Com és que diem mentides?

L’ésser humà és l’únic en la seva espècie que ha integrat el filtre de la mentida a l’ordre de les seves necessitats diàries i és capaç de mentir tan “naturalment” com li convingui. Tergiversa la realitat quan les seves petites debilitats li impedeixen acostar-se a la imatge del ser perfecte que s’havia forjat, inventant i costruïnt cada dia els bons motius que fonamenten la seva mala fe i li permeten jugar amb una realitat sovint complicada de viure.

Per sort, la mentida deixa empremtes en la nostra consciència. L’ésser que menteix, als seus petits o grans enganys, mostren la seva ambivalència. La persona que menteix, sap perfectament d’aquesta mentida, mentre parla i enganya o transforma la realitat d’aquests fets, una part no menteix: el seu cos. El discurs camufla la mentida, però el seu cos parla i ens diu el que les seves paraules amaguen.

Com és que l’home menteix? Senzillament, perquè a la nostra societat en què prima la “rectitud” i la ‘”dretura”, és tan respectuosa amb els valors morals, es construeix a la vegada, sobre unes mentides sense les quals tot l’edifici social s’ensorraria completament. (Philippe Turchet, 2004)

El llenguatge del cos

Philippe Turchet, és una autoritat a l’àrea de la comunicació no verbal.
Els seus nombrosos treballs universitaris han creat una nova manera de llegir el llenguatge no verbal: la sinergologia.
Els éssers humans estem programats universalment per relacionar-nos i compartir les nostres emocions. A través de la nostra cara i cos, transmetrem inconscientment informacions sobre els nostres sentiments.
La sinergologia estudia aquest llenguatge no verbal des de fa uns deu anys, a partir dels descobriments més recents en l’àmbit de la comunicació i de les neurociències.
Actualment, és l’única clau de lectura del llenguatge no verbal inconscient, susceptible de descodificar, alhora que metòdica i exhaustiva, de les emocions en les nostres converses.

La meva millor amiga

Amiga

Des que naixem necessitem a persones del nostre entorn, sigui la mare, sigui una altra persona, per poder sobreviure. És un fet, que per a que els nens es desenvolupin mental i físicament sans, necessiten del seu entorn exemples per poder anar descobrint la seva pròpia identitat. La família, els amics i el seu entorn són la seva base d’aprenentatge. Amb els adults passa una mica el mateix, tenim la necessitat de relacionar-nos amb la nostra pròpia espècie, de parlar, de sentir afecte, d’enfadar-nos,… aquesta interactivitat amb la societat ens fa aprendre a conèixer-nos una mica a nosaltres mateixos.

Busquem a persones que per les nostres afinitats siguin el més semblants a nosaltres, d’aquesta manera ens sentim acompanyats i acceptats en la societat. També pot passar tot el contrari, que ens relacionem amb persones molt diferents a nosaltres, i així suplim mancances que puguem tenir i que l’altra persona ens pot arribar a omplir o ensenyar.

Hi ha persones que es passen la vida buscant l’amistat d’altres i no troben mai el que busquen. Exigeixen massa o senzillament no han topat amb la persona correcta per compartir les seves inquietuds i poden arribar a sentir-se soles o pensar que són rares.

Jo, des d’aquí, vull plantejar una altra manera de sentir l’amistat. Hem de relacionar-nos amb tot el món sense discriminar, veient més enllà del que a primera vista podem deduir, però sobretot no hem d’oblidar de ser els nostres millors amics. Tractar-nos a nosaltres mateixos com ho faríem amb el nostre millor amic.

Comença des d’avui mateix, a tractar-te amb afecte i tendresa, mirant-te al mirall i afirmant-te que tu ets la teva millor amiga. I per tant crea un llaç d’amistat amb la teva pròpia persona; tu mateixa t’acompanyes tot el dia, cada dia de la teva vida, et coneixes de sempre i això significa portar-te bé amb tu mateixa. I en moments de solitud, recordar que et pots donar l’ajuda que necessites.

