Resiliència, de cos i ànima

La resiliència és un terme, per designar l’actitud que adopta una persona en moments tràgics de la vida, convertint aquest procés dolorós en quelcom creatiu i positiu per sobreposar.

No és per casualitat, que les persones resilients, siguin grans músics com Maria Callas, escriptors, pintors, polítics com ara Bill Clinton, psicòlegs com el mateix Boris Cyrulnik, que ha estat la primera persona que s’ha interessat en el tema de la resiliència a França, haguessin quedat presoners del seu entorn, haurien après de la violència física i emocional que ells patien.

No obstant això, només que una persona els va allargar la mà, els va orientar cap a una altra direcció, els va desbaratar el medi sensorial en què vivien i els va mostrar una manera de ser estimats, d’obtenir moments de felicitat malgrat tot, va aconseguir salvar-los de la desgràcia .

Finalitza el llibre amb una moral molt interessant com a conclusió final en la que diu que cos i ànima van de la mà i no es poden tractar com si de dues coses diferents es tractessin. Que la felicitat complerta no existeix.

La resiliència

La resiliència és la capacitat de superar els cops durs  de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats de que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria. Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té perquè ser així. Que si el nen colpejat a la vida, se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament ha de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’ aneguet lleig en cigne.

Art en silenci

El llenguatge dels signes permet als sords no només parlar, sinó cantar, interpretar i recitar poemes amb les mans, creant un art únic i singular que traspassa la barrera del so i poc a poc va obrint-se camí.

“Ser sord no és ni molt menys un límit per a l’expressió artística, però hi ha poques persones sordes dedicades a l’art, només ara se’ls estan començant a obrir les portes a l’art”, va explicar la directora del centre argentí ADASA (Associació de Arts i Senyes), Gabriela Bianco.

ADASA és un grup d’artistes i pedagogs de Buenos Aires que treballa per fomentar l’art en silenci a través de la música, el teatre i la poesia entre els membres de la comunitat sorda.

El seu lema, “Habitar el cos. Dansar les paraules. Escriure el silenci. Reinventar el silenci”, descriu el sentit de l’art sord que evoluciona també en el món musical, com ho demostren músics d’arreu del món que pateixen de sordesa.

“Beethoven’s Nightmare” és un grup de rock hawaià compost per tres músics sords que senten la música a través del moviment i les vibracions. Per percebre-la amb precisió en els assajos subjecten globus d’aire amb les mans, sentint vibrar cada nota.

“Veig canvis en el nostre món sord. Les persones sordes han anat més enllà de les seves limitacions per acceptar la música com a part d’un experiment per trobar-se a si mateixos”, va assenyalar a Efe, via e-mail, el baixista del grup, Ed Chevy .

Segons ell, l’art sord es troba en plena experimentació musical on també juguen un paper important els signes.

La llengua de signes enriqueix actuacions d’autors que combinen la seva veu amb els gestos d’intèrprets per crear un espectacle on es barregen els jocs de mans amb els de paraules.

A Espanya, el cantautor Juan Antonio Ipiña, més conegut com Tontxu, ha donat 30 concerts amb una intèrpret de la llengua de signes que sobre l’escenari tradueix les seves lletres per als oients i els no-oients, donant-li un doble sentit a cada cançó.

“Visualment la interpretació de les cançons en la llengua de signes és una espècie de dansa en la qual endevines les paraules. És una manera de ballar les cançons”, va explicar a Efe Tontxu.

Però el cantant va afirmar que la traducció de metàfores i altres construccions literàries era diferent i difícil de traduir al llenguatge dels signes que, al seu torn, també crea un art manual únic moltes vegades intraduïble a la llengua oral.

“En la llengua de signes hi ha expressions, girs i frases fetes que si les tradueixes literalment no tenen cap sentit en l’idioma parlat”, va afirmar a Efe un membre de la Confederació Nacional de Sords Espanyols (CNSE).

El mateix passa amb l’expressió del sentiment poètic, que els sords representen per mitjà de metàfores visuals desbordants de potencial artístic procedent únicament del gest i de la mirada.

Gabriela Bianco opina que “traduir un poema signat en paraules ho banalitza, el baixa de categoria”.

Així, la llengua de signes pot crear veritables obres d’art amb les seves pinzellades gestuals.

“Molts poden pensar que la llengua de signes no pot expressar pensaments abstractes i per això, no pot expressar-se en forma de poema. Això és totalment incert”, explica a Efe una professora del Centre d’Estudis per a Sords de la Universitat de Bristol (sud-oest d’Anglaterra), Michiko Kaneko.

Bianco reflecteix la màgia de la comunicació manual i gestual en la seva pàgina web: “vaig créixer envoltada de persones sordes comunicant a través del moviment de les seves mans, gestos de la cara, fent servir tot el seu cos per entrar en relació, per vincular-se amb els altres i amb el món “.

L’art no té límits, ja ho han demostrat artistes discapacitats que pinten, escriuen o toquen un instrument amb la boca o els peus. Igualment, la llengua de signes comunica els sentiments en silenci per un món sense orelles.

