Síndrome de Wendy

Com ho defineix el psicòleg Dan Kiley, són les persones, més freqüentment les dones, que tracten la seva parella com si fos el seu fill.
No és un trastorn mental, però sí que es considera una conducta anormal quan la persona concep com una necessitat el cobrir les responsabilitats que corresponen a la seva parella.
Tens la síndrome de Wendy si necessites suport perquè et sents sola i insegura, tens la sensació que la teva parella abusa de la teva bona fe, no canvies la situació per no tenir discussions, t’agrada controlar la vida de la teva parella, justifiques comportaments negatius o defectes de la teva parella.
* No ets la mare de la teva parella, per tant protegeix-lo però en la seva justa mesura.
* Deixa que el teu company assumeixi i s’encarregui de les seves responsabilitats.
* Accepta’t tal com ets, no intentis agradar a tothom.
I deixa créixer al Peter Pan!

Ell no entén com em sento

Un estudi dut a terme per la psicòloga Lisa Neff, publicat al Journal of Personality and Social Psychology, afirma que “els homes estan igual de capacitats que les dones per proporcionar suport emocional“.
Sempre s’ha dubtat de la capacitat masculina de donar suport emocional, que a ells els resulta difícil percebre l’estat d’ànim de les seves parelles, però segons aquesta font d’informació, això no és cert.
Les dones solen reaccionar ràpid a l’hora de recolzar les seves parelles quan pateixen estrès o tenen problemes.
Els homes poden arribar a esperar que la dona estigui realment malament abans de reaccionar i donar-li l’ajuda necessària obertament.
El cas és, que si la dona no expressa el seu malestar directament, l’home no percep la necessitat de donar suport. Així que el problema és que els homes no donen el suport necessari al seu moment.
La conclusió, segons aquest estudi, és que els homes Sí poden ser comprensius i recolzar emocionalment igual que les dones i que amb la pràctica puguin aprendre a fer-ho en el moment adequat.

Una tassa de brou

Una senyora de 75 anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou.
Després s’asseu en una de les taules del local. Quan tot just s’ha assegut s’adona que s’ha oblidat del pa. S’aixeca i va a agafar un panet per menjar-se’l amb el brou, i torna al seu lloc. Sorpresa! Davant la seva tassa de brou es troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. Això és massa! – Pensa la senyora- però no em deixaré robar! I dit i fet, parteix el panet a trossos i els tira dins de la tassa que tenen al davant el magrebí i ella hi posa també la cullera.

El magrebí complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se la sopa, tot en absolut silenci.

Acabada la sopa, el magrebí s’aixeca, s’acosta a la barra i torna amb un gran plat d’espaguetis i… dues forquilles. Mengen tots dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s’acomiaden: Fins aviat!, li diu la senyora. “Adéu”, li respon l’home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s’allunya.

La dona el segueix amb la mirada; vençut el seu estupor busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjat al respatller de la cadira. Però… Sorpresa! ¡La bossa ha desaparegut!

Quan ja anava a cridar: LLADRE, agafeu aquell LLADRE!, Mira al seu voltant i veu la seva bossa penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava ella i sobre la taula un plat amb una tassa de brou … ja fred.

Immediatament, es dóna compte del que ha passat: No ha estat el magrebí el que s’havia menjat la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula, havia menjat gràcies al magrebí, com una gran senyora.

* Autor: Batista Cerruti. (Història real, viscuda a Suïssa, en un restaurant autoservei).

Joel continua buscant un donant de moll d’os

Van passant els dies i la família de Joel segueix esperant una trucada de telèfon que els doni la notícia que tant anhelen: Han trobat un donant compatible pel Joel.

El petit Joel té només 6 anys. Pateix Aplàsia Medular Congènita, que és una malaltia hematològica, mortal (que va destruint progressivament les cèl·lules mare i amb elles les plaquetes, els glòbuls blancs i els glòbuls vermells del nostre organisme) i l’únic tractament possible és un trasplantament de moll d’os.