Jo tinc bones amistats, però mai m’oblido que …

LA MEVA MILLOR AMIGA SÓC JO MATEIXA!

Dorms el que necessites?

Dormir

Dorms prou? 
Segons les enquestes, no dormim prou. El problema és particularment agut entre els adolescents i els adults joves, els quals es senten pressionats per treballar, tenir èxit a l’escola i mantenir l’activitat social. Al final del dia, alguna cosa s’ ha de perdre i amb molta freqüència és la son. Irònicament no dormir prou, sovint interfereix amb les mateixes activitats que ens mantenen desperts, reduint l’efectivitat en el treball, l’escola i en les relacions interpersonals.

Resol el següent test de la son i mira si necessites dormir més. Respon sí o no a les següents preguntes:

  • ¿Et quedes adormit sovint mentre veus la televisió?
  • ¿És comú que et quedis adormit després d’àpats pesats o mentre et relaxes després d’un sopar?
  • ¿Sovint t’adorms o tems quedar-te adormit durant conferències avorrides, activitats tedioses o en habitacions calentes?
  • ¿Necessites un despertador per despertar-te pel matí?
  • ¿Sovint pressiones el botó de repetició del teu despertador per dormir una mica més?
  • ¿Batalles per sortir del llit al matí?
  •  ¿Sovint et sents cansat, irritable o estressat durant el dia?
  • ¿Tens problemes per concentrar-te o recordar?
  • ¿Et distreus amb facilitat o et sents lent mentre fas feines que requereixen pensament, solució de problemes o creativitat?
  • ¿En ocasions et sents somnolent o tems quedar-te adormit mentre condueixes?
  • ¿Necessites una migdiada per ajudar-te a passar el dia?

D’acord amb l’investigador de la son James Mass, si respons que sí a tres o més d’aquestes preguntes és possible que necessitis dormir més del que estas dormint.

* Font: James B. Maas.

 

joel rodríguez   AJUDA AL JOEL!!! Fes-te donant de medul·la òssia.

  * El blog de Roman. El pare del Joel.

  * Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Ajuda al Joel

Història recent sobre la bulímia nerviosa

Bulímia nerviosa

L’interès per la bulímia nerviosa (BN) es va iniciar en la meitat dels anys 70 al publicar una sèrie d’informes descrivint el “síndrome d’afartaments i purgues” entre estudiants universitàries americanes. El trastorn va captar encara més l’atenció amb la publicació d’un article titulat “Bulímia nerviosa: una variant nefasta de l’anorèxia nerviosa” escrit pel Dr Russell de Londres, una autoritat en el camp de l’anorèxia nerviosa (Russell, 1979).

A partir de la seva inclusió com a entitat diagnòstica en el DSM-III (Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals), el 1980, la BN ha arribat a ser un tema rellevant tant en la literatura popular com en les publicacions científiques especialitzades.

El 1980, Fairburn va publicar a la revista femenina Cosmopolitan un article en què es descrivien els símptomes d’aquest trastorn i es demanava a les lectores que ho pateixen, que es posessin en contacte amb ell per omplir un qüestionari, ajudant així a la investigació sobre aquest trastorn. En uns dies es van rebre més de 1000 respostes. La majoria de les que van respondre al qüestionari semblaven tenir BN, encara que només el 2,5% estava rebent alguna forma de tractament per a aquest problema. Els resultats d’aquest estudi suggerien que la BN era una malaltia greu, no detectada en la gran majoria dels casos (Fairburn i Cooper, 1982).

Posteriorment, s’han realitzat nombroses investigacions sobre aquest tema i s’ha trobat que la BN és un important problema de salut en nombrosos països, concretament a aquells en què es presenten més casos de anorèxia nerviosa. Recentment s’ha estès a països mediterranis com Itàlia i Espanya i la seva incidència, en general, sembla ser creixent (Fairburn, 1995).