* Font: EFE, 1, d’agost, 2009.

* Fotografia Palabras desde el silencio, autor: Mario Carvajal.

Els aneguets lletjos

La resiliència és la capacitat de superar els cops durs de la vida. En aquest llibre, Boris Cyrulnik, ens ofereix una altra visió sobre el trauma infantil.

Aquest llibre pot ser útil també per als adults, que “arrosseguen” traumes infantils, ja que la seva lectura aprofundeix en aspectes fins ara desconeguts pràcticament i ofereix alternatives positives.

El contingut del llibre, parla des de l’embaràs, com abans de néixer ja ens sentencien moltes vegades del que serem en un futur.

Com des de nens, el nostre entorn, siguin els pares, professors, amics, veïns, amb les seves opinions creen en el nen una bombolla sensorial, que si el que s’espera del nen és negatiu té moltes possibilitats que sigui així, alhora que si és positiu també.

Fa anys es pensava que el fill d’un alcohòlic, de gran també  ho seria.  Cyrulnik, trenca amb aquesta creença, demostrant amb la seva dilatada experiència, que això no té per què ser així. Que si al nen colpejat a la vida, se li dona un cop de mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

El nen crea uns llaços afectius, que no necessàriament té de ser amb un familiar, pot ser qualsevol persona que estigui disposada a allargar-li una mà, i aprèn a “esmorteir” els xocs autoprotegint-se, traient del seu interior els mecanismes necessaris per convertir-se d’aneguet lleig a cigne.

Resiliència I

Alguns nens que experimenten problemes seriosos semblen, sorprenentment, sortir indemnes. A aquests nens se’ls anomena “resilients” o “invencibles”. Els que estan familiaritzats amb la investigació recent, no obstant això, utilitzen aquests termes amb precaució. El que sembla cert és que tot estrès té un impacte, però alguns nens ho suporten tant bé que l’impacte es suavitza. L’èxit d’aquests nens ha proporcionat un nou objectiu a la psicologia del desenvolupament: enfortir els potencials del nen, no necessàriament eliminant els riscos.

En comptes d’eliminar les experiències negatives de la vida dels nens (una tasca impossible), els psicòlegs del desenvolupament volen saber de quina manera els nens les afronten, deixant enrere els problemes per a tornar-se adults reeixits.

La resiliència ha estat definida com “un procés dinàmic que recull l’adaptació positiva dintre del context de l’adversitat significativa”.
Consideri les tres parts d’aquesta definició:

• La resiliència és dinàmica, no és un tret estable. Això significa que un nen pot ser resilient en alguns períodes però no en d’altres. Per exemple, un nen d’una família problemàtica pot ser un bon lector sense importar que estigui en mig d’una classe sorollosa amb un mestre incompetent, però a l’arribar a l’adultesa sigui incapaç d’establir una relació sentimental satisfactòria.
• La resiliència no és absència de patologia sinó una adaptació positiva a l’estrès. Per exemple, una nena rebutjada no se la considera resilient si simplement no està deprimida. No obstant això, si el rebuig dels seus companys de classe la duu a establir una relació tancada amb una altra persona, sigui un avi o un nen més petit, aleshores ella sí és resilient.
• L’adversitat ha de ser significativa. Hi ha estrès benigne (inclusivament aquells que en un primer moment es va pensar que eren nocius, com l’ocupació materna), alguns són de menor importància (gran grandària de la classe, dèficit visuals) altres són de major importància (discriminació per part dels companys, negligència dels pares).

  Per a determinar l’impacte més probable d’un tipus d’estrès particular en un nen, s’ han de respondre tres preguntes:

  Quantes vegades ha experimentat estrès?

  Es veu afectada la seva vida quotidiana?

  Què pensa el nen sobre això?

Resiliència

El nen copejat per la vida, pot canviar radical i positivament el seu futur.

Un tema de gran interès per als psicòlegs del desenvolupament és la resiliència, la capacitat d’alguns nens de superar greus obstacles per al seu desenvolupament. Per exemple, un nen que creix en una llar de baixos ingressos, en un barri empobrit, amb una mare que pateix una malaltia mental, un pare alcohòlic i aturat, i diversos germans, probablement arribi a ser delinqüent, marginat, addicte a les drogues i criminal. Les estadístiques revelen que, no importa quina sigui la cultura o l’ètnia, aquesta infantesa generalment condueix a una adultesa problemàtica. Però, la resiliència demostra que no té perque ser així. Que el nen copejat per la vida, si se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

Alguns nens que creixen en aquestes terribles circumstàncies arriben a ser adults feliços, saludables i productius. Aquests individus podran graduar-se a la universitat, mantenir-se en una bona ocupació, casar-se amb cònjuges afectuosos i educar nens feliços i productius. Ells són resilients.

Com es produeix aquest fenomen? Com podrem deduir si emprem una perspectiva multicontextual, la personalitat d’un nen, les característiques de la seva educació, la naturalesa de la vida familiar i les característiques del barri en el qual viu, tot contribueix a la resiliència. Cap d’aquests factors és simple.