Falta de desig sexual

Falta de desig sexual

És un trastorn que pot arribar a afectar a homes i a dones, i és la manca de desig sexual o anafrodisia, d’origen psicològic que es defineix per una falta de desig sexual, fredor sexual, incapacitat per arribar a l’orgasme i fins i tot repulsió cap el contacte sexual. Es pot dir de moltes maneres, desig sexual inhibit, falta de líbido, pèrdua de líbido, manca de desig sexual.

Pot ser la causa de problemes físics o la presa d’algun medicament, o d’altres factors. S’haurà de consultar amb el metge de capçalera, però quan ja s’han descartat les causes físiques o hormonals, el motiu sol ser psicològic.

L’estrès, negació a l’èxit, l’amor i al plaer, ansietat, por al rebuig del company o companya, depressió, problemes per demostrar els desitjos sexuals, pot provocar una inhibició de la líbido, persistent o més lleu, que fa disminuir o fins i tot convertir-se en nul el desig sexual. El nostre estat d’ànim va directament influït pel nostre rendiment sexual.

La anafrodisia, sol ser més freqüent en dones, però en el cas dels homes és més preocupant. Perquè no s’ha de confondre la manca de desig amb els trastorns de l’erecció, ja que hi pot haver un desig enorme amb gran excitació però la impossibilitat de mantenir l’erecció durant llarga estona. La manca d’erecció, no vol dir manca de desig sexual.

El millor és parlar amb la parella i tractar de trobar les causes obertament, amb sinceritat i sense complexos. Ja que qui el pateix pot sentir una gran frustració, però al company o la companya també la situació li interessa, el preocupa i pot arribar a provocar-li infelicitat. La comunicació pot ser una bona eina per trobar una solució. En el cas que la parella ja no sàpiga com resoldre les seves inquietuds per la anafrodisia d’una de les parts, el millor serà anar al psicòleg, que us donarà el diagnòstic i tractament adequats per al vostre cas.

Depressió després del matrimoni

Núvia

Segons els experts, l’estat de pesar després de la boda és més o menys comú i sol donar-se en persones “una mica immadures”. “No és una cosa patològica, sinó una reacció emocional que veiem bastant en consulta, però res greu”, reconeix Jesús de la Gándara, psiquiatra i cap del Servei de Psiquiatria del Complex Assistencial de Burgos. “Alguns que s’han casat recentment senten por pel pas que acaben de donar i no assumeixen aquesta vinculació amb la seva parella”, assenyala.

Curiosament, aquest “baixón postboda” es dóna més sovint en aquelles parelles que ja portaven anys convivint. Gándara apunta una possible explicació: “Es tracta d’una conjunció de diversos factors, però fonamentalment amaga un sentiment de por a la pèrdua de llibertats i dificultats per acceptar el compromís per a tota la vida”.

La relació de parella té unes fases ben conegudes. Primer es dóna l’etapa de l’enamorament inicial, que dura uns tres anys i és la fase platònica, la del desig, en què l’hormona més activa és la dopamina, relacionada amb el plaer. El segueix el que Eduard Punset anomena la “fase de construcció del niu”, que inclou “assumir una certa responsabilitat, la negociació de les llibertats individuals i comprometre’s més amb la parella”, segons explica el psiquiatre, i l’hormona oxitocina guanya protagonisme, per sobre de la dopamina. És en aquest període en el qual poden sorgir problemes, ja que “tots aquests acords als quals s’ha d’arribar no són verbalitzats, sinó que és una qüestió d’actitud, del dia a dia i tots dos han de cedir en algun aspecte”, indica .

Si aquesta darrera fase no està ben assentada, donar el pas cap al matrimoni pot no ser una bona idea. “S’ha de pensar-s’ho molt abans i analitzar si realment el company sentimental és la persona ideal per compartir la vida, per molt afecte que existeixi”, aconsella l’especialista, que considera que si no s’està molt segur, el més probable és que la parella duri poc temps casada “.

