Educar les emocions (II)

Educar les emocions 2

Nosaltres som referents per als nens, miralls on es reflecteixen, i a partir del quals aprenen el que és correcte i el que no, construint en base a aquesta distinció dualista la seva identitat. Així que, perquè els nens s’acceptin a ells mateixos (i això inclou les seves emocions), abans hem d’aprendre a ser capaços d’acceptar-nos nosaltres i admetre tot allò que sentim, sense jutjar-ho o qualificar-ho.

Les emocions per si mateixes no són ni bones ni dolentes, fins que nosaltres decidim interpretar-les i avaluar-les. En realitat, no són més que impulsos d’energia que formen part de la nostra naturalesa com a éssers vius que necessiten ser expressats. Ara bé, que no siguin dolentes no vol dir que no puguin ocasionar conseqüències negatives, però això només dependrà de la nostra habilitat per a expressar-les i no fer mal als que ens envolten o a nosaltres mateixos.

*Educar les emocions.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Anuncis

Educar les emocions

Educar les emocions

Podríem dir que l’Educació actual no considera l’infant com a individu emocional, sinó que es centra principalment en la dimensió estrictament intel·lectual. Només cal fer un cop d’ull al ventall d’assignatures que aprenen els infants a l’escola, molt útils per a formar-los com a individus eficients i integrats a la nostra societat, però que obvien tot allò que té relació amb el que sent el nen o la nena, com ho sent, i com podria expressar-ho de manera responsable i constructiva. El que tenim ara són nens i nenes amb el cap ple de coneixements i informació, sovint no gaire útil, però incapaços de gestionar la seva pròpia frustració ni reconèixer el conjunt d’emocions que experimenten.

Ara bé, com podem pretendre educar als nostres infants en la dimensió emocional, si ni tan sols nosaltres som capaços de gestionar les nostres pròpies emocions de manera sana i responsable?

Quin sentit té que mirem d’ensenyar als nens que s’acceptin i expressin les seves emocions si molts de nosaltres no som capaços de fer-ho?

Quin tipus d’educació emocional transmetem si dividim l’espectre de les emocions entre positives i negatives, i ensenyem que unes s’han de cultivar, mentre que les altres més val evitar-les?

No fomentem així que els nens acabin desenvolupant rebuig i incomoditat cap a una part d’ells mateixos?

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Carta d’un fill al seu pare

 

No em donis tot el que et demano, a vegades només ho faig  per veure fins a on puc arribar.

No em cridis, et respecto menys quan ho fas, i m’ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho.

No em donis sempre ordres… Si en lloc d’ordres, a vegades, em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i amb més gust.

Compleix les promeses, bones o dolentes… Si em promets un premi dona-me’l, però també si és un càstig.

No em comparis amb ningú, especialment amb els meus germans. Si tu em fas lluir millor que els altres, algú patirà, i si em fas lluir pitjor que els altres seré jo qui pateixi.

No canviïs d’opinió tan sovint sobre el què he de fer, decideix-te i mantingues aquesta decisió.

Deixa’m valdre per mi mateix, sí tu ho fas tot per mi, jo mai podré aprendre.

No diguis mentides davant meu ni em demanis que les digui per tu, ni que sigui per treure’t d’un mal pas, em faràs sentir malament i perdre la fe en el que em dius.

Quan jo faci alguna cosa dolenta, no m’exigeixis que et digui per què ho vaig fer, a vegades ni jo mateix ho sé.

Quan estiguis equivocat en alguna cosa, admete-ho. Creixerà l’opinió que jo tinc de tu i m’ensenyaràs a  admetre les meves equivocacions també.

No em diguis que faci una cosa que tu no fas, jo aprendré i faré sempre el que tu facis, encara que no ho diguis, però mai faré el que tu diguis i no facis.

Ensenya’m a estimar i conèixer Déu. No importa si a l’escola em volen ensenyar perquè de res val si jo veig que tu ni coneixes ni estimes Déu.

Quan t’expliqui un problema meu no em diguis: no tinc temps per bestieses o això no té importància. Intenta comprendre’m i ajudar-me.

I estima’m i diga-m’ho, a mi m’agrada sentir-t’ho dir, encara que tu no creguis necessari dir -m’ho.  

El meu fill vol una nina

Nen amb nina

Si el teu fill et reclama una nina, ofereix-l’hi sense neguit. Les seves raons per voler una nina poden ser múltiples: veure que les nenes petites troben en aquest joc un plaer evident, el desig d’imitar la seva mare o el seu pare amb ell mateix o amb el nou nadó…

Pot ser que, fins i tot, com fill únic, vulgui una companyia. El que compta és que es senti bé com a nen i no que el joc sigui específicament d’un sexe o d’un altre. Ell aprèn el seu futur paper: els nous papes no s’ocupen dels seus nadons? Doncs, dona-li un nino de sexe masculí, com ell.

