Irradia llum

Irradia llum

Hi ha dues maneres d’irradiar llum:
ser la mateixa font de brillantor o el mirall que la reflecteix.

* Edith Wharton

Anuncis

Energia vital estancada

Si la força interna és una manifestació de l’energia interior, és lícit preguntar-se quina energia l’alimenta. En diverses tradicions orientals es parla del txi o energia vital i s’ensenyen tècniques per augmentar-la i canalitzar-la. Totes tenen en comú el centrament, reunir l’energia al ventre, així com la visualització d’aquesta energia i exercicis físics per desbloquejar el que impedeix que circuli de forma natural i harmònica per tot el cos.
Quan aquesta energia està estancada es té la sensació de no tenir força. Una de les primeres coses per tornar a sentir-se plena d’energia és no crispar-se, relativitzar les situacions, somriure a la vida.
Com diu el vell adagi, si la situació es pot resoldre, la resols. Si no, no li donis més voltes.

L’enuig no és el problema

Imatge

L’enuig no és una emoció fàcil. Ens enfadem quan no ens tenen en compte. Ens enfadem quan ningú ens escolta.  Quan no s’escolten les nostres idees, i molt més quan aquestes mateixes idees són declarades “fantàstiques” quan les presenta un dels nostres col·legues masculins. Ens enfadem quan estem tan esgotades i tenses que ens veiem, de sobte, cridant a les persones que més ens estimem. Llavors ens enfadem per haver-nos enfadat, i intentem “controlar-nos”.

És important recordar que els sentiments no són més que això… sentiments. És normal que tinguem sentiments, i és normal que ens enfadem. L’enuig només és nociu quan es reprimeix. Quan el mantenim dins, creix i el fem explotar sobre persones innocents en les circumstàncies més sorprenents. Aleshores, acabem sentint-nos malament amb nosaltres mateixes i aconseguint ser el blanc de l’enuig d’altres persones.

Hem de trobar situacions segures en què puguem deixar sortir el nostre enuig. Podem respectar-lo. És el nostre amic. Ens permet conèixer quan alguna cosa no va bé.
L’enuig no és el problema. És el que faig amb ell.

Les casualitats no existeixen

Imatge

Fa un temps que em vaig convèncer que les casualitats no existeixen. És massa casualitat que passin coses o situacions significatives i no estiguin dins d’un marc d’experiències pedagògiques de la gran mestra, anomenada VIDA.

Crec en la vida com un camí en el qual tots som companys i que en algun moment la inèrcia de les energies que desprenem ens acosten més o menys a una o altra companyia, i que segons la missió que toqui, poden estar més o menys temps al nostre costat. Vist d’aquesta manera, la vida és una gran aventura, en la que l’equipatge ha de ser lleuger perquè no retardi les nostres passes i ens faci més pesat el caminar.

En aquest caminar, hem oblidat cap a on ens dirigíem i davant de tal desconcert, intentem aferrar-nos a les seguretats que el camí ens ofereix… i aturem el pas, ens instal·lem i fins i tot, vam decidir no seguir el camí, ja que la SEGURETAT que ens ofereix el camí, no és suficient. S’entén. Si no recordem cap a on anàvem, si no sabem quin és el nostre gran destí, és fàcil quedar-se amb allò que ens brinda seguretat.

No obstant això, l’únic que podem fer per saber-ho certament, és VIURE AMB INTENSITAT. Com si fos l’últim dels nostres dies, gaudir en cada moment, en cada “trobada” o “retrobament” i sobretot, fer el que el cor ens dicti, sense por…

Algú va dir en algun lloc:

“Si vius cada dia com si fos l’últim, algun dia tindràs raó”.

La Pepa maca

La Pepa maca 

Nascuda a la Costa Brava, paratge més bell del món
Allí viu una fadrina a la que han tret un renom.
Li diuen la Pepa Maca per el seu rostre tan bonic
I amb una rialla fresca que encisa al pobre i al ric.

Quan en nits de lluna plena s’ha sentit el seu cantar
Ens evoca la sirena que mai no es pot estimar.
Els mariners diuen d’ella que té un secret dins del cor.
La Pepa segueix donzella car sempre allunya l’amor. 

La tramuntana sap molt bé
Tot el passat que ella guarda
Les cales serven silencis de pedra
que un raig de lluna sempre il·lumina. 

Ai Pepa, ai Pepa Maca orgull de l’Empordà
Pubilla encisadora que jo no puc oblidar
Ai Pepa, ai Pepa Maca podries ser el meu port
Bonica i catalana porta’ns la pau i fe en el cor.
Punteges bé la sardana a la plaça major
I atraus dins de l’anella les sagetes de l’amor.
Ai Pepa, ai Pepa Maca el teu bell amor perdut
Ens roba tota alegria i fins se’n va la nostra joventut.
 

Els anys passaren de pressa en una trista solitud
L’enyor és flama encesa que ha cremat la joventut
Un dia la Pepa Maca va tornar a viure el seu passat
La filla que ella enyorava tota una dona ha tornat 

Que ignora que és la mare la que té tant a prop seu
Que somriu amb timidesa però amb el cor clavat en creu.
De nou al davant d’un home de la filla amor primer
La Pepa fa el sacrifici fuig d’aquest amor darrer 

La gent que ho sap van murmurant
De sa fingida alegria
I com que és molt esvelta i riallera
Tothom del poble així li canta.

* Nota: Com a la vida,  no tot té de ser línial ni recte, avui m’ha vingut de gust sortir de la temàtica que habitualment toco aquí, i donar a en Psicologiacat un petit esbarjo amb aquesta sardana que m’ha enamorat: La Pepa maca.

Espero que us agradi com m’ha agradat a mí!!!

Premis Bitácoras 2009

Ipsicologos, bloc cosí germà de Psicologiacat, es troba en la posició 20 a la llista que ha sortit publicada a la primera classificació parcial, com millor bloc social i mediambiental en els Premis Bitácoras 2009. Gràcies a tots els que heu votat a ipsicologos i als qui no ho heu fet, us animo si us agrada el bloc.

Premios Bitácoras 2009

Podeu votar des d’aquí posant la Url de http://ipsicologos.es/ en la categoria Millor Blog Social-Medioambiental

O en Millor Blog Cultural, On http://ipsicologos.es/es troba en la posició 53.

 

 

Premios Bitácoras 2009

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Hazte donante de médulá ósea