Tots els informes assenyalen, any rere any, que les vacances són catastròfiques per als matrimonis, ja que en l’època estival augmenta el temps que els cònjuges passen junts i, també, les discussions. Per això és durant aquests mesos quan els jutjats reben el major nombre de peticions de divorci. No obstant això, aquesta influència negativa de les vacances a la parella és aplicable només a aquells matrimonis que fa temps que es van prometre amor per tota la vida. En els acabats de casar, aquesta estació té l’efecte contrari.

Segons Jesús de la Gándara, “el problema sorgeix en aquelles parelles que estan acostumades a passar poc temps sota el mateix sostre, pels seus respectius treballs, i que quan arriben les vacances gairebé han d’aprendre a conviure de nou. És llavors quan sorgeixen les baralles i les ‘diferències irreconciliables’ “, explica.

* Font: elmundo.es

 

 

joel rodríguez   AJUDA AL JOEL!!! Fes-te donant de medul·la òssia.

  * El blog de Roman. El pare del Joel.

  * Fundació Carreras. Contra la leucèmia.

* Ajuda al Joel

Història recent sobre la bulímia nerviosa

Bulímia nerviosa

L’interès per la bulímia nerviosa (BN) es va iniciar en la meitat dels anys 70 al publicar una sèrie d’informes descrivint el “síndrome d’afartaments i purgues” entre estudiants universitàries americanes. El trastorn va captar encara més l’atenció amb la publicació d’un article titulat “Bulímia nerviosa: una variant nefasta de l’anorèxia nerviosa” escrit pel Dr Russell de Londres, una autoritat en el camp de l’anorèxia nerviosa (Russell, 1979).

A partir de la seva inclusió com a entitat diagnòstica en el DSM-III (Manual Diagnòstic i Estadístic dels trastorns mentals), el 1980, la BN ha arribat a ser un tema rellevant tant en la literatura popular com en les publicacions científiques especialitzades.

El 1980, Fairburn va publicar a la revista femenina Cosmopolitan un article en què es descrivien els símptomes d’aquest trastorn i es demanava a les lectores que ho pateixen, que es posessin en contacte amb ell per omplir un qüestionari, ajudant així a la investigació sobre aquest trastorn. En uns dies es van rebre més de 1000 respostes. La majoria de les que van respondre al qüestionari semblaven tenir BN, encara que només el 2,5% estava rebent alguna forma de tractament per a aquest problema. Els resultats d’aquest estudi suggerien que la BN era una malaltia greu, no detectada en la gran majoria dels casos (Fairburn i Cooper, 1982).

Posteriorment, s’han realitzat nombroses investigacions sobre aquest tema i s’ha trobat que la BN és un important problema de salut en nombrosos països, concretament a aquells en què es presenten més casos de anorèxia nerviosa. Recentment s’ha estès a països mediterranis com Itàlia i Espanya i la seva incidència, en general, sembla ser creixent (Fairburn, 1995).

En l’estudi pioner de Cosmopolitan es va constatar que només el 2,5% dels casos trobats amb BN estaven en tractament. Aquesta reticència al tractament, encara que no en forma tan extrema, segueix observant en l’actualitat segons diversos estudis. Les raons per les quals aquests pacients són reacis a buscar ajuda són la vergonya, el sentiment de culpa i el temor a que altres persones s’assabentin. També sol influir la tendència a minimitzar el problema i la manca de confiança en que puguin trobar una ajuda eficaç.

Pensament repetitiu

Pensaments repetitius

Pensaments repetitius

Quan la nostra ment no fa més que donar voltes i més voltes als nostres pensaments inútilment i ens produeix  sentiments negatius, el resultat és esgotador. No trobem respostes o solucions vàlides i acabem en un carreró sense sortida: “No me’n surtiré”, “Sóc incapaç com sempre”, “La meva vida no té sentit”, “No puc concentrar-me”.

Ens deixem atrapar per una quantitat de pensaments i sentiments negatius que ens aclaparen i interrompen el nostre funcionament diari i el nostre benestar: Et costa dormir al vespre després d’una petita errada en el treball, o després d’un control mèdic rutinari, o després d’una discussió i et quedes “enganxat” pensant el què vas dir malament o què podries haver dit.