En l’estudi pioner de Cosmopolitan es va constatar que només el 2,5% dels casos trobats amb BN estaven en tractament. Aquesta reticència al tractament, encara que no en forma tan extrema, segueix observant en l’actualitat segons diversos estudis. Les raons per les quals aquests pacients són reacis a buscar ajuda són la vergonya, el sentiment de culpa i el temor a que altres persones s’assabentin. També sol influir la tendència a minimitzar el problema i la manca de confiança en que puguin trobar una ajuda eficaç.

Art en silenci

Fotografia de Mario Carvajal

El llenguatge dels signes permet als sords no només parlar, sinó cantar, interpretar i recitar poemes amb les mans, creant un art únic i singular que traspassa la barrera del so i poc a poc va obrint-se camí.

“Ser sord no és ni molt menys un límit per a l’expressió artística, però hi ha poques persones sordes dedicades a l’art, només ara se’ls estan començant a obrir les portes a l’art”, va explicar la directora del centre argentí ADASA (Associació de Arts i Senyes), Gabriela Bianco.

ADASA és un grup d’artistes i pedagogs de Buenos Aires que treballa per fomentar l’art en silenci a través de la música, el teatre i la poesia entre els membres de la comunitat sorda.

El seu lema, “Habitar el cos. Dansar les paraules. Escriure el silenci. Reinventar el silenci”, descriu el sentit de l’art sord que evoluciona també en el món musical, com ho demostren músics d’arreu del món que pateixen de sordesa.

“Beethoven’s Nightmare” és un grup de rock hawaià compost per tres músics sords que senten la música a través del moviment i les vibracions. Per percebre-la amb precisió en els assajos subjecten globus d’aire amb les mans, sentint vibrar cada nota.

“Veig canvis en el nostre món sord. Les persones sordes han anat més enllà de les seves limitacions per acceptar la música com a part d’un experiment per trobar-se a si mateixos”, va assenyalar a Efe, via e-mail, el baixista del grup, Ed Chevy .

Segons ell, l’art sord es troba en plena experimentació musical on també juguen un paper important els signes.

La llengua de signes enriqueix actuacions d’autors que combinen la seva veu amb els gestos d’intèrprets per crear un espectacle on es barregen els jocs de mans amb els de paraules.

A Espanya, el cantautor Juan Antonio Ipiña, més conegut com Tontxu, ha donat 30 concerts amb una intèrpret de la llengua de signes que sobre l’escenari tradueix les seves lletres per als oients i els no-oients, donant-li un doble sentit a cada cançó.

Tontxu en concert

“Visualment la interpretació de les cançons en la llengua de signes és una espècie de dansa en la qual endevines les paraules. És una manera de ballar les cançons”, va explicar a Efe Tontxu.

Però el cantant va afirmar que la traducció de metàfores i altres construccions literàries era diferent i difícil de traduir al llenguatge dels signes que, al seu torn, també crea un art manual únic moltes vegades intraduïble a la llengua oral.

“En la llengua de signes hi ha expressions, girs i frases fetes que si les tradueixes literalment no tenen cap sentit en l’idioma parlat”, va afirmar a Efe un membre de la Confederació Nacional de Sords Espanyols (CNSE).

El mateix passa amb l’expressió del sentiment poètic, que els sords representen per mitjà de metàfores visuals desbordants de potencial artístic procedent únicament del gest i de la mirada.

Gabriela Bianco opina que “traduir un poema signat en paraules ho banalitza, el baixa de categoria”.

Així, la llengua de signes pot crear veritables obres d’art amb les seves pinzellades gestuals.

“Molts poden pensar que la llengua de signes no pot expressar pensaments abstractes i per això, no pot expressar-se en forma de poema. Això és totalment incert”, explica a Efe una professora del Centre d’Estudis per a Sords de la Universitat de Bristol (sud-oest d’Anglaterra), Michiko Kaneko.

Bianco reflecteix la màgia de la comunicació manual i gestual en la seva pàgina web: “vaig créixer envoltada de persones sordes comunicant a través del moviment de les seves mans, gestos de la cara, fent servir tot el seu cos per entrar en relació, per vincular-se amb els altres i amb el món “.

