Si bé un dels pilars de la felicitat, és gaudir d’una xarxa d’amics i amigues, això no significa que no puguem obtenir beneficis de la solitud.
Alguns processos del pensament, com fixar els records o desenvolupar l’empatia, es realitzen millor a soles, i a més, és positiu per al benestar psicològic establir un equilibri entre la vida social i el temps en solitud.
L’important és que siguin espais de solitud desitjats i viscuts amb satisfacció.
Per trobar la felicitat, primer de tot, cal fer petits canvis en la teva actitud.
* Dedica’t un temps per a tu: busca una estona al dia per estar a soles amb tu mateix i amb els teus pensaments. No facis res, només pregunta’t perquè la felicitat ha de ser un dret i un deure per a tu.
* Escriu sobre la teva felicitat: l’escriptura és una eina poderosa per realitzar canvis interiors. Escriu com creus que pots aconseguir la felicitat, per què creus que no pots ser feliç en el present i el perquè sí que creus que ho pots ser.
* Fes alguna cosa que et faci sentir feliç: qualsevol cosa que et faci sentir bé, com fer una passejada, llegir un llibre, sortir amb els teus amics.
* Fes feliç a algú: el que dónes als altres la vida t’ho torna amb escreix.
*Convence’t a tu mateix: afirma’t en veu alta, per exemple: “Sóc feliç”, “decideixo ser feliç cada dia i en cada moment perquè és el meu dret i el meu deure”.
* Cada matí un propòsit: esforça’t a ser feliç, cuida la teva felicitat cada dia. Un camí es fa pas a pas.
* Cada nit un somriure: ves-te’n a dormir amb un somriure, pensa en les coses que et fan feliç i procura adormir-te sense pensar en les teves preocupacions i disgustos. El teu somni serà més tranquil i reparador.
* Respira profundament: ens oblidem de la nostra pròpia respiració perquè la fem mecànicament, però fixar-nos en tenir-la relaxada i profunda, ens ajuda a mantenir la salut física i mental, ens dóna tranquil·litat i ens ajuda a dissipar les pors.
* Reflexiona: De què serveix la meva felicitat? A qui beneficio sent feliç? Com puc utilitzar i expressar la meva felicitat, per al meu benefici i el dels altres?
Tens por de ser feliç?
Segur que tens tendència a definir la teva pròpia felicitat segons els teus èxits i la por a no portar-los a terme et provoca infelicitat. Aquest és un error de pensament i ser conscient d’això, et pot ajudar a desfer-te’n d’aquest pensament.
Eduard Punset en el seu llibre “El viatge a la felicitat”, edició Destino, afirma “la felicitat és l’absència de por”.
“Com pretens ser feliç, si tens por de ser-ho? No pots atraure a la teva vida allò que tems”.
Ser conscient d’aquesta contradicció, és el primer pas per superar la por de ser feliç.
Punset assegura: “El secret de la felicitat està en saber fer anar les emocions, a intentar desaprendre el que ens han ensenyat durant els nostres anys d’aprenentatge, tant el que emocionalment pugui ser una limitació per la nostra felicitat”.
Un nou estudi realitzat per James Fowler de la Universitat de Califòrnia-San Diego, i el Dr Nicholas Christakis a Harvard, afirmen que la felicitat és contagiosa, que es transmet a través de la societat com si d’un germen es tractés, que va estenent-se a través del contacte personal.
Les nostres connexions socials, veïns, amics, família, companys de treball, socis, tot el nostre entorn ens afecta.
Vivim en un ambient social que forma el que nosaltres fem, pensem i sentim. Al mateix temps que exploren com la influència dels llaços socials afecta al nostre humor i benestar.
Les persones envoltades de persones felices més probablement són feliços amb elles mateixes. I no només les persones que estan en els nostres cercles immediats, sinó també les que envolten a les persones que nosaltres coneixem.
Imagineu que tireu una pedra a l’aigua i envia les ones cap a l’exterior, va dir Fowler, professor associat de ciències polítiques. Cada pedra representa una persona feliç i les onades l’impacte anímic d’aquesta persona en altres.
També van descobrir que la felicitat és més contagiosa que la infelicitat.
Alguns experts han qüestionat si la metodologia estadística utilitzada pels investigadors pot donar suport a aquesta conclusió.
La investigació es va publicar al British Medical Journal, i són els autors que van demostrar que l’obesitat i l’hàbit de fumar es contagia.
Donar sense esperar res a canvi.
Vol dir fer alguna cosa per als altres sense pensar, ni esperar res a canvi, però fent-ho amb satisfacció i no com una obligació que ens faci sentir frustrats.
Encara que no ens ho agraeixin, el nostre interior estarà ple d’orgull de la nostra actitud desinteressada i d’una satisfacció personal multiplicada per dos, per la bona acció cap a l’altra persona i cap a nosaltres mateixos.
El més important són els nostres pensaments, els nostres desitjos, les nostres voluntats i donar és una recàrrega d’energia positiva.
Fins fa poc, es donava més importància als aspectes negatius de la personalitat, com poden ser les depressions, l’ansietat, l’estrès, per a avui, amb aquesta nova branca de la psicologia científica, donar un tomb i plantejar noves alternatives al oferir més importància a trets humans emocionals com la felicitat, l’amor, la creativitat, l’optimisme.