«No te n’adones del que tens fins que està en perill. Nosaltres farem tot el que estigui a la nostra mà per ell ». Diu Roman, el pare del Joel. Per això, recorda que «la probabilitat de trobar un donant de medul·la compatible és d’1 entre 40.000 persones. Es tracta d’un percentatge molt baix i, per això, com més siguem (jo ja sóc donant), més pacients poden rebre aquest desitjat trasplantament ».

«Pot ser que siguis tu i només tu, el donant compatible amb Joel».

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

La resiliència

La resiliència és la capacitat de superar els cops durs  de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats de que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria. Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té perquè ser així. Que si el nen colpejat a la vida, se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament ha de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’ aneguet lleig en cigne.

Estrelles negres

 

Aquesta és la història d’un nen com qualsevol altre, juganer, entremaliat, alegre ….
Però la seva malaltia, no era com totes, tenia una de tan rara, que ni ell sabia com es deia.
El seu pare preocupat per la seva salut, va anar a la recerca d’un bruixot, per demanar-li ajuda.
Aquest vivia enmig d’un bosc solitari, en una gran casa blanca, que tot i el seu color a la gent li donava cert temor. Però el papa del Josep -que així s’anomenava el nen- això no l’espantava, estava decidit a fer el que fes falta.
Quan el bruixot va escoltar el relat, es va gratar el cap, va tossir i després d’una hora de pensar, li va dir: Has d’anar de casa a casa, demanar que et donin sang per al teu nen, necessitaràs que molta gent t’ajudi, per recollir tota la que necessitem per al Josep.
– Mira el cel, sembla que no hi hagi estrelles, oi?
El pare va assentir amb el cap.
– Per cada persona solidària que trobis i et doni una mica de la seva sang, una estrella tornarà a brillar i quan totes brillin, aquesta serà la senyal: el teu fill estarà curat.
Quan l’home va sortir del bosc va començar a pensar com podia convèncer a tanta gent, però estava decidit a aconseguir-ho, pel seu fill.
Primer va anar al seu poble perquè va pensar que allà el coneixien i seria més fàcil, a poc a poc la veu va anar corrent… el que semblava tan difícil no ho va ser tant, cada nit lluïa una estrella més al cel, fins que va arribar el anhelat dia en què totes les estrelles il.luminaven amb la seva llum a tota les persones que amb la seva bona voluntat havien donat una mica d’elles mateixes.
A partir d’aquest dia, el Josep va tornar a jugar, a córrer, a anar a l’escola … va ser un nen sa i fort.
– Mai oblidis a la gent que et va ajudar, ajuda tu també als altres i sempre que puguis mira al cel i si veus una estrella negra, busca el remei perquè torni a brillar.
Aquest va ser el consell que li va donar el pare del Josep al seu fill.

                          ************************************************

Aquest conte l’he recollit de http://karelen.wordpress.com/2009/10/22/estrellas-negras/, va dirigit a totes aquelles persones que desinteressada i altruistament aconsegueixen que cada nit una nova estrella brilli en el cel. Aquesta nit vaig mirar al cel i encara que estava ennuvolat, brillava amb força una estrella més.

Aquesta crida que va començar el Roman, explicant la malaltia del seu fill Joel, que pateix Aplàsia Medul·lar Congènita, i deia que buscava donants de medul·la per salvar el seu fill, a poc a poc ha anat aconseguint la reacció de persones anònimes que s’han implicat amb la família, fent-se donants de medul·la. Cada vegada en som més, i tu? encara no t’has decidit?

Pots contactar amb el Roman en el seu blog i fer-li arribar els teus dubtes, o a la Fundació Carreras, també pots trobar al Roman a Facebook, Roman Rodriguez Bello, o el grup que s’ha creat amb aquesta finalitat, JOEL NECESITA UN DONANTE DE MÉDULA ÓSEA, i per què no? Fins i tot si vols pots fer-me arribar els teus dubtes per aquí. Entre tots, us explicarem en què consisteix fer-se donant de medul·la, que per res és una operació. I podrem aconseguir que una nova estrella brilli en el cel.