La preocupació intensa, resulta nociva perquè afecta la nostra capacitat per a obtenir respostes i solucions als nostres problemes, produeix desmotivació i ens bloqueja en una posició repetitiva, la qual, finalment, pot arruinar la nostra salut física i mental, provocant-nos trastorns com la gastritis, mals de cap, hipertensió, o bé depressió i ansietat, així com abusar del consum de drogues com l’alcohol, café o tabac.

D’aquesta manera, les tensions a les quals t’enfrentes et semblen majors, no trobes solucions adequades i et sents cansat.

No es tracta de reprimir aquest tipus de pensaments sinó de considerar-los i analitzar-los a fons. Si el pensament és causat pel hàbit, és un fet indicatiu i resulta important advertir que només es tracta d’una repetició i còpia mecànica, per tant, això no és pensar en absolut. Al no donar importància a aspectes de la nostra vida, salut, relacions o circumstàncies, no s’ha donat al pensament repetitiu el temps necessari per a completar-se. Seria com comparar-ho amb una carta que has començat a escriure però que mai acabes i això t’irrita. Per aquest motiu, el pensament divaga i es torna repetitiu.

Si segueixes el curs dels teus pensaments, amb atenció cuidadosa, desinteresada i passivament conseguiràs una concentració essencial per la comprensió real.

Com deslliurar-te d’aquests pensaments?

* Tens què saber que pensar més no és pensar millor, observar els nostres pensaments i saber detectar-los quan estan començant a rondar-nos d’una manera inútil i esgotadora.

* Prèn-te un respir. Surt a passejar, cuina, llegeix un llibre, juga amb els teus fills, escolta música que t’agradi, fes manualitats,…

* Mou-te, l’activitat física ens repercuteix positivament en el nostre estat d’ànim.

* Anota el teu problema, recorda la carta inacabada de la què parlava abans i dedica un moment oportú per a tractar-lo amb les condicions adequades i poder considerar-lo situante a una distància que et permeti veure amb claredat i perspectiva.

* Practica la meditació, t’ajudarà a prendre distància de les teves obsessions.

Solitud

La soledat, o sigui la dolorosa consciència de que les relacions socials d’una persona són deficients, és a la vegada alguna cosa que contribueix a la depressió i alhora al seu propi problema. La deficiència prové de la falta de relació entre els contactes socials reals i els desitjats. Una persona es pot sentir sola quan està aïllada i una altra pot sentir-se sola entre una multitud.

“Als Estats Units, hi ha soledat, però no vida solitària”, escriu Mary Pipher (2002); “existeixen multituds, però no comunitats”.

Estar sol sovint fomenta la soledat. Les persones que estan soles, això és, que no estan casades, no tenen un vincle amb una altra persona i amb freqüència són joves, tenen més tendència a sentir soledat.

Estar sol és sentir-se exclòs d’un grup al que li agradaria pertànyer; sentir-se no estimat i abandonat pels que estan al seu voltant; sentir-se coartat i incapaç de compartir els seus assumptes privats amb ningú, o sentir-se alienat o diferent dels que viuen en la seva comunitat.

Igualment que les persones deprimides, les persones solitàries tendeixen a culpabilitzar-se a elles mateixes, atribuint les seves relacions socials deficients a la seva pròpia inadequació (Snodgrass, 1987). Pot haber-hi en allò un motiu per el que es sentin culpables: les persones solitàries tendeixen crònicament a ser tímides, autoconscients i faltes de autoestima, i a ser percebudes com a menys competents i atractives des del punt de vista social (Cheek i Melchior, 1990). Sovint els hi costa presentar-se, trucar per telèfon i participar en grups. Ademés, creure en la seva falta de valor en el nivell social els limita la possibilitat d’advertir i recordar reaccions positives i actuar d’una manera que reduiria la soledat. Per tant, els factors que operen per a crear i mantenir el cercle de la depressió poden produir també un cercle de soledat.