Una tassa de brou

Una senyora de 75 anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou.
Després s’asseu en una de les taules del local. Quan tot just s’ha assegut s’adona que s’ha oblidat del pa. S’aixeca i va a agafar un panet per menjar-se’l amb el brou, i torna al seu lloc. Sorpresa! Davant la seva tassa de brou es troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. Això és massa! – Pensa la senyora- però no em deixaré robar! I dit i fet, parteix el panet a trossos i els tira dins de la tassa que tenen al davant el magrebí i ella hi posa també la cullera.

El magrebí complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se la sopa, tot en absolut silenci.

Acabada la sopa, el magrebí s’aixeca, s’acosta a la barra i torna amb un gran plat d’espaguetis i… dues forquilles. Mengen tots dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s’acomiaden: Fins aviat!, li diu la senyora. “Adéu”, li respon l’home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s’allunya.

La dona el segueix amb la mirada; vençut el seu estupor busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjat al respatller de la cadira. Però… Sorpresa! ¡La bossa ha desaparegut!

Quan ja anava a cridar: LLADRE, agafeu aquell LLADRE!, Mira al seu voltant i veu la seva bossa penjada en una cadira, dues taules més enrere d’on estava ella i sobre la taula un plat amb una tassa de brou … ja fred.

Immediatament, es dóna compte del que ha passat: No ha estat el magrebí el que s’havia menjat la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula, havia menjat gràcies al magrebí, com una gran senyora.

* Autor: Batista Cerruti. (Història real, viscuda a Suïssa, en un restaurant autoservei).

Estrelles negres

 

Aquesta és la història d’un nen com qualsevol altre, juganer, entremaliat, alegre ….
Però la seva malaltia, no era com totes, tenia una de tan rara, que ni ell sabia com es deia.
El seu pare preocupat per la seva salut, va anar a la recerca d’un bruixot, per demanar-li ajuda.
Aquest vivia enmig d’un bosc solitari, en una gran casa blanca, que tot i el seu color a la gent li donava cert temor. Però el papa del Josep -que així s’anomenava el nen- això no l’espantava, estava decidit a fer el que fes falta.
Quan el bruixot va escoltar el relat, es va gratar el cap, va tossir i després d’una hora de pensar, li va dir: Has d’anar de casa a casa, demanar que et donin sang per al teu nen, necessitaràs que molta gent t’ajudi, per recollir tota la que necessitem per al Josep.
– Mira el cel, sembla que no hi hagi estrelles, oi?
El pare va assentir amb el cap.
– Per cada persona solidària que trobis i et doni una mica de la seva sang, una estrella tornarà a brillar i quan totes brillin, aquesta serà la senyal: el teu fill estarà curat.
Quan l’home va sortir del bosc va començar a pensar com podia convèncer a tanta gent, però estava decidit a aconseguir-ho, pel seu fill.
Primer va anar al seu poble perquè va pensar que allà el coneixien i seria més fàcil, a poc a poc la veu va anar corrent… el que semblava tan difícil no ho va ser tant, cada nit lluïa una estrella més al cel, fins que va arribar el anhelat dia en què totes les estrelles il.luminaven amb la seva llum a tota les persones que amb la seva bona voluntat havien donat una mica d’elles mateixes.
A partir d’aquest dia, el Josep va tornar a jugar, a córrer, a anar a l’escola … va ser un nen sa i fort.
– Mai oblidis a la gent que et va ajudar, ajuda tu també als altres i sempre que puguis mira al cel i si veus una estrella negra, busca el remei perquè torni a brillar.
Aquest va ser el consell que li va donar el pare del Josep al seu fill.

                          ************************************************

Aquest conte l’he recollit de http://karelen.wordpress.com/2009/10/22/estrellas-negras/, va dirigit a totes aquelles persones que desinteressada i altruistament aconsegueixen que cada nit una nova estrella brilli en el cel. Aquesta nit vaig mirar al cel i encara que estava ennuvolat, brillava amb força una estrella més.

Aquesta crida que va començar el Roman, explicant la malaltia del seu fill Joel, que pateix Aplàsia Medul·lar Congènita, i deia que buscava donants de medul·la per salvar el seu fill, a poc a poc ha anat aconseguint la reacció de persones anònimes que s’han implicat amb la família, fent-se donants de medul·la. Cada vegada en som més, i tu? encara no t’has decidit?

Pots contactar amb el Roman en el seu blog i fer-li arribar els teus dubtes, o a la Fundació Carreras, també pots trobar al Roman a Facebook, Roman Rodriguez Bello, o el grup que s’ha creat amb aquesta finalitat, JOEL NECESITA UN DONANTE DE MÉDULA ÓSEA, i per què no? Fins i tot si vols pots fer-me arribar els teus dubtes per aquí. Entre tots, us explicarem en què consisteix fer-se donant de medul·la, que per res és una operació. I podrem aconseguir que una nova estrella brilli en el cel.

El bloc del Roman: http://el-blog-de-roman.blogspot.com/

Fundació Carreras: https: / / fcarreras.org /

Més informació a Psicologiacat, extret de la Revista Cambrils:https://psicologiacat.wordpress.com/2009/08/06/el-cambrilenc-joel-necessita-urgentment-un-trasplantament-de-medul%c2%b7la-ossia/