El bloc del Roman: http://el-blog-de-roman.blogspot.com/

Fundació Carreras: https: / / fcarreras.org /

Més informació a Psicologiacat, extret de la Revista Cambrils:https://psicologiacat.wordpress.com/2009/08/06/el-cambrilenc-joel-necessita-urgentment-un-trasplantament-de-medul%c2%b7la-ossia/

Educar les emocions (II)

Nosaltres som referents per als nens, miralls on es reflecteixen, i a partir del quals aprenen el que és correcte i el que no, construint en base a aquesta distinció dualista la seva identitat. Així que, perquè els nens s’acceptin a ells mateixos (i això inclou les seves emocions), abans hem d’aprendre a ser capaços d’acceptar-nos nosaltres i admetre tot allò que sentim, sense jutjar-ho o qualificar-ho.

Les emocions per si mateixes no són ni bones ni dolentes, fins que nosaltres decidim interpretar-les i avaluar-les. En realitat, no són més que impulsos d’energia que formen part de la nostra naturalesa com a éssers vius que necessiten ser expressats. Ara bé, que no siguin dolentes no vol dir que no puguin ocasionar conseqüències negatives, però això només dependrà de la nostra habilitat per a expressar-les i no fer mal als que ens envolten o a nosaltres mateixos.

*Educar les emocions.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Altruisme

Aquesta noia és el símbol del donant, és la personificació de l’altruisme. Així són els donants, herois silenciosos i desconeguts. L’acte de donar és simple, com un pegat, però impressionant en la seva capacitat per salvar una vida.

La Reial Acadèmia Espanyola defineix el terme altruista com: La diligència per procurar el bé aliè tot i a costa del propi.

Sobre el altruisme hi ha una nota comuna que el defineix per ser una clau essencial de la conducta altruista: qualsevol acció que afavoreix a una persona o a un grup de persones per sobre dels propis interessos.

El seu origen s’ha arribat a identificar en molts casos com una conducta d’ajuda. L’ajuda és un terme que està en estreta relació amb l’altruisme i té a veure amb l’acció de prestar auxili i cooperació a algú, amb l’esforç que cal realitzar per aconseguir alguna cosa.

Altres termes que sovint es fan servir en l’intent de determinar la causa d’aquesta forma d’actuar són la cooperació, la conducta pro-social, la generositat. De vegades es fan servir indistintament fins i tot uns i altres per tractar d’explicar aquesta forma d’actuació, una mica misteriosa, de la persona.

A l’altruisme es consideren tres elements constitutius que gairebé sempre han d’estar presents: que la conducta sigui voluntària i lliure, que en qualsevol cas suposi un benefici per a un altre, i que no busqui el propi benefici. No tots els autors, però, coincideixen a considerar els tres elements anteriors com a determinants de la conducta altruista.

D’aquesta manera, si un fa un acte beneficiós per als altres per tal d’obtenir algun benefici personal, llavors seria un acte egoista.

S’han complert tres mesos des que al Joel li van diagnosticar Aplàsia Medul·lar Congènita, una malaltia hematològica, mortal (que va destruint progressivament les cèl·lules mare i amb elles les plaquetes, els glòbuls blancs i els glòbuls vermells del nostre organisme) i l’únic tractament possible és un trasplantament de medul·la òssia, Conegut també com TMO, d’un donant compatible. Normalment, el donant idoni és un germà o els mateixos pares. Només 1 de cada 4 pacients disposa d’un donant familiar compatible. Ivan, el germà bessó del Joel, no és compatible i, com assenyala el Román, el pare del petit, «Malauradament, nosaltres, els seus pares, tampoc». És per això que el  Roman i la Camí, van començar una crida col.lectiva, amb l’objectiu d’ aconseguir un major nombre de donants de medul·la i amb l’esperança que alguna d’aquestes donacions serveixi per salvar la vida del Joel.

Seguim de prop la crida del Roman i la Camí (i ja som molts i cada vegada més els que ens hem unit a aquesta crida), però no n’hi ha prou amb difondre el missatge, sinó també demanar a qui ens llegeixi, que “Es Busquen persones altruistes, que vulguin fer-se donants de medul·la”.

Penseu, que com diu el Roman el pare del Joel, un petit gest teu pot salvar una vida sencera.