Ens ensenya a potenciar el positivisme que posseïm en el nostre interior per afrontar trastorns, superar conflictes quotidians i d’aquesta manera contribuir a millorar la nostra vida.
En estudis relacionats amb la Psiconeuroimmunologia, així com en alguns programes de medicina psicosomàtica, els pacients se’ls recomana practicar una hora de satisfacció personal. Se l’anomena “L’hora de la felicitat”.
A mesura que anem adquirint amb els anys més responsabilitats i obligacions, acabem per deixar de banda les coses que ens produeixen satisfacció, entestats a adaptar-nos a les circumstàncies diàries. I el desig és el primer que es perd en cas de crisi. El “jo” psíquic pateix la pèrdua davant el principi de realitat exagerada, ja que l’oblit de la nostra satisfacció, representa les parts de la nostra personalitat que s’han quedat en el camí.
Es pot realitzar en solitari o en companyia. Es pot fer la mateixa tasca o anar-la variant segons els dies. L’important és que trobem una hora al dia i ens conscienciem que és la nostra hora de la felicitat. I la ocupem amb activitats que ens agradin o que teníem oblidades, però que no siguin competitives. És a dir, no és vàlid ordenar papers del banc, ni posar-se a estudiar un nou curs, sinó per exemple, fer un trencaclosques, punt de creu, anar a caminar, visitar un museu, …
Hem de recuperar l’afany de coneixement i no oblidar-nos dels nostres propis desitjos.
No em cridis, et respecto menys quan ho fas, i m’ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho.
No em donis sempre ordres… Si en lloc d’ordres, a vegades, em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i amb més gust.
Compleix les promeses, bones o dolentes… Si em promets un premi dona-me’l, però també si és un càstig.
No em comparis amb ningú, especialment amb els meus germans. Si tu em fas lluir millor que els altres, algú patirà, i si em fas lluir pitjor que els altres seré jo qui pateixi.
No canviïs d’opinió tan sovint sobre el què he de fer, decideix-te i mantingues aquesta decisió.
Deixa’m valdre per mi mateix, sí tu ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.
No diguis mentides davant meu ni em demanis que les digui per tu, ni que sigui per treure’t d’un mal pas, em faràs sentir malament i perdre la fe en el que em dius.
Quan jo faci alguna cosa dolenta, no m’exigeixis que et digui per què ho vaig fer, a vegades ni jo mateix ho sé.
Quan estiguis equivocat en alguna cosa, admete-ho. Creixerà l’opinió que jo tinc de tu i m’ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també.
No em diguis que faci una cosa que tu no fas, jo aprendré i faré sempre el que tu facis, encara que no ho diguis, però mai faré el que tu diguis i no facis.
Ensenya’m a estimar i conèixer Déu. No importa si a l’escola em volen ensenyar perquè de res val si jo veig que tu ni coneixes ni estimes Déu.
Quan t’expliqui un problema meu no em diguis: no tinc temps per bestieses o això no té importància. Intenta comprendre’m i ajudar-me.
I estima’m i diga-m’ho, a mi m’agrada sentir-t’ho dir, encara que tu no creguis necessari dir -m’ho.
En comptes d’eliminar les experiències negatives de la vida dels nens (una tasca impossible), els psicòlegs del desenvolupament volen saber de quina manera els nens les afronten, deixant enrere els problemes per a tornar-se adults reeixits.
La resiliència ha estat definida com “un procés dinàmic que recull l’adaptació positiva dintre del context de l’adversitat significativa”.
Consideri les tres parts d’aquesta definició:
Per a determinar l’impacte més probable d’un tipus d’estrès particular en un nen, s’ han de respondre tres preguntes:
Quantes vegades ha experimentat estrès?
Es veu afectada la seva vida quotidiana?
Què pensa el nen sobre això?
El nen copejat per la vida, pot canviar radical i positivament el seu futur.
Un tema de gran interès per als psicòlegs del desenvolupament és la resiliència, la capacitat d’alguns nens de superar greus obstacles per al seu desenvolupament. Per exemple, un nen que creix en una llar de baixos ingressos, en un barri empobrit, amb una mare que pateix una malaltia mental, un pare alcohòlic i aturat, i diversos germans, probablement arribi a ser delinqüent, marginat, addicte a les drogues i criminal. Les estadístiques revelen que, no importa quina sigui la cultura o l’ètnia, aquesta infantesa generalment condueix a una adultesa problemàtica. Però, la resiliència demostra que no té perque ser així. Que el nen copejat per la vida, si se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.
Alguns nens que creixen en aquestes terribles circumstàncies arriben a ser adults feliços, saludables i productius. Aquests individus podran graduar-se a la universitat, mantenir-se en una bona ocupació, casar-se amb cònjuges afectuosos i educar nens feliços i productius. Ells són resilients.
Com es produeix aquest fenomen? Com podrem deduir si emprem una perspectiva multicontextual, la personalitat d’un nen, les característiques de la seva educació, la naturalesa de la vida familiar i les característiques del barri en el qual viu, tot contribueix a la resiliència. Cap d’aquests factors és simple.
Psicologiacat 