l’escola i en les relacions interpersonals.

Resol el següent test de la son i mira si necessites dormir més. Respon sí o no a les següents preguntes:

  • ¿Et quedes adormit sovint mentre veus la televisió?
  • ¿És comú que et quedis adormit després d’àpats pesats o mentre et relaxes després d’un sopar?
  • ¿Sovint t’adorms o tems quedar-te adormit durant conferències avorrides, activitats tedioses o en habitacions calentes?
  • ¿Necessites un despertador per despertar-te pel matí?
  • ¿Sovint pressiones el botó de repetició del teu despertador per dormir una mica més?
  • ¿Batalles per sortir del llit al matí?
  •  ¿Sovint et sents cansat, irritable o estressat durant el dia?
  • ¿Tens problemes per concentrar-te o recordar?
  • ¿Et distreus amb facilitat o et sents lent mentre fas feines que requereixen pensament, solució de problemes o creativitat?
  • ¿En ocasions et sents somnolent o tems quedar-te adormit mentre condueixes?
  • ¿Necessites una migdiada per ajudar-te a passar el dia?

D’acord amb l’investigador de la son James Mass, si respons que sí a tres o més d’aquestes preguntes és possible que necessitis dormir més del que estas dormint.

* Font: James B. Maas.

 

joel rodríguez   AJUDA AL JOEL!!! Fes-te donant de medul·la òssia.

  * El blog de Roman. El pare del Joel.

  * Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Ajuda al Joel

Història recent sobre la bulímia nerviosa

Bulímia nerviosa

L’interès per la bulímia nerviosa (BN) es va iniciar en la meitat dels anys 70 al publicar una sèrie d’informes descrivint el “síndrome d’afartaments i purgues” entre estudiants universitàries americanes. El trastorn va captar encara més l’atenció amb la publicació d’un article titulat “Bulímia nerviosa: una variant nefasta de l’anorèxia nerviosa” escrit pel Dr Russell de Londres, una autoritat en el camp de l’anorèxia nerviosa (Russell, 1979).

A partir de la seva inclusió com a entitat diagnòstica en el DSM-III (Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals), el 1980, la BN ha arribat a ser un tema rellevant tant en la literatura popular com en les publicacions científiques especialitzades.

El 1980, Fairburn va publicar a la revista femenina Cosmopolitan un article en què es descrivien els símptomes d’aquest trastorn i es demanava a les lectores que ho pateixen, que es posessin en contacte amb ell per omplir un qüestionari, ajudant així a la investigació sobre aquest trastorn. En uns dies es van rebre més de 1000 respostes. La majoria de les que van respondre al qüestionari semblaven tenir BN, encara que només el 2,5% estava rebent alguna forma de tractament per a aquest problema. Els resultats d’aquest estudi suggerien que la BN era una malaltia greu, no detectada en la gran majoria dels casos (Fairburn i Cooper, 1982).

Posteriorment, s’han realitzat nombroses investigacions sobre aquest tema i s’ha trobat que la BN és un important problema de salut en nombrosos països, concretament a aquells en què es presenten més casos de anorèxia nerviosa. Recentment s’ha estès a països mediterranis com Itàlia i Espanya i la seva incidència, en general, sembla ser creixent (Fairburn, 1995).

En l’estudi pioner de Cosmopolitan es va constatar que només el 2,5% dels casos trobats amb BN estaven en tractament. Aquesta reticència al tractament, encara que no en forma tan extrema, segueix observant en l’actualitat segons diversos estudis. Les raons per les quals aquests pacients són reacis a buscar ajuda són la vergonya, el sentiment de culpa i el temor a que altres persones s’assabentin. També sol influir la tendència a minimitzar el problema i la manca de confiança en que puguin trobar una ajuda eficaç.

El nen bilingüe

Nen bilingüe

El bilingüisme es refereix a dos tipus de nens: els que parlen en dos idiomes des d’una edat molt primerenca i aquells que van començar a parlar en una llengua diferent de la del país (o, almenys, de l’escola) on es troben.
En el primer cas, el nen ha nascut de pares que parlen cadascun una llengua diferent i cada un ha parlat en la seva llengua al nadó.
En el segon, el nen ha nascut d’una família immigrant on “la llengua de dins” (aquella que es parla a casa) no és la mateixa que “la llengua de fora” (aquella que es parla al carrer o a l’escola).

En molts països i en moltes èpoques, els nens eren, o són, culturalment bilingües: els petits catalans, per exemple. Espanya té la sort que en moltes de les seves comunitats autònomes es parlen dues llengües oficials. El bilingüisme és un triomf.
Això és el que han comprès bé els pares que organitzen molt aviat viatges a l’estranger amb els seus nens. Saben que, mentre més jove sigui el nen, més facilitats tindrà per adquirir una segona llengua.