L’art no té límits, ja ho han demostrat artistes discapacitats que pinten, escriuen o toquen un instrument amb la boca o els peus. Igualment, la llengua de signes comunica els sentiments en silenci per un món sense orelles.

* Font: EFE, 1, d’agost, 2009.

* Fotografia Palabras desde el silencio, autor: Mario Carvajal.

Conductes alimentàries de risc en adolescents.

Conductes alimentàries en adolescents 

Jose Moya, vol contribuir amb Psicologiacat fent una aportació interessant. Us transmeto íntegrament el treball que ha realitzat per a la Universitat, on estudia Psicologia, diu així:

En el següent treball es farà un anàlisi i recorregut per les conductes alimentàries de risc (“picar” entre hores, consum de “menjar ràpid”, consum de llaminadures dolces i snacks salats, saltar-se àpats, dietes d’aprimament i règims hipocalòrics, etc.) entre adolescents d’entre 13 a 17 anys a nivell de Catalunya, juntament amb una proposta de disseny d’una campanya informativa i tallers extraescolars de cuina i alimentació sana basats en el model de Prochaska i DiClemente (1982) sobre el procés de canvi en addiccions, dirigit a aquesta població, amb l’objectiu de disminuir les conductes alimentàries de risc que poden desenvolupar en un transtorn alimentari:

INTRODUCCIÓ:

Els canvis culturals que s’han produït en les darreres dècades en el món, sobre tot la globalització dels estils de vida i el canvi cultural en els patrons de bellesa, ens han conduït a la proliferació d’unes conductes alimentaries molt diferents de les que existien fins a les hores. El model tradicional de família, on les menjades es feien a una hora determinada, sent la mare la que s’encarregava de planificar una dieta variada d’aliments, rica en nutrients i equilibrada, ha anat deixant pas a un “campi qui pugui”, on la figura de la mare tradicional (en una societat patriarcal com la nostra), va passant a la mare treballadora que deixa de ser el referent de la planificació de la nutrició de la família, i malauradament no ha tingut substitut.
A aquest fet se li ha unit el canvi produït en el concepte de bellesa basat en patrons de primesa per a les dones i de força per als homes. Els medis de comunicació, TV, revistes, publicitat, bombardegen constantment els nostres fills amb aliments hipocalòrics, aliments descompensats, menjars ràpids, “xuxeries”, dietes que permetran tenir una figura esvelta, … Se’ns mostra una guerra als quilos, i a la vegada, en l’afany de vendre, tota una sèrie d’aliments que molt enllà de permetre una alimentació rica i variada ens aboquen a la nutrició deficient.
La imatge de les maniquí de passarel·la és prototípica en la societat actual de bellesa, una imatge que per tal de ser abastada cal posar en marxa totes les dietes, privació de menjades, .. que hi ha al mercat, sense cap més objectiu que perdre pes. En aquesta dèria hi ha un dels principals factors d’una conducta alimentària deficient, de risc.
Els hàbits alimentaris que s’adquireixen principalment en la infància són determinants en les conductes alimentaries que es durant a terme en la edat adulta i en el traspàs generacional de comportaments. Ja que és en l’àmbit familiar on s’adquireixen. En l’actualitat, aquest àmbit ha deixat de tenir l’exclusivitat ja que el canvi de model familiar implica, moltes vegades, el fet que les nostres obligacions cap als nostres fills siguin traspassades a les escoles. Que els pares treballin obliga a deixar els fills als menjadors escolars, traspassant-los en aquest acte l’educació en l’alimentació.
Aquestes conductes alimentaries han conduït a l’augment considerable de trastorns alimentaris, tals com l’obesitat, l’anorèxia i la bulímia, a part d’altres. És fonamental, per tant, ensenyar els nostres fills des de ben joves, la importància que té l’alimentació en el manteniment de la salut, en el desenvolupament emocional i psicosocial. Així com en la prevenció de trastorns alimentaris.
Hem d’educar en l’alimentació, mostrar estratègies, per tal que puguin prendre decisions responsables i correctes en quant a la nutrició, i a una dieta saludable.

* Informació cedida per Jose Moya.