Falta de desig sexual

És un trastorn que pot arribar a afectar a homes i a dones, i és la manca de desig sexual o anafrodisia, d’origen psicològic que es defineix per una falta de desig sexual, fredor sexual, incapacitat per arribar a l’orgasme i fins i tot repulsió cap el contacte sexual. Es pot dir de moltes maneres, desig sexual inhibit, falta de líbido, pèrdua de líbido, manca de desig sexual.

Pot ser la causa de problemes físics o la presa d’algun medicament, o d’altres factors. S’haurà de consultar amb el metge de capçalera, però quan ja s’han descartat les causes físiques o hormonals, el motiu sol ser psicològic.

L’estrès, negació a l’èxit, l’amor i al plaer, ansietat, por al rebuig del company o companya, depressió, problemes per demostrar els desitjos sexuals, pot provocar una inhibició de la líbido, persistent o més lleu, que fa disminuir o fins i tot convertir-se en nul el desig sexual. El nostre estat d’ànim va directament influït pel nostre rendiment sexual.

La anafrodisia, sol ser més freqüent en dones, però en el cas dels homes és més preocupant. Perquè no s’ha de confondre la manca de desig amb els trastorns de l’erecció, ja que hi pot haver un desig enorme amb gran excitació però la impossibilitat de mantenir l’erecció durant llarga estona. La manca d’erecció, no vol dir manca de desig sexual.

El millor és parlar amb la parella i tractar de trobar les causes obertament, amb sinceritat i sense complexos. Ja que qui el pateix pot sentir una gran frustració, però al company o la companya també la situació li interessa, el preocupa i pot arribar a provocar-li infelicitat. La comunicació pot ser una bona eina per trobar una solució. En el cas que la parella ja no sàpiga com resoldre les seves inquietuds per la anafrodisia d’una de les parts, el millor serà anar al psicòleg, que us donarà el diagnòstic i tractament adequats per al vostre cas.

La meva millor amiga

Des que naixem necessitem a persones del nostre entorn, sigui la mare, sigui una altra persona, per poder sobreviure. És un fet, que per a que els nens es desenvolupin mental i físicament sans, necessiten del seu entorn exemples per poder anar descobrint la seva pròpia identitat. La família, els amics i el seu entorn són la seva base d’aprenentatge. Amb els adults passa una mica el mateix, tenim la necessitat de relacionar-nos amb la nostra pròpia espècie, de parlar, de sentir afecte, d’enfadar-nos,… aquesta interactivitat amb la societat ens fa aprendre a conèixer-nos una mica a nosaltres mateixos.

Busquem a persones que per les nostres afinitats siguin el més semblants a nosaltres, d’aquesta manera ens sentim acompanyats i acceptats en la societat. També pot passar tot el contrari, que ens relacionem amb persones molt diferents a nosaltres, i així suplim mancances que puguem tenir i que l’altra persona ens pot arribar a omplir o ensenyar.

Hi ha persones que es passen la vida buscant l’amistat d’altres i no troben mai el que busquen. Exigeixen massa o senzillament no han topat amb la persona correcta per compartir les seves inquietuds i poden arribar a sentir-se soles o pensar que són rares.

Jo, des d’aquí, vull plantejar una altra manera de sentir l’amistat. Hem de relacionar-nos amb tot el món sense discriminar, veient més enllà del que a primera vista podem deduir, però sobretot no hem d’oblidar de ser els nostres millors amics. Tractar-nos a nosaltres mateixos com ho faríem amb el nostre millor amic.

Comença des d’avui mateix, a tractar-te amb afecte i tendresa, mirant-te al mirall i afirmant-te que tu ets la teva millor amiga. I per tant crea un llaç d’amistat amb la teva pròpia persona; tu mateixa t’acompanyes tot el dia, cada dia de la teva vida, et coneixes de sempre i això significa portar-te bé amb tu mateixa. I en moments de solitud, recordar que et pots donar l’ajuda que necessites.

Jo tinc bones amistats, però mai m’oblido que …

LA MEVA MILLOR AMIGA SÓC JO MATEIXA!