Desenvolupament físic en la infantesa.

Desenvolupament físic en la infantesa

En el primer any de vida, el nadó mig creix 25 centímetres i augmenta uns set quilograms. Per als quatre mesos, el pes del naixement s’ha duplicat i per al primer aniversari s’ha triplicat. Durant el segon any, el creixement físic es fa considerablement més lent. Els ràpids increments d’estatura i pes no passaran de nou sinó fins a l’inici de l’adolescència.
El creixement d’un nadó no passa de manera uniforme i contínua, més aviat passa de manera intermitent. Quan es mesura a les criatures diàriament en els seus primers 21 mesos, la majoria no registra creixement el 90 cent del temps, però quan creixen ho fan amb rapidesa, en ocasions d’una manera sorprenent. Per increïble que sembli, alguns nens creixen tant com 2,6 centímetres de la nit al matí.
Els canvis en el volum del nadó s’acompanyen per canvis marcats a les proporcions del cos. Durant els primers dos anys després del naixement, el cap dels nens és gran en relació amb el seu cos, mentre l’encèfal passa per un creixement ràpid. L’encèfal d’un nen arriba a tres quartes parts de la seva mida adulta aproximadament als dos anys, moment en què el creixement del cap es torna més lent i el creixement més important correspon al cos. El creixement del cap està pràcticament complet als 10 anys, però el cos continua creixent per uns quants anys més.

Mètodes en la psicologia del desenvolupament.

Psicologia del desenvolupament

Els psicòlegs del desenvolupament fan servir els mateixos mètodes d’investigació que els psicòlegs en d’altres àrees: observacions naturals, estudis correlacionals i experiments. No obstant, ja que els psicòlegs del desenvolupament estan interessats en els processos de canvi al llarg del temps, utilitzen aquests mètodes en tres tipus especials d’estudis: transversals, longitudinals i biogràfics.

En un estudi transversal, els investigadors examinen el canvi en el desenvolupament observant o provant persones de diferents edats en el mateix moment. Per exemple, poden estudiar el desenvolupament del pensament lògic examinant grups de nens de sis, nou i 12 anys i buscant després les diferències entre els grups d’edat.
El problema amb els estudis transversals és que no distingeixen les diferències d’edat de les diferències de cohort. Una cohort és un grup de gent nascuda durant el mateix període històric; per exemple, tots els catalans nascuts el 1940 formen una cohort. Les diferències de cohort són diferències entre els individus que sorgeixen del fet que van néixer i van créixer en diferents moments històrics. Si trobem que els individus de 40 anys van poder resoldre problemes matemàtics més difícils que els de 80 anys, no sabríem si aquest resultat es deu a les diferències d’edat o a les de cohort. Al capdavall, els individus de 80 anys van créixer en una època en què les oportunitats educatives eren més limitades i que no hi havia calculadores o computadores.
 
Per continuar llegint els mètodes longitudinals i biogràfics fes clic a la pestanya d’aquí baix :
 

Què és la psicologia del desenvolupament?

De la infantesa a la vellesa.
S’anomena psicologia del desenvolupament a l’estudi de com canvia la gent del naixement a la vellesa. Ja que pràcticament tot el que fa referència a una persona canvia al llarg del cicle de vida, la psicologia del desenvolupament inclou tots els temes estudiats pels psicòlegs, com pot ser el pensament, llenguatge, intel·ligència, emocions i conducta social. Però els psicòlegs del desenvolupament es concentren només en un cert aspecte d’aquests temes: com i per què es presenten canvis a mesura que la gent envelleix.
 
Al mirar d’entendre el “què” i el ‘”com” del desenvolupament humà, els psicòlegs es centren en tres temes d’interès permanent.
  • Un és el tema de les característiques individuals davant dels trets humans compartits. Encara que hi ha molts patrons comuns en el desenvolupament humà, el desenvolupament de cada persona també és únic en certs sentits. Tots emprenem essencialment la mateixa ruta del desenvolupament, però cadascú de nosaltres ho fa per diferents camins i experimenta els esdeveniments de diferents maneres.
  • Un segon tema que ressalten els psicòlegs del desenvolupament és el de l’estabilitat davant del canvi. El desenvolupament humà es caracteritza per transicions importants de la vida i per discontinuïtats amb el passat.
  • Finalment, el tema de l’herència davant de l’ambient és central per a la psicologia del desenvolupament. El desenvolupament humà s’explica per una combinació de forces biològiques i experiències ambientals. Totes dues interactuen constantment per modelar el creixement de la gent.