L’hora de la felicitat

En estudis relacionats amb la Psiconeuroimmunologia, així com en alguns programes de medicina psicosomàtica, els pacients se’ls recomana practicar una hora de satisfacció personal. Se l’anomena “L’hora de la felicitat”.

A mesura que anem adquirint amb els anys més responsabilitats i obligacions, acabem per deixar de banda les coses que ens produeixen satisfacció, entestats a adaptar-nos a les circumstàncies diàries. I el desig és el primer que es perd en cas de crisi. El “jo” psíquic pateix la pèrdua davant el principi de realitat exagerada, ja que l’oblit de la nostra satisfacció, representa les parts de la nostra personalitat que s’han quedat en el camí.

Es pot realitzar en solitari o en companyia. Es pot fer la mateixa tasca o anar-la variant segons els dies. L’important és que trobem una hora al dia i ens conscienciem que és la nostra hora de la felicitat. I la ocupem amb activitats que ens agradin o que teníem oblidades, però que no siguin competitives. És a dir, no és vàlid ordenar papers del banc, ni posar-se a estudiar un nou curs, sinó per exemple, fer un trencaclosques, punt de creu, anar a caminar, visitar un museu, …

Hem de recuperar l’afany de coneixement i no oblidar-nos dels nostres propis desitjos.

Mètode Chace

A principis de la dècada de 1940, Marian Chace, a la costa est dels Estats Units va ser requerida per l’Hospital Federal St Elisabeth en l’àrea de Washington DC per tal que treballés amb els pacients de la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica. Chace tenia un bagatge de vint anys d’experiència com a professora de dansa dirigida a totes les edats i la seva sensibilitat, intuïció i creativitat eren ben reconegudes.

En aquesta època on encara no s’utilitzaven els psicofàrmacs per al tractament de molts dels trastorns mentals, va ser tota una sorpresa per a molts dels professionals de la medicina i del camp de la salut en general de l’esmentat hospital al conèixer la resposta i els efectes tan positius que es van aconseguir després d’introduir un espai de dansa i moviment improvisat i creatiu, en especial amb els pacients psicòtics i esquizofrènics. Chace s’acostava als pacients i es comunicava a través del moviment i la dansa ajustant-se al nivell cognitiu-emocional de cadascú.

Molts no utilitzaven l’expressió verbal i el moviment era un canal de comunicació que obria multitud de possibilitats. A través d’un moviment empàtic i sincronitzat transmetia a l’individu un missatge crucial: “t’accepto com ets i vull estar amb tu on tu estàs”. Aquest principi de relació desencadenava un procés d’intervenció que anava aportant una forma concreta de comunicació als pacients i que a més els ajudava a connectar amb el món real i amb les seves emocions. Així, aquesta és una de les idees fonamentals que Chace va deixar com a llegat, que la teràpia a través de la dansa i el moviment utilitza una de les formes bàsiques de comunicació, oferint a l’individu un mitjà per relacionar-se amb ell mateix i amb el seu entorn. Ella mateixa recull aquesta idea quan afirma que el substrat de la dansa és la posada en acció d’un mateix i l’expressió d’emocions. D’aquesta manera la dansa es converteix en un potent mitjà pel qual es comuniquen les persones amb malalties mentals severes (Chaiklin, 1975).

Avui en dia s’entén aquest marc de treball com “Mètode Chace”.

* ASMR Revista Internacional On-line

 

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Creativitat

Durant molts anys, nombrosos científics han estudiat la creativitat, tractant de donar una explicació científica.

El que sí és cert és que encara no se sap, si es neix amb algun talent en particular o si és l’entorn que afavoreix que es desenvolupi aquest talent. Per què unes persones destaquen en una àrea en concret i en canvi, en un altre àmbit poden ser negats? D’on sorgeix la creativitat? Per què sorgeix? Creativitat és igual a inspiració? O part de la intel·ligència?

Per què entre dos germans, de poca diferència d’edat, un pot ser un excel·lent pianista i l’altre un gran biòleg, si el seu entorn ha estat el mateix, s’han criat i educat igual.

El que està ben clar, és que és l’art de crear. Un nen petit creador, inventa una maquinària útil, tan sols amb una caixa, un botó i dos palets i un altre nen al seu costat, no havia pogut trobar cap relació entre els diferents objectes. I el seu coeficient intel·lectual és el mateix. Per tant, que ha portat a un a crear un objecte útil i l’altre nen quedar indiferent?

El que sí que s’ha demostrat és que la creativitat es pot aprendre, es pot desenvolupar amb el temps i no es delimita a una matèria en concret.

Pot abastar infinites possibilitats creatives l’escriptor, el compositor, el poeta, l’enginyer, el pintor, la mestressa de casa, el nen tímid, el cambrer, el que està a l’atur… Tots som creadors en major o menor mesura, només és qüestió que ho sapiguem i aprenguem a donar-li utilitat, forma real i material a la nostra creativitat.