Pots ajudar el teu nen a ser més conscient de les seves pròpies necessitats i de les seves apetències, a expressar millor les seves emocions, dirigint la seva atenció sobre la de les seves nines. “La teva nina pot ser que tingui gana, tu no ho creus?, què has de fer?”
O, “la teva nina està despullada, tindrà fred?”.

* Fotografia: Adrián Fatou Valenzuela, premiada en el II Certamen Fotográfico “Hombres en Proceso de Cambio”, organitzat des del Programa Hombres por la Igualdad (Delegación de Igualdad y Salud. Ayuntamiento de Jerez de la Frontera). Nota: Editat el text de la pissarra per Psicologiacat, a l’original s’hi pot llegir: “mi papá me mima” i a sota un dibuix molt primitiu d’un pare amb cabells llargs.

Una nina és més que una joguina

Una nina és més que una joguina
L’elecció d’una nina serà bona si seguim algunes simples regles:
  • Es necessari que la nina sigui lleugera i d’una talla adaptada a la nena, com el bebè als braços de la seva mare.
  • La nena apreciarà que la seva nina tingui cabells, un aspecte agradable i que tanqui els ulls quan dormi.
  • Ha de ser manejable: articulacions flexibles, còmoda de vestir, que li sigui possible seure.
  • No cal que la nina faci res: ha de ser una nina simple amb què la nena pugui donar llibertat a la seva imaginació i la seva fantasia. Si la nina pronuncia frases, si diu, per exemple, “mama”, la nena no podrà jugar a una altra cosa que a ser la seva mare. Si la nina no diu res, podrà ser el bebè, però també l’alumna, la malalta, la germaneta, etc. Es aconsellable privilegiar les joguines més simples: com menys coses tingui la joguina per si mateixa, més podrà ser la nena l’actriu de la seva pròpia joguina.
  • La nena agrairà així mateix que li donis allò que necessita per cuidar la seva nina: un petit biberó, una manta, una cullera de plàstic, etc. Fins i tot, sent molt petita, veureu a la vostra nena, encara que barroerament, intentar donar el biberó i la cullera imitant alguns dels vostres comportaments.

La nina protectora

La nina protectora

Quan neix un nadó, ens agrada posar al seu llit els objectes més suaus, més tous. Peluixos molt flexibles, petits àngels de drap, ninots de niló lleugers com plomes… Ben aviat, el bebè podrà agafar-los entre les mans perquè són fàcils de sostenir. Si ell s’adorm damunt del ninot, no es sentirà incòmode. Fins i tot pot embrutar-lo, ja que en una passada quedarà com a nou. Aquests objectes no són, parlant amb propietat, nines, i cap desig de realisme els anima, però el seu paper és important a prop del bebè, que sent plaer al manipular-los.

Cap als set o vuit mesos, el bebè travessa una fase que els psicòlegs anomenen l’angoixa de la separació. El nen sovint es pren malament quedar-se sol o adormir-se  en una habitació  i reacciona tan bon punt el seu pare o la seva mare el deixen amb la mainadera o a la llar d’infants. Per sentir-se més fort o per consolar-se, el nen pot adoptar un objecte que portarà per tot arreu i que el protegirà del que és desconegut o de la pena.
Aquest objecte suau, olorós i estimat pot ser una nina de drap o un personatge d’esponja, però també un peluix, un drap o qualsevol objecte que el nen hagi adoptat. La relació afectiva amb aquest objecte o ninot preferit serà molt fort.

El nen bilingüe

Nen bilingüe

El bilingüisme es refereix a dos tipus de nens: els que parlen en dos idiomes des d’una edat molt primerenca i aquells que van començar a parlar en una llengua diferent de la del país (o, almenys, de l’escola) on es troben.
En el primer cas, el nen ha nascut de pares que parlen cadascun una llengua diferent i cada un ha parlat en la seva llengua al nadó.
En el segon, el nen ha nascut d’una família immigrant on “la llengua de dins” (aquella que es parla a casa) no és la mateixa que “la llengua de fora” (aquella que es parla al carrer o a l’escola).

En molts països i en moltes èpoques, els nens eren, o són, culturalment bilingües: els petits catalans, per exemple. Espanya té la sort que en moltes de les seves comunitats autònomes es parlen dues llengües oficials. El bilingüisme és un triomf.
Això és el que han comprès bé els pares que organitzen molt aviat viatges a l’estranger amb els seus nens. Saben que, mentre més jove sigui el nen, més facilitats tindrà per adquirir una segona llengua.