Una nina és més que una joguina

Una nina és més que una joguina
L’elecció d’una nina serà bona si seguim algunes simples regles:
  • Es necessari que la nina sigui lleugera i d’una talla adaptada a la nena, com el bebè als braços de la seva mare.
  • La nena apreciarà que la seva nina tingui cabells, un aspecte agradable i que tanqui els ulls quan dormi.
  • Ha de ser manejable: articulacions flexibles, còmoda de vestir, que li sigui possible seure.
  • No cal que la nina faci res: ha de ser una nina simple amb què la nena pugui donar llibertat a la seva imaginació i la seva fantasia. Si la nina pronuncia frases, si diu, per exemple, “mama”, la nena no podrà jugar a una altra cosa que a ser la seva mare. Si la nina no diu res, podrà ser el bebè, però també l’alumna, la malalta, la germaneta, etc. Es aconsellable privilegiar les joguines més simples: com menys coses tingui la joguina per si mateixa, més podrà ser la nena l’actriu de la seva pròpia joguina.
  • La nena agrairà així mateix que li donis allò que necessita per cuidar la seva nina: un petit biberó, una manta, una cullera de plàstic, etc. Fins i tot, sent molt petita, veureu a la vostra nena, encara que barroerament, intentar donar el biberó i la cullera imitant alguns dels vostres comportaments.
Advertisements

8 pensaments sobre “Una nina és més que una joguina

  1. Si la nina diu “mama”, dius, la nena no podrà jugar a altre cosa que ser la seva mare. Ho entenc.

    Però, si li dones estris que dius que “agrairà” com: biberons, mantes o culleres de plàstic, també pot ser que li quedin pocs personatges que representar.

    I si li donem un biberó per jugar amb la nina: no estarem inhibint que la nena tingui en compte, també, la possibilitat de que els nens i les nenes petites poden prendre el pit?

    No serà que els petits agraeixen tot el que prové dels adults, com molt bé dius, i que els adults no s’adonen de que la millor aportació que se li pot fer al creixement natural infantil és la menor intervenció possible?

    Et faig saber aquesta opinió des del respecte cap a tu i el teu bloc. 😀

    Una abraçada ben gran i moltes gràcies per posar a disposició de curiosos com jo les teves paraules.

    Amb afecte!

    Jordi

  2. Retroenllaç: El meu fill vol una nina « Psicologiacat

  3. Jordi, t’agraeixo enormement el teu comentari!!!
    Està clar, que de les informacions que rebem n’hem d’extreure les nostres pròpies conclusions, qüestionar-les, com molt bé has fet tu 🙂 i a mí m’agrada fer també.
    Del que es tracta és que el nen investigui, aprengui.
    És curiós veure com nenes criades amb pit, poques vegades juguen a donar el pit a la seva nina i els crida més l’atenció els accessoris infantils, o nens que mai han tingut ni xumet, i en canvi els encanta els ninos amb xumets, etc. O senzillament, fan el que veuen per la TV, i el que s’anuncïa són els bibis, i no una nina que vulgui “pitet”.
    No crec que pel fet de regalar un biberó per la nina de la nena inhibim la possibilitat de prendre pit, seria com dir que regalar una pistola a un nen tingui que ser un assassí de gran com s’ha insinuat moltes vegades.
    Les teves aportacions són molt interessants i conviden a la reflexió, són molt benvingudes en aquest bloc.
    Moltes gràcies. Una abraçada i ens llegim 😉
    Carolina

  4. Em ve al pensament, arrel del que dius, la teoria de les infinites possibilitats.

    Aquesta teoria, diu el següent:

    “El nen petit, donada la seva naturalesa humana, conserva integra la capacitat de sorpresa.

    El nen petit viu en un univers misteriós farcit d’infinites possibilitats.

    Actualment però, l’actuació premeditada que els adults dirigeixen cap al nen petit pretén, una vegada i un altre, que aquest trii entre unes poques possibilitats.

    Els patrons de comportament que l’adult usa per conduir la conducta infantil solen aconseguir que aquest acabi triant entre uns pocs models, o que es vegi obligat a triar un en concret.

    Aquesta forma de fer es pot plasmar en dues equacions simples. L’equació limitada i l’equació infinita.

    EQUACIÓ LIMITADA:
    _Un nen petit viu davant d’infinites possibilitats.
    _Quan l’adult li diu a aquest nen petit el que té que fer l’equació resultant és: Si a una possibilitat li restem infinites possibilitats tenim com a resultat una possibilitat.
    _La ment d’aquest nen quedarà, doncs, limitada a una sola possibilitat. El poder d’elecció d’aquest nen, i futur adult, ha quedat condicionat.

    EQUACIÓ INFINITA:
    _Un nen petit viu davant d’infinites possibilitats.
    _Quan l’adult li diu a aquest nen petit el que NO té que fer l’equació resultant és: Si a infinites possibilitats li restem una possibilitat tenim com a resultat infinites possibilitats.
    _La ment d’aquest nen petit no quedarà, doncs, limitada a una sola possibilitat. El poder d’elecció d’aquest nen, i futur adult, no té límits…

    Tot i la rotunditat i senzillesa d’aquestes equacions, la fórmula és invisible als ulls dels adults donat que aquests adults, en el seu dia, varen ser nens petits ensinistrats per escollir entre unes poques possibilitats.

    Ara, aquests adults repeteixen el model sobre els infants d’avui dia.

    Puntualitzo: de vegades, alguns adults comprenen, alguna cosa d’ells ressona, i això els fa disposar d’oportunitats de canvi. Per cada adult que recobra la seva llibertat d’elecció, un nadó més té possibilitats de ser lliure.

    Gràcies Carolina!! 🙂

  5. Hola Jordi,
    Aquesta teoria que ens has donat, m’ha semblat molt interessant i ademés certa, com bé acabes, la educació ens marca en la nostra vida adulta i moltes vegades repetim els patrons que recordem del nostres pares que no ens agradaven a nosaltres i en canvi com si fos l’únic camí que poguessim seguir el repetim de nou amb els nostres fills, sabent que no fem bé i això no té per què ser així. Tenim a l’abast de les nostres mans fer que no sigui així.
    Em vas comentar que t’agradava el tema de la resiliència, a mí també, i crec que la resiliència dona una nova perspectiva per a ser adults lliures i aprendre dels “errors” comesos pels adults, no necessariament el fill d’un alcohòlic té que ser un adult alcohòlic.
    I tenim de deixar jugar als nens, que caiguin a terra, es facin mal als genolls, es barallin, comparteixin, es relacionin entre ells, procurant no interferir entre les seves relacions massa, que es la millor forma de que arribin a ser uns adults sans mentalment.
    Una abraçada Trencaments 🙂

  6. Uix! Ho sento, doncs no recordava que t’hagués dit que m’agradava això que comentes de la resiliència. De fet, he cercat a Internet el que vol dir aquesta paraula per mirar d’ajudar-me a fer memòria.

    De totes maneres, t’entenc perfectament i, a més, ara ja sé que és la risiliència. Déu ni do, quines parauletes! 🙂

    Parlant de tot plegat, ara recordo el cas d’un nen de cinc anys que va duu a casa seva un paper de l’escola en que es demanava permís als pares perquè el nen pogués anar de convivències.

    En el full hi havia dos apartats optatius i els pares n’havien de triar un. En un apartat deia que donaven permís perquè el nen anés d’excursió, i en un altre apartat deia que no donaven permís perquè el nen anés d’excursió.

    Els pares, desprès de llegir el full, es van mirar amb un mig somriure i li van preguntar al nen “Vols anar de convivències amb l’escola?”, a lo que el nen va respondre que no.

    Aleshores el pare va afegir manualment un nou apartat al full que deia el següent: “Els pares donem permís al nen per anar a les convivències, però ell no hi vol anar”.

    En ocasions, observar com fins i tot les formalitats més habituals discriminen la voluntat dels nens es suficient per entendre com de sistemàtica i conductivista és la societat.

    I si a més d’observar, actuem encara que només sigui en allò que ens és més proper, ens podem convertir en uns autèntics catalitzadors dels canvis més importants que es poden donar: els que succeixen a dins nostre…

    No cal que les accions siguin “guerrilleres” per donar a entendre a l’entorn el dret al respecte que tota persona té. De vegades, una mica d’humor amb amor és suficient per desencallar el que porta molt de temps enquestat.

    Una abraçada!!

    P.D.: Ah!, el nen no va anar finalment a l’excursió, segons tinc entens, i si bé va haver nens que li van explicar que s’ho havien passat molt bé, ell sempre va saber que la decisió de no anar havia estat seva i això va reforçar la seguretat en ell mateix i el seu sentit de la pròpia responsabilitat.

  7. Uixx, que la patinada l’he tinguda jo, jajaja, va ser un altre comentari el que m’ho deia, el del Jose.
    Però, m’alegro que hagis après aquest nou terme. En aquest bloc ja n’havia parlat en una altra ocasió. Si vols pots introduir la paraula a la part de dalt de la dreta i t’ho buscarà. Es un tema fascinant.
    Moltes gràcies per l’exemple que has fet del nen, il·lustratiu.
    I es així, i s’ha de respectar, tot i que potser l’entorn més proper amics, professors no ho arribin a entendre, però ell va fer el que sentia, el que li venia de gust i això no té preu.
    Ens llegim!!!

  8. Retroenllaç: Joguines « Psicologiacat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s