Desenvolupament físic en la infantesa.

Desenvolupament físic en la infantesa

En el primer any de vida, el nadó mig creix 25 centímetres i augmenta uns set quilograms. Per als quatre mesos, el pes del naixement s’ha duplicat i per al primer aniversari s’ha triplicat. Durant el segon any, el creixement físic es fa considerablement més lent. Els ràpids increments d’estatura i pes no passaran de nou sinó fins a l’inici de l’adolescència.
El creixement d’un nadó no passa de manera uniforme i contínua, més aviat passa de manera intermitent. Quan es mesura a les criatures diàriament en els seus primers 21 mesos, la majoria no registra creixement el 90 cent del temps, però quan creixen ho fan amb rapidesa, en ocasions d’una manera sorprenent. Per increïble que sembli, alguns nens creixen tant com 2,6 centímetres de la nit al matí.
Els canvis en el volum del nadó s’acompanyen per canvis marcats a les proporcions del cos. Durant els primers dos anys després del naixement, el cap dels nens és gran en relació amb el seu cos, mentre l’encèfal passa per un creixement ràpid. L’encèfal d’un nen arriba a tres quartes parts de la seva mida adulta aproximadament als dos anys, moment en què el creixement del cap es torna més lent i el creixement més important correspon al cos. El creixement del cap està pràcticament complet als 10 anys, però el cos continua creixent per uns quants anys més.

Anuncis

Què és la psicologia del desenvolupament?

De la infantesa a la vellesa.
S’anomena psicologia del desenvolupament a l’estudi de com canvia la gent del naixement a la vellesa. Ja que pràcticament tot el que fa referència a una persona canvia al llarg del cicle de vida, la psicologia del desenvolupament inclou tots els temes estudiats pels psicòlegs, com pot ser el pensament, llenguatge, intel·ligència, emocions i conducta social. Però els psicòlegs del desenvolupament es concentren només en un cert aspecte d’aquests temes: com i per què es presenten canvis a mesura que la gent envelleix.
 
Al mirar d’entendre el “què” i el ‘”com” del desenvolupament humà, els psicòlegs es centren en tres temes d’interès permanent.
  • Un és el tema de les característiques individuals davant dels trets humans compartits. Encara que hi ha molts patrons comuns en el desenvolupament humà, el desenvolupament de cada persona també és únic en certs sentits. Tots emprenem essencialment la mateixa ruta del desenvolupament, però cadascú de nosaltres ho fa per diferents camins i experimenta els esdeveniments de diferents maneres.
  • Un segon tema que ressalten els psicòlegs del desenvolupament és el de l’estabilitat davant del canvi. El desenvolupament humà es caracteritza per transicions importants de la vida i per discontinuïtats amb el passat.
  • Finalment, el tema de l’herència davant de l’ambient és central per a la psicologia del desenvolupament. El desenvolupament humà s’explica per una combinació de forces biològiques i experiències ambientals. Totes dues interactuen constantment per modelar el creixement de la gent.

Resiliència I

Resiliència

Alguns nens que experimenten problemes seriosos semblen, sorprenentment, sortir indemnes. A aquests nens se’ls anomena “resilients” o “invencibles”. Els que estan familiaritzats amb la investigació recent, no obstant això, utilitzen aquests termes amb precaució. El que sembla cert és que tot estrès té un impacte, però alguns nens ho suporten tant bé que l’impacte es suavitza. L’èxit d’aquests nens ha proporcionat un nou objectiu a la psicologia del desenvolupament: enfortir els potencials del nen, no necessàriament eliminant els riscos.

En comptes d’eliminar les experiències negatives de la vida dels nens (una tasca impossible), els psicòlegs del desenvolupament volen saber de quina manera els nens les afronten, deixant enrere els problemes per a tornar-se adults reeixits.

La resiliència ha estat definida com “un procés dinàmic que recull l’adaptació positiva dintre del context de l’adversitat significativa”.
Consideri les tres parts d’aquesta definició:

  • La resiliència és dinàmica, no és un tret estable. Això significa que un nen pot ser resilient en alguns períodes però no en d’altres. Per exemple, un nen d’una família problemàtica pot ser un bon lector sense importar que estigui en mig d’una classe sorollosa amb un mestre incompetent, però a l’arribar a l’adultesa sigui incapaç d’establir una relació sentimental satisfactòria.
  • La resiliència no és absència de patologia sinó una adaptació positiva a l’estrès. Per exemple, una nena rebutjada no se la considera resilient si simplement no està deprimida. No obstant això, si el rebuig dels seus companys de classe la duu a establir una relació tancada amb una altra persona, sigui un avi o un nen més petit, aleshores ella sí és resilient.
  • L’adversitat ha de ser significativa. Hi ha estrès benigne (inclusivament aquells que en un primer moment es va pensar que eren nocius, com l’ocupació materna), alguns són de menor importància (gran grandària de la classe, dèficit visuals) altres són de major importància (discriminació per part dels companys, negligència dels pares).

    Per a determinar l’impacte més probable d’un tipus d’estrès particular en un nen, s’ han de respondre tres preguntes:

    Quantes vegades ha experimentat estrès?

    Es veu afectada la seva vida quotidiana?

    Què pensa el nen sobre això?

Resiliència

El nen copejat per la vida, pot canviar radical i positivament el seu futur.

El nen copejat per la vida, pot canviar radical i positivament el seu futur.

Un tema de gran interès per als psicòlegs del desenvolupament és la resiliència, la capacitat d’alguns nens de superar greus obstacles per al seu desenvolupament. Per exemple, un nen que creix en una llar de baixos ingressos, en un barri empobrit, amb una mare que pateix una malaltia mental, un pare alcohòlic i aturat, i diversos germans, probablement arribi a ser delinqüent, marginat, addicte a les drogues i criminal. Les estadístiques revelen que, no importa quina sigui la cultura o l’ètnia, aquesta infantesa generalment condueix a una adultesa problemàtica. Però, la resiliència demostra que no té perque ser així. Que el nen copejat per la vida, si se li tendeix una mà, sigui socialment o culturalment, el seu futur pot canviar radical i positivament.

Alguns nens que creixen en aquestes terribles circumstàncies arriben a ser adults feliços, saludables i productius. Aquests individus podran graduar-se a la universitat, mantenir-se en una bona ocupació, casar-se amb cònjuges afectuosos i educar nens feliços i productius. Ells són resilients.

Com es produeix aquest fenomen? Com podrem deduir si emprem una perspectiva multicontextual, la personalitat d’un nen, les característiques de la seva educació, la naturalesa de la vida familiar i les característiques del barri en el qual viu, tot contribueix a la resiliència. Cap d’aquests factors és simple.

Un infant a la família

Enhorabona! Has donat vida a una criatura.

Enhorabona! Has donat vida a una criatura.

Enhorabona! Ja ets mare o pare. Has donat vida a una criatura amb els sentiments positius i les il·lusions que això comporta. Veuràs que meravellós és observar com creix i es desenvolupa gràcies a tu que has decidit compartir la vida amb ell, ella o ells!

Aquesta nova experiència t’omplirà d’alegria i orgull encara que en algunes ocasions sentiràs que et desbordes davant dels nous reptes que suposa l’arribada d’un infant. Com interpretar el seu plor?, com alimentar-lo?, com agafar-lo?, què fer si es posa malalt?… Aquest sentiment és natural i comú en moltes mares i molts pares. Es tracta d’una situació nova que t’exigeix un canvi de vida i de comportament. Amb el pas dels dies t’aniràs sentint més segur i capaç de comprendre i cuidar la teva criatura, fins que t’adaptaràs plenament a la nova situació. De fet, el desenvolupament dels infants depèn en gran mesura del clima adequat de relació que la família li pot aportar, i cal tenir clar que des del primer dia tu ets qui millor coneix aquesta personeta meravellosa. Per tant, confia en les teves possibilitats perquè de ben segur que ho faràs molt bé!

Segurament un dels canvis més importants en la vida de les persones adultes és la incorporació d’un infant a la família. Aquest fet suposa una adaptació a la nova situació que comporta prendre un seguit de decisions en relació amb l’alimentació, l’educació, els valors i les formes de criança. Al mateix temps, es generen nous compromisos per tal de garantir el benestar de la criatura i, per tant, cal decidir sobre com conciliar el treball amb la vida familiar o cal determinar les responsabilitats i les funcions que cada membre de la família assumirà.

Tenir cura d’un infant implica tenir en compte alguns aspectes importants:

  • Cal assumir amb responsabilitat el naixement del nadó. Això vol dir tenir roba adequada, preparar bolquers, informar-se sobre la seva alimentació… però també, pensar, imaginar com serà la nova vida amb un infant i dialogar sobre el tema. Et pot servir el fet de recordar la teva experiència com a filla o fill per tal de repetir tot allò que els teus pares van fer i que creus que ha estat positiu per a la teva vida.
  • L’avenç progressiu cap a les relacions paritàries entre home i dona, i la incorporació de la dona al món del treball remunerat i fora de la llar, ha modificat notablement els papers tradicionals de la dona i l’home pel que fa a la cura de les criatures. La criança dels infants ha de ser una tasca compartida i basada en una relació de col·laboració i de complementarietat entre els dos progenitors, de manera que tothom sigui important i participi de les diferents activitats amb el seu fill o la seva filla. Per això és molt important el fet de conciliar i repartir les tasques familiars amb les pròpies del treball cadascú.
  • També pot ser que hagis decidit tirar endavant la criança de la criatura sense parella. És cert que la tasca pot ser més feixuga pel fet de no poder compartir-la amb una altra persona i, per això, és important el suport de la teva xarxa familiar i d’amistats. Criar els fills en solitari pot ser igual de satisfactori que fer-ho en parella. Comportarà canvis importants a la teva vida que en cap cas han de suposar un trencament laboral i social, sinó una adaptació a la nova situació.
  • L’arribada d’una nova persona a casa comporta reajustar la vida familiar. Els ritmes, el temps i l’estil de vida es modifiquen substancialment, però un bon clima familiar, base del progrés de les criatures, requereix també que disposis de moments d’intimitat i d’espais propis per a tu o per a les teves relacions personals i socials.

Trastorn dèficit d’atenció

Trastorn Dèficit Atenció

El TDA (Trastorn Dèficit Atenció) és un dels trastorns infantils més comuns en la infantesa. Entre un 5 i 6 % dels nens en edat escolar pateixen aquesta alteració neurològica. Afecta per igual a nens i nenes, encara que n’hi ha molts més casos de nens diagnosticats.

Es caracteritza per una manca d’atenció (el nen es distreu fàcilment, no aconsegueix concentrarse, perd els objectes que utilitza en les seves tasques), hiperactivitat (es mou continuament, no pot estar sentat per llargues estones, parla massa), impulsivitat (parla i actua sense pensar, no pot esperar i interromp als altres).

Informació com aquesta es pot trobar per internet fàcilment, però la realitat es que al voltant del TDA s’està generant una gran polèmica i els pares se n’haurien d’assabentar.

El Dr. Fred A. Baughman Jr. és un neuròleg d’adults i nens certificat pel Col·legi Americà de Psiquiatria i Neurologia, i Membre de la Acadèmia de Neurologia. Alhora és autor del llibre, “El frau del TDAH: Com la psiquiatria converteix en pacients a nens normals”.

“El TDA no es un desordre, ni una enfermetat, ni una síndrome, ni un desequilibri químic del cervell. No ha estat sobrediagnosticat, subdiagnosticat o maldiagnosticat. Senzillament no existeix ni en un 3%, 5 % o 10 % de la població. De fet, no existeix. Es 100% un frau”. Va afirmar el Dr. Baughman, un dels molts professionals mèdics que recentment varen testificar davant del FDA i del Congrés en contra del TDA.

El Dr. Baughman va dir: ” Estem drogant a nens normals per a que actuin, menys com a nens normals i obligant-los a que actuin com els adults dòcils que se suposa que els estan ensenyant”.

“El TDA es una enfermetat fabricada, una enfermetat inventada que produeix uns  guanys immensos per als psiquiatres, pediatres, metges familiars, neuròlegs, psicòlegs, districtes escolars, grups mèdics (NAMI, CHADD), membres del Congrés i, sobretot, per a les compañies farmacèutiques”.

“Hem permés als professionals de la salut i de les escoles classificar de manera general el comportament i establir uns límits per a la conducta de l’estudiant en l’ambient escolar”.

“Els hi donem drogues als nens tan lliurement com si els hi donessim vitamines “Flintstones”. Aquesta ha estat la clau per a convertir-los en víctimes i a nosaltres també. A on es necessitava només el sentit comú, la disciplina i la responsabilitat del mestre, la psiquiatria i les grans empreses farmacèutiques han estat involucrades. La legislació i el Congrés els hi han permés introduir-se en les nostres escoles i d’aquesta manera n’han obtingut beneficis, diagnosticant i drogant a nens completament normals”.

I afegeix “Els nostres nens actuen de manera que molesten als adults. I estableix els símptomes que apareixen en el Manual de Diagnòstic i Estadístiques (MDE) de 1987, els quals formen la base per al diagnòstic del TDAH i mostra que la majoria d’ells realment es basen en coses que fan els nens quan irriten als adults, que aquests no tenen la paciència, la compassió o el interés per a tolerar-los. Ara tenim que ensenyar als adults que la solució depèn d’ells”.

El Dr. Baughman ha testificat davant el Congrés Americà, la UE, el Congrés de Mèxic, el Parlament de Austràlia Occidental, i d’altres innumerables cossos governamentals internacionals. És testimoni expert en demandes i casos legals respecte a enfermetats inventades de la psiquiatria.