Ansietat

Tots alguna vegada de la nostra vida hem sentit por, normalment sabem de què, ho identifiquem i amb el temps passa. Però quan la persona no sap el perquè d’aquest temor o li provoca una ansietat inapropiada a la situació, parlem de trastorns d’ansietat.

Psicòlegs cognoscitius, van suggerir que les persones que pensen que no controlen les circumstàncies estressants de la seva vida, són més propenses a patir d’ansietat, que les que senten que controlen aquests esdeveniments.

I psicòlegs, des de l’àmbit biològic, consideren que la predisposició a l’ansietat és hereditària, ja que aquests trastorns es presenten més en famílies.

Us convido a veure aquest vídeo, que és molt interessant i aclaridor.

Hi ha diferents trastorns d’ansietat, les fòbies específiques, trastorns de pànic, trastorns d’ansietat generalitzada, trastorns obsessius-compulsius.

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Mania i trastorn bipolar

Bipolar

La mania és un trastorn de l’estat d’ànim. No tan comuna com la depressió i que es caracteritza perquè la persona es torna eufòrica, superactiva i es distreu amb facilitat.

Amb una autoestima excessivament inflada, sol tenir grans projectes, però poques ganes de realitzar-les.

Aquesta autoestima inflada, de vegades fa que es torni cap als altres agressiva, incontrolable, violenta i incomprensible, fins a tal punt, que esgotada s’acaba per esfondrar.

Poques vegades, sol aparèixer la mania sola, més aviat s’alterna amb la depressió. Quan la mania i la depressió són presents, se’l coneix com trastorn bipolar.

Pot durar des d’uns dies a diversos mesos, i intercalar amb estats normals d’ànim.

Afecta per igual a homes i dones. El trastorn bipolar, es vincula més a l’herència que la depressió, i es tracta amb medicaments més freqüentment.

Depressió

falling dreams

La depressió és un trastorn de l’estat d’ànim, que es caracteritza per tenir sentiments exagerats de tristesa, pèrdua d’interès en les activitats que abans gaudien, símptomes com culpa excessiva o sentiments de minusvalidesa.

Les persones que pateixen depressió, es poden sentir incapaços per prendre les decisions més simples en la seva vida diària, perquè se senten cansades i apàtiques.

Poden tenir sentiments d’haver fracassat en la vida i es fan absolutament culpables de tots els seus problemes.

Sovint pateixen insomni i tenen problemes per concentrar-se o per pensar. Perden l’interès pel menjar i pel sexe. En casos molt greus de depressió, les persones poden tenir pensaments suïcides i fins i tot poden arribar a intentar suïcidar-se.

adioslagrima

S’ha de distingir entre la depressió clínica i la depressió normal . La depressió normal, és la tristesa absolutament normal, que sentim quan perdem un ésser estimat, quan perdem el treball, quan acaba una relació amorosa. I que tots hem sentit en un moment o en un altre a la vida.

Fins i tot a vegades sentir-se trist sense motiu aparent, és normal en persones psicològicament saludables.

Els trastorns de l’ànim, en aquests casos, es consideren normals a problemes de la vida real i amb el temps passen.

Quan es classifica que la depressió és un trastorn de l’estat d’ànim és perquè es perllonga en el temps, és seriosa i va més enllà de la reacció característica davant d’un moment estressant de la vida.

Falta de desig sexual

Falta de desig sexual

És un trastorn que pot arribar a afectar a homes i a dones, i és la manca de desig sexual o anafrodisia, d’origen psicològic que es defineix per una falta de desig sexual, fredor sexual, incapacitat per arribar a l’orgasme i fins i tot repulsió cap el contacte sexual. Es pot dir de moltes maneres, desig sexual inhibit, falta de líbido, pèrdua de líbido, manca de desig sexual.

Pot ser la causa de problemes físics o la presa d’algun medicament, o d’altres factors. S’haurà de consultar amb el metge de capçalera, però quan ja s’han descartat les causes físiques o hormonals, el motiu sol ser psicològic.

L’estrès, negació a l’èxit, l’amor i al plaer, ansietat, por al rebuig del company o companya, depressió, problemes per demostrar els desitjos sexuals, pot provocar una inhibició de la líbido, persistent o més lleu, que fa disminuir o fins i tot convertir-se en nul el desig sexual. El nostre estat d’ànim va directament influït pel nostre rendiment sexual.

La anafrodisia, sol ser més freqüent en dones, però en el cas dels homes és més preocupant. Perquè no s’ha de confondre la manca de desig amb els trastorns de l’erecció, ja que hi pot haver un desig enorme amb gran excitació però la impossibilitat de mantenir l’erecció durant llarga estona. La manca d’erecció, no vol dir manca de desig sexual.

El millor és parlar amb la parella i tractar de trobar les causes obertament, amb sinceritat i sense complexos. Ja que qui el pateix pot sentir una gran frustració, però al company o la companya també la situació li interessa, el preocupa i pot arribar a provocar-li infelicitat. La comunicació pot ser una bona eina per trobar una solució. En el cas que la parella ja no sàpiga com resoldre les seves inquietuds per la anafrodisia d’una de les parts, el millor serà anar al psicòleg, que us donarà el diagnòstic i tractament adequats per al vostre cas.

Mètode Chace

ballarina

A principis de la dècada de 1940, Marian Chace, a la costa est dels Estats Units va ser requerida per l’Hospital Federal St Elisabeth en l’àrea de Washington DC per tal que treballés amb els pacients de la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica. Chace tenia un bagatge de vint anys d’experiència com a professora de dansa dirigida a totes les edats i la seva sensibilitat, intuïció i creativitat eren ben reconegudes.

En aquesta època on encara no s’utilitzaven els psicofàrmacs per al tractament de molts dels trastorns mentals, va ser tota una sorpresa per a molts dels professionals de la medicina i del camp de la salut en general de l’esmentat hospital al conèixer la resposta i els efectes tan positius que es van aconseguir després d’introduir un espai de dansa i moviment improvisat i creatiu, en especial amb els pacients psicòtics i esquizofrènics. Chace s’acostava als pacients i es comunicava a través del moviment i la dansa ajustant-se al nivell cognitiu-emocional de cadascú.

Molts no utilitzaven l’expressió verbal i el moviment era un canal de comunicació que obria multitud de possibilitats. A través d’un moviment empàtic i sincronitzat transmetia a l’individu un missatge crucial: “t’accepto com ets i vull estar amb tu on tu estàs”. Aquest principi de relació desencadenava un procés d’intervenció que anava aportant una forma concreta de comunicació als pacients i que a més els ajudava a connectar amb el món real i amb les seves emocions. Així, aquesta és una de les idees fonamentals que Chace va deixar com a llegat, que la teràpia a través de la dansa i el moviment utilitza una de les formes bàsiques de comunicació, oferint a l’individu un mitjà per relacionar-se amb ell mateix i amb el seu entorn. Ella mateixa recull aquesta idea quan afirma que el substrat de la dansa és la posada en acció d’un mateix i l’expressió d’emocions. D’aquesta manera la dansa es converteix en un potent mitjà pel qual es comuniquen les persones amb malalties mentals severes (Chaiklin, 1975).

Avui en dia s’entén aquest marc de treball com “Mètode Chace”.

* ASMR Revista Internacional On-line

 

 

√ Campanya a favor de la donació de medul·la. Fes-te donant, la teva solidaritat pot salvar vides.

Joel tiene Aplasia Medular Congénita* Aplàsia Medul·lar Congènita

* Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Fes-te donant de moll d’os

Tipus de trastorns esquizofrènics

Gala contemplant el mar mediterrani el qual a vint metres es converteix en el retrat de Abraham Lincoln 

Esquizofrènia desorganitzat, és un trastorn esquizofrènic que presenta un discurs incoherent i un comportament regressiu com rialletes nervioses, ganyotes i gestos frenètics. Poden orinar i defecar en moments inadequats. Són actius però dispersos i acostumen a entaular converses incoherents.

Esquizofrènia catatònica, el tret principal és una alteració de l’activitat motora. Les persones amb aquest trastorn alternen entre un estat “catatònic”, en què romanen immòbils, i en un estat en el qual s’exalten de manera excessiva. Poden comportar-se com un robot quan se’ls ordena moure’s o romandre en posicions estranyes i incòmodes durant hores.

Esquizofrènia paranoide, caracteritzat per deliris o les al·lucinacions. Tenen idees delirants de persecució o grandesa. Semblen més “normals” que les persones amb altres trastorns esquizofrènics si els seus deliris són compatibles amb la vida quotidiana. Encara que, poden tornar-se agressius cap a qualsevol que qüestioni les seves idees o que tracti de contradir els seus deliris.

L’esquizofrènia indiferenciada cobreix símptomes diversos de més de dues de les característiques anteriors.

L’esquizofrènia residual que es manifesta per una retracció, després que les al·lucinacions i els deliris han desaparegut.

Història recent sobre la bulímia nerviosa

Bulímia nerviosa

L’interès per la bulímia nerviosa (BN) es va iniciar en la meitat dels anys 70 al publicar una sèrie d’informes descrivint el “síndrome d’afartaments i purgues” entre estudiants universitàries americanes. El trastorn va captar encara més l’atenció amb la publicació d’un article titulat “Bulímia nerviosa: una variant nefasta de l’anorèxia nerviosa” escrit pel Dr Russell de Londres, una autoritat en el camp de l’anorèxia nerviosa (Russell, 1979).

A partir de la seva inclusió com a entitat diagnòstica en el DSM-III (Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals), el 1980, la BN ha arribat a ser un tema rellevant tant en la literatura popular com en les publicacions científiques especialitzades.

El 1980, Fairburn va publicar a la revista femenina Cosmopolitan un article en què es descrivien els símptomes d’aquest trastorn i es demanava a les lectores que ho pateixen, que es posessin en contacte amb ell per omplir un qüestionari, ajudant així a la investigació sobre aquest trastorn. En uns dies es van rebre més de 1000 respostes. La majoria de les que van respondre al qüestionari semblaven tenir BN, encara que només el 2,5% estava rebent alguna forma de tractament per a aquest problema. Els resultats d’aquest estudi suggerien que la BN era una malaltia greu, no detectada en la gran majoria dels casos (Fairburn i Cooper, 1982).

Posteriorment, s’han realitzat nombroses investigacions sobre aquest tema i s’ha trobat que la BN és un important problema de salut en nombrosos països, concretament a aquells en què es presenten més casos de anorèxia nerviosa. Recentment s’ha estès a països mediterranis com Itàlia i Espanya i la seva incidència, en general, sembla ser creixent (Fairburn, 1995).

En l’estudi pioner de Cosmopolitan es va constatar que només el 2,5% dels casos trobats amb BN estaven en tractament. Aquesta reticència al tractament, encara que no en forma tan extrema, segueix observant en l’actualitat segons diversos estudis. Les raons per les quals aquests pacients són reacis a buscar ajuda són la vergonya, el sentiment de culpa i el temor a que altres persones s’assabentin. També sol influir la tendència a minimitzar el problema i la manca de confiança en que puguin trobar una ajuda